dimecres, 8 de novembre de 2017

EL REBOST DE LA VALL (Programa 2_3.0)

EL CAFÈ DE PIPA 3.0(08-11-2017)
Personatges espanta xiquets
Els espantaxiquets són éssers que fan por o es porten els nens que es porten malament i que poden estar encarnats principalment en varis personatges:
Qui no ha sentit parlar de la nostra generació del "coco", l'home del sac, l'ogre i / o algun altre personatge que ens esglaiaven?
Amb el mal ús de la por, sota l'amenaça del coco, “el cuarto oscuro o de les rates”, l'home del sac o la bruixa pirula, ens comportàvem com sants.
Igual que la paraula Halloween ha suplantat el vell nom de la Nit de les Ànimes i les disfresses terrorífiques han acabat amb el recolliment angoixant propi de la nit de difunts, la por infantil ha canviat de protagonistes. Vampirs, monstres sofisticats i criatures terrorífiques de nom anglès han estat importades de la cultura anglosaxona i la seva fàbrica de fantasia.
No obstant això, la nostra cultura tradicional valenciana està poblada d'espantacriatures.
Dissuadir i convèncer: aquestes eren les funcions de les històries de por. Eren, «un hàbil mètode de coacció psicològica que les nostres àvies dominaven a la perfecció. Quan un xiquet es comportava malament, feia fàstics al plat de llenties, tornava a casa tard o no volia anar a dormir aviat per la nit, algú li deixava anar, amb veu d'oracle: "Porta't Bé, o vindrà l'home del sac i es t'emportarà ". I encara que sembli mentida, solia donar resultat »
La noció més remota que guardo sobre aquests "espanataxiquets" és de la meva infància quan als xiquets se'ns amenaçava amb "el coco", generalment, per anar-nos a dormir presentant-nos al "personatge" com un monstre pelut en cara i peus que es passejava pels carrers furtant xiquets de les seves cases per a la posterior digestió.
El "coco". Era el que recorria la nostra mare arrullant-nos per aconseguir amb una cançó de bressol per tal de fer-nos dormir.
Duérmete, mi niño, 
que viene el coco 
y se lleva a los niños 
que duermen poco

Duérmete niño
Duérmete ya
Que viene el coco
Y te llevará. (o comerà)

Posteriorment seria l'home del sac el que va servir per a no allunyar-nos de casa.
L'home del sac és, probablement, l'ésser que millor ha perviscut en l'imaginari popular.
L'home del sac raptava als xiquets que es portaven malament o vagaven pel carrer a deshora. Eren vells carregats amb un sac que treien els budells infantils.
Però de la mitologia valenciana tenim la versió de l’home del sac en la figura del:
Batoni, un fantasma terrorífic que es portava als xiquets que ploren a la nit i no dormen, o a aquells que no s'acaben el berenar. Solia entrar per el pany de la porta. encara ressona la cançó
«Jo sóc el Botoni,
parent del dimoni.
Abaixe pel fumeral
i, aquell-a xiquet-a que plora,
jo em l'emporte i me’l- la faig
en suc , suc, suc ».
Un altre clàssic del terror infantil era
El Moro Musa, Utilitzem l’expressió “Que ve el Moro Musa” “Ni que vinga el Moro Musa” qui segons la llegenda va ser un rei de la València musulmana. Rahman Mussa ibn Nussayr,  conegut popularment com el moro Musa o Mussa, que va dirigir la conquesta de la Península Ibèrica en el 711. Després de la conquesta cristiana, es va quedar per aquestes terres amb ànim de venjar-se. Ocult en la penombra de coves, vells magatzems i cases abandonades, el Moro Musa atrapava als xiquets que es colaven en llocs prohibits.
Però al nostre poble tenim la nostra pròpia versió editada en el llibre Vora el riu d'Uixó, de  Josep V. Font i Nel·lo Navarro.
La llegenda del moro Mussa narra una increïble història protagonitzada per un ésser malvat i repulsiu que acompanyat de la seua serp i el seu gat negre, i després raptar a un bella donzella, s'acabarà enfrontant, transformat en un ésser fantàstic amb cap de drac i cua de serp, al cavaller cristià Jaume Ferrisa.
Els alumnes del CEIP la Moleta són protagonistes de una narració del conte en una animació realitzada per Vicent Aragonès de Quimera Disseny. I que escoltarem a continuació:
Una altra mostra de la seva relació amb la història de La Vall és que El Moro Musa, és un dels gegants que fa servir en els cercaviles l'Associació Cultural Dames i Cavallers d'Uixó
També pul·lulen altres éssers mítics com els
Gambosins, criatures voladores pràcticament imperceptibles, que xiulen a les nits de vent i ataquen els nens incauts que ronden per on no deuen.
Fins i tot al nostre poble ens atemorien amb la figura de
L’Agüela Mareta com a una bruixa malvada, amb la qual els pares amenaçaven als xiquets quan no es portaven bé.
Tot el contrari de com ens mostra la seva llegenda, una història d'amor ambientada en l'època de la Reconquesta, entre una jove musulmana, Meisuma, i un jove cavaller cristià, Ferran. i que algun altre dia la contaré.

Però la por no és exclusiva dels xiquets, també els major en tenen i com a mostra vaig a contar un cas que va ocórrer al Calvari durant les festes del Calvari.
Però aprofitant que no ha passat un mes de la celebració de la Festa del Crist,abans ens situarem en com era aquesta festa a principis del segle passat:
Per conèixer-la vaig a fer-ho mitjançant una publicació d’Octavi Ten Orenga, conegut també amb el malnom  (del Roig de panoll – pel seu aspecte apanollat. Diuen que en sa casa al corral hi havia una planta de blat de moro que feia les panolles roges i quan el xiquet va nàixer en aquell color rogent van esclamar: “mira és roig com el panoll del corral”).
La publicació l’anomenà “La Campana del Santo Cristo del Calvario (Cuento de costumbres locales) - Escuela de Aprendices_1952_n135-, on fa un retrat del que era la celebració de la Festa del Calvari del Poble de Baix.

FESTES DEL CALVARI
Comença en la vespra de la festa fent una descripció de la tradicional cordà.
La cordà
Escoltem com sonaria.
Els coets en els seus trets il·luminaven el carrer amb una resplendor vermellós d'incendi. Una densa boirina de fum inundava tot l'espai, aromatitzat amb la penetrant olor de pólvora. El nombre de protagonistes augmentava o disminuïa segons la proximitat al centre del foc. Els temorosos o previnguts s'estacionaven en els carrerons transversals, on estava prohibit el llançament de coets i des d'allà presenciaven les arrogàncies dels valents que romanien al mig del carrer, desafiant als llançadors del foc. D'aquesta manera tenien lliure el camí d'escapament, quan venia un coet, però de vegades algun que desacatava les ordres, els llançaven per l'esquena un artefacte i llavors havien de fugir en direcció a la corda de les disparades agafats entre dues línies i hi havia de contemplar els ensurts, carreres, caigudes i gresques que això implicava ...
Les dones eren espectadores des dels balcons i teulades i de tant en tant una veu cridanera i femenina llançava un repte als actors.
-¡Che! Blanquet ..., trau eixos dinés de l'arròs ...
-¡Allà Va! -contestava l'interfecte. Sonava de seguida el terrible espetec, a l'haver-li donat foc a la metxa, seguit d'una gruixuda línia de foc, que avançava ràpidament i serpentejava amb una xiulada atroç, que traçant arabescs dibuixos, anava de paret a paret, com fera engabiada agitant un cua de guspires, contenint cinc o sis vegades la seva ronquera fins que per fi esclatava en horrible tro.
Al balcó o teulada, l'ensurt resultava estrepitós; caigudes, tancament de portes, amb rialles i rialles dels que es podien refugiar. Pànic atroç dels que havien d'aguantar el diluvi d'espurnes sense defensa possible, sobre l'angle de la balconada, semblant segles els segons i de vegades amb cremades.
Així amb disparades, petards, carreres, ensurts, crits, cops i contusions, seguia la festa, festa que tots els nadius la qualifiquen amb durs adjectius, però sigui per atavisme o consanguinitat musulmana de la dominació àrab, l'olor de la pólvora realitza el prodigi que tots els valencians es converteixen en espectadors o actors i senten l'emoció de la por o de la valentia, contribuint a la seva esplendor, fins que el "trac tracatrac trac ..." de la traca anunciava el final de la festa.
Pepe, el clavari major, juntament amb els altres companys festers, Vicente i Manuel, recollien les felicitacions per l'èxit de la «Cordà».
-¡Xiquets! Vaja èxit ..., els deien, us heu fet els amos disparant.
Creien els clavaris de Sant Roc que a la seva altura ningú arribaria, però vosaltres els ho superat en tots els terrenys.
Plens de satisfacció, els clavaris rebien les felicitacions mentre donaven les ordres per les celebracions del dia entrant:
--«Tu Fas, prepara la dolçaina perquè la despertà sigui a les sis del matí».
--«Vosté, tio Barber, dispari molts petards i que siguin de prou sonoritat».
--Julio, els atxes per a la processó estaran a casa la «la Pera».
--«Hem d'estar al garatge a les nou per rebre el predicador i veure de preparar-li un excel·lent menjar, que no digui que som gorrominos ».
-- El senyor Capellà desitja que la processó ixca a les deu de l'Església i la banda de música que realitze la diana a les sis.
  
Ara ve el relat de l’anècdota que dona lloc al títol de l’article.
La campaneta del Santíssim Crist del Calvari
Després d'acabar i ordenar tots els preparatius per a l'organització de les celebracions, els clavaris, abans d'anar a agafar el son, es van dirigir a la taverna del «tio Carloy- per prendre unes copes de conyac. Era aquest establiment, enclavat al carrer del Calvari, l'arsenal dels coets per a la cordà i del vi, conyac i aiguardent amb què s'assortien els adoradors de Bacus.
-; Xiquets! Us dono l'enhorabona, els va dir el tio Carloy des de darrere del taulell, en entrar els clavaris a la taverna. No he conegut una altra millor en la vida que aquesta. (Això ho repetia tots els anys). Potser la de l'any del Gurugú va voler ser semblant, però encara hi ha força diferència.
-Gràcies, «Tio Carloy", va dir Pepe, a veure si ens porta unes copes de conyac amb el desig de fer una miqueta de valor, ja que ara ens anem a pujar a l'Ermita per tal de voltejar la campana.
És costum ja de segles, el que després de la «cordà- pugin els clavaris, sols, a la torre de l'Ermita per a voltejar la campana d'allà, per tal d'anunciar les celebracions. És clar que, això en aquell temps imposava una mica de por, el cementiri, a tots els que eren una mica timorats, per les llegendes i contes d'aparicions i eren rars els clavaris que abans de realitzar aquesta missió no es saturaven d'una mica de alcohol per rebutjar tot temor.
-Mira Pepe, va contestar Vicent, no serà el mateix que féssim allà al serè, en comptes d'anar nosaltres.
-¡Hombre! ¿Ara teniu por? Vinga, vinga ..., no sigueu xiquets i complirem amb el nostre deure.
-Tant com por, no, però si una mica de precaució. A part tu ja saps que el tio Tono ", el tartamut, aquell que quan anàvem a la nocturna tant ho fèiem patir ... s'ha mort fa dos mesos i tindria poca gràcia que s'aprofités d'aquests moments per donar-nos un ensurt, i la veritat, que no estaria malament, com diu Vicent, que fos el serè i ...
-¡Calleu, covards !, va replicar Pepe, i que demà s'assabentés tot el poble i fóssim nosaltres la riota d'ells. No i no! Si vosaltres no voleu venir, aniré jo sol i el riure serà de vosaltres no de mi.
-Vaja. t’acompanyem, s’ha acabat la por!, van contestar els altres dos, i quan tu vulguis ens anem cap amunt. "Tio Carloy!" Serveixi'ns una altra ronda.
Després d'esgotar, no una, sinó diverses rondes de conyac, van sortir els tres clavaris
de l'establiment dirigint-se pels foscos carrers cap al camp, amb el desig d'arribar a l'Ermita.
Era ermitana del Sant Crist una pobra dona sord-muda anomenada Maria, la qual,
quan calia celebrar oficis religiosos en aquesta capella, per tal de no pujar a la matinada el camí del calvari, passava la nit a l'interior de la capella i en una petita habitació que hi ha davant de l'escala de cargol que puja fins a la teulada de l'ermita, es li va habilitar col·locant un llit per poder dormir. Sobre la capçalera mateixa del llit se suspenia una corda que penjava des del batall de la campana i d'aquesta manera l'ermitana podia donar tocs amb només allargar la mà.
Aquella nit la sord-muda, raonant en que l'endemà molt d'hora hauria de donar els primers tocs, es va traslladar a l'ermita al vespre amb el desig de passar-hi la nit i anant al llit sense pensar que els clavaris arribarien a les primeres hores de la matinada.
Pepe, Vicente i Manolo, molt alegres per l'excés de copeo i gastant bromes sobre la possible aparició del "tio Tono», van ascendir pel camí del Calvari i tant com s'acostaven a l'ermita anaven perdent en alegria i augmentant en temor.
Arribat a ella, la van obrir i van pujar per l'escala fins a la teulada i la torreta. Un cop en aquesta, Manolo, al deslligar la corda del batall per iniciar el volteig, bé per la foscor regnant que hi havia o per excés de nerviosisme, o tremolar per la miqueta de pànic que tenia, se li va escapar la corda, caient aquesta sobre el cos de l'ermitana que estava tranquil·lament lliurada al somni.
Amb enorme sobresalt es va despertar la sord-muda, però en veure la corda damunt del llit i notar les trepidacions de l'edifici, va pensar que serien els clavaris que estarien complint amb la missió anunciadora de les celebracions. Es va aixecar del llit i vestint-se va recollir la corda per lliurar-la als clavaris i que aquests la col·loquessin al seu lloc, i així podria en fer-se de dia donar els tocs d'avís.
Arribats els clavaris dalt, es van posar a voltejar amb gran rapidesa la campana.
Pepe era l'encarregat de donar-li força al jou, mentre Manolo i Vicente no paraven de mirar cap al cementiri que s'estenia sota la vista d'ells i al seu voltant. La foscor tenebrosa del lloc els augmentava per moments la por a quedar-s'hi.
--¡Tú, Pepe! Ja està bé, li va dir Vicent-. (No et sembla que ja hem complert amb el deure i ens podríem anar a dormir?
-Bé ..., Suposo que estareu convençuts que tot això d'aparicions són contes xinesos, encara que jo, la veritat ..., també tenia la meva xicoteta miqueta de por, però ... no ho deia. El «Tio Tono», espero que no s'haurà despertat amb tot el soroll que hem fet ...
-Mira, calla va replicar Manolo amb aquest nom i ..., no estic tan segur fins que estiguem al poble, així és que ja està bé i deixem la campana marxant-nos a casa.
Fent-ho així, els clavaris van frenar la campana deixant-la immòbil i es van posar a baixar l'escala per tal d'aconseguir la porta de l'ermita i amb ella la sortida.
La foscor era gairebé completa a l'interior de la capella, només per la porta de sortida que estava mig oberta, entrava un tènue resplendor, que encara contribuïa a ser més tenebrós el lloc.
La ermitana estava a pocs metres de l'accés a la porteta de l'escala, quan baixaven els festers, i al entreveure les ombres d'ells, se'ls va avançar al seu encontre i amb guturals i inarticulats sons els deia al mateix temps que els ensenyava la corda :
-ta ... Ta ... ta ... ta ...
Els clavaris quedant-se aterrits, amb una esgarrifança enorme en tot el cos que els va posar pell de gallina, amb els pèls en punta i veient en l'ermitana una terrible visió, van exclamar al mateix temps:
--El 'Tio Tono »!
Ràpidament, com a veritables endimoniats, traient enormes forces d'on tot era feblesa, es van llançar com un llampec a la recerca de la sortida, atropellant a la pobra dona que va anar a donar amb tot el seu cos contra les lloses del paviment. Assolit el camp no van passar de córrer vertiginosament fins arribar a casa ...
Al matí següent, quan travessava la processó els carrers del poble, Amparito (la novia de Pepe) i les seves amigues no podien comprendre perquè motiu els clavaris que conduïen el guió eren improvisats i Pepe, Manolo i Vicente, no formaven part.

Processó del Crist
La processó matutina del Sant Crist del Calvari, era de tots els festejos del dia, el de més arrelament popular entre els vallers. Sortia de la Parròquia i travessant els principals carrers, arribava fins a l'Ermita del Calvari, situada al vessant de la muntanya Peñalva de la Serra Espadà. L'Ermita s'introdueix com falca dividint el Cementiri del poble en dos sectors, pertanyent cada un a la seva respectiva Parròquia. En aquest dia de tardor, és quan es dóna el contrast del silenci sepulcral dels que se'n van anar, amb el bullici, traques, música i alegries dels que encara poden gaudir de la vida material.
Quina curiositat i emoció desperta el trasllat de la imatge del Màrtir del Gòlgota al Calvari! ...
Obria marxa, Fas, el dolçainer, amb la mirada vaga, perduda a la part alta i les galtes inflats, esbufegant sense parar en la punxeguda dolçaina, portant al costat com un gosset al timbaler. Al darrere, Julio el sagristà, en actitud erecta portava entre les mans la pesada creu de plata, orgull de l'orfebreria i de la Parròquia. A tots dos
costats els dos acòlits, entremaliats i murris, amb els canelobres a les mans i vigilats sempre a reüll pel sagristà, que en tot moment temia alguna mala passada d'ells.
Seguien les parelles de xiquets amb ciri a la mà i després els grans amb atxes, tots guardant alineació en fila índia amb els escolans. A meitat de la processó, els tres clavaris, el major conduint entre els seus braços el guió de la imatge del Redemptor, al costat seu els altres festers amb les cintes del pendó a les mans.
Ells eren l'atracció de totes les jovenetes en actitud de festeig. Com destacaria i acapararia les mirades femenines, Pepe, amb el seu traje nou, la seva cridanera corbata i elegants sabates, tot molt «chic: - i flamantito! ... Amparito, de la qual deien que si principiava a xerrar amb ell, sortiria a tots els carrerons transversals, amb el desig d'entreveure a aquell del que ella deia «que no havia res».
Després dels clavaris, s'observava el que constituïa la màxima curiositat; els promeses. Eren totes aquelles dones que bé sobre el seu cos o en algun dels seus éssers més estimats havia vist treure l'amenaça de la dalla de la Parca i creient als éssers humans incapaços de defensar-se d'ella, s'emparaven a la Fe del Sant Crist del Calvari , prometent anar a la processó com sacrifici del desig aconseguit. Totes elles anaven endolades, amb el vel sobre el rostre, la mirada fixa a terra, caminant lentament, la majoria descalces, oblidant-se en aquell moment de tot l'encant que pugui atreure l'elegància en el vestir i les belles i delicades línies amb que el creador les va formar .
A1 pas d'elles, les comares del veïnat entaulaven saboroses converses, comentant el cas particular de cadascuna d'elles.
--«Escolta, mira! ... Aquesta és Vicenta« la Ollera. Pobre ..., va tenir una pulmonia passada i es va emparar al Santíssim Crist del Calvari i que si no ho fa de segur que a aquestes hores hagués estirat la pota. Ja ho diu el refrany: «El que els homes erren ..., la terra ho podreix».
--«¿Aquella no és Tonica la Morena? Si ..., si ..., és ella. Ja veus, tenia sang paralitzada i el metge la curava com de malaltia llarga. Ai !, si no hagués estat pel Sant Crist a bona hora estaria en salut com està ».
-- «¿Aquesta no és Pepita Castelló I ... per què va de promesa? Potser com que és tan presumida ..., voldrà cridar l'atenció a veure si pesca a algun ..., però ..., ho veig difícil això.
D'aquesta manera, seguia la desfilada de totes aquelles que en un moment d'infortuni
físic o moral, la fe en elles arrelada, els feia dirigir la vista a Aquell que tot ho va donar per intentar salvar la Humanitat dels seus vicis, defectes i injustícies, però els humans som tan espacials que només ens recordem de la seva abnegació quan ho necessitem perquè ens esmeni algun dolor o sacrifici.
Venia després la imatge del Crucificat, amb el gest de dolor per la incomprensió dels que el van martiritzar. Sobre barroca i daurada peanya s'elevava d'entre les seves línies sinuoses la creu del dolor portadora del seu cos. Al darrere, el predicador, amb el vicari i capellà al costat, seguits de les autoritats, tancant el quadre l'alcalde amb el seu bastó de comandament i amb actitud seriosa i respectuosa de ser la primera autoritat local, acompanyat per la representació de la justícia i l'ordre. Després la llorejada banda de música del partit polític dels clavaris finalitzava la processó.
Ascendint fins l'Ermita, arribava la processó i a la porta de la mateixa, un púlpit de fusta, cobert amb un tendal, era l'atracció, ja que des d'allí el predicador, famosa figura de l'oratòria religiosa, cantaria les glòries d'Aquell a qui es dedicava la festa. Això era el major interès de les dones i homes madurs que realitzaven sempre la comparació del predicador del moment, amb el dominic, franciscà o canonge que va venir l'any tal ..., mentre l'element jove, protegit del sol pels frondosos garrofers, vivien e1 moment de la xerrameca intranscendent, propi de l'edat sense cap responsabilitat.

dimecres, 27 de setembre de 2017

EL REBOST DE LA VALL (Programa 1_3.0)

EL CAFÈ DE PIPA 3.0
(27-09-2017)

Avuí hem encetat la participació en el Cafè de Pipa 3.0 en el que serà la 3ª temporada.

El programa ha girat en torn a la presentació del que serà el seu contingut.

Cal recordar que aquest programa té el nom del Rebost de La Vall per la similitud al seu significat. Molt ho sabreu; però ho recordarem.
El "rebost" era una dependència de la casa amb unes característiques físiques adequades, on a manca d’una nevera, aquest espai era ideal per a la conservació dels aliments, amb una ventilació i orientació determinades i en on es guardaven les conserves, els adobs, les confitures, parts del porc després de la matança, els formatges, licors i tots els productes per a la cuina que permetien ser emmagatzemats. A més es guardaven els estris necessaris en l'elaboració i els recipients determinats per poder conservar els productes en bones condicions, pots, tests, gerres, etc.

Doncs el nostre rebost no estarà ple d’aliments sinó de coses relacionades de la Vall.
Anem dons a fer un repàs a les diferents sessions en que he dividit aquest rebost:
1. EL CALENDARI. Mitjançant la seva organització cronològica i sistematitzada anirem introduint:
· Dites i refranys. Tots ells relacionats a la climatologia, el santoral, etc.
· Festes i tradicions
· Fets històrics

Dins d’aquest apartat podem parlar per el que tenim més a prop. La recent entrada de la tardor.
La Tardor
Hem passat, segur, un estiu fantàstic però la tardor ja ha arribat, exactament el 22 de setembre a les 22 hores i 2 minuts, hora oficial peninsular.
La tardor és una estació que no cau molt bé. I és que a la pobre li toca arribar just després de l'estiu. La temporada del sol, la caloreta, les llargues vesprades de canyes amb els amics i, per als que treballen, el temps en què gaudeixen de les vacances. Però a més, arriba escurçant els dies, deslligant al vent i descarregant precipitacions. És lògic que el tingui complicat a l'hora de fer amics. Encara que enguany no està sent així. Pel temps que està fent diríem que encara estem en estiu. És el que alguns han batejat com el “veroño” Però precisament aquesta setmana no deuria de ser una novetat ja que justament per aquestes dies diu la tradició que es produeix un fenomen meteorològic que tenim aquí mateix i que és:
L’ESTIUET DE SANT MIQUEL
Tots els anys, cap a finals de setembre, i sent fidel a la seva cita, es presenta el que és conegut com l'estiuet de Sant Miquel, un d'aquests fenòmens meteorològics als quals estem tan acostumats.
Se li diu així ja que és un període de dies (no més d'una setmana) en què, ja entrats en els primers dies de la tardor, fa la mateixa calor que unes setmanes enrere i s'assoleixen valors d'uns 30 ºC.
El 29 de setembre se celebra l'onomàstica de Sant Miquel, Sant Rafael i Sant Gabriel (els tres Arcàngels) per la qual cosa també se li denomina a aquests dies com l'estiuet dels Arcàngels o l'estiuet del codonat.
El codony és una fruita en que l’època de recol·lecció és justament en aquests dies. A la Grècia antiga els codonyers estaven consagrats a Afrodita, la deessa de l'amor. Aquest fruit era el símbol de l'amor i la fecunditat, i els nuvis havien de menjar un abans d'entrar a l'habitació nupcial.

Un refrany típic d'aquestes dates és:
· Per l'estiuet de Sant Miquel hi ha els fruits com la mel
Una altres ens diuen:
· Per sant Miqueló, torna a fer calor
· A la novena de Sant Miquel, lo que no hi vindrà no tindrà mel.
· A Sant Miquel, les figues vendràs (Ja és temps de collir-les)
· Per Sant Miquel, la figa és per a l’ocell (A les acaballes de setembre, les figues estan en el punt idoni de maduresa, moment que els ocells aprofiten per a picar les millors)
· Les perdiuades per St. Miquel
· Per Sant Miquel el meló és dolç com la mel.
· Per Sant Miquel, cresta les abelles i tasta la mel.
· Per Sant Miquel, el raïm té gust de mel.
· Per Sant Miquel, els camps [o els ceps] esperen l'aigua del cel (Després de la sequedat estiuenca es produeixen les pluges de tardor, que a l'octubre poden ser perilloses per excés de precipitació en poques hores)
· Per Sant Miquel, la figa ja no té pèl ( De fet, a la figuera ja li han caigut molts dels fruits madurs que tenia. És una fruita que fa pelets tendres per dins) .
· Per St. Miquel el rossinyol travessa el cel (Cap al 29 de setembre baixa el rossinyol a cantar vora riu)
· Tramuntana per Sant Miquel, octubre sec i seré [o s'emporta l'aigua del cel] (Li estaràs agraït i esperaràs que es repeteix-se la pluja)

Però, a més, a més, és en aquesta estació, concretament de la nit del dissabte 28 al diumenge 29 d’octubre, últim diumenge del mes, quan es produeix el canvi de l'hora, i es recupera l'horari propi de l'hivern a l'endarrerir el rellotge de les 3 de la matinada a les 2.

No devem tenir motius per entrar en cap trauma postvacacional. La tardor ens ofereix moltes coses interessants.
    * Així, en un poble com el nostre entrem en la recta final de les festes. Per davant encara tenim:
      o Les festes (Sant Francesc d’Asís, Mare de Déu del Roser, Sagrada Família i Santíssim Crist, Santíssim Crist del Carbonaire, La Pilarica, Sant Roc, Santa Cecilia i el nouvingut Halloween) i
           o els ponts (9 i 12 d’octubre; 6 i 8 de desembre)
  * Encara podrem aprofitar, al començament de l’estació, algunes fruites com les móres, les prunes, els préssecs, el meló i el meló d’alger.
  * Estem en el temps de les figues, el raïm, la pera i la poma, l’ametlla, les nous...
  * Però com en aquest programa es tracta de recuperar allò que ha format part de la nostra historia i que malauradament ha anant desapareixent, vaig a parlar d’aquelles fruites perdudes:
Fruits de la tardor
          o EL CODONY Si hem de parlar d’una fruita típica de la tardor és el ja anomenat abans, codony.
El codony és el fruit del codonyer, Cydonia oblonga.
Els codonys són d’un bell color groc en madurar.
Una volta collits en el seu punt, exhalen una flaire ben grat, raó per la qual era costum conservar-los entre la roba, que així olorava més bé, o bé a l’armari o al rebost com aromatitzant natural.
La polpa, tot i que comestible para molt aspra. Es per açò que, el codony es pot transformar en un aliment més agradable, es cou al forn o es bull amb aigua i sucre per fer codonyat. Aquest dolç temps enrere no faltava en cap casa vallera i avui encara continua elaborant-se en algunes cases.
      * Les fases d’elaboració del codonyat que fan a les cases són:
            o Primer es bullen els codonys, per a després pelar-los i passar-los pel passapuré.
           o Quan els codonys ja estan preparats, es fa el almíbar amb el sucre. Quan ja està el filet, es posen els codonys al foc.
            o Es va removent mentres es cou durant 1 hora.
         o Es posa el codonyat en una cassola per a què estiga més tendre. Després ja es posa en tarrines. O inclòs en platerets com recorde veure'l en ma casa.
      * Les mesures emprades són per cada kg de codony pelat un kg de sucre i 1 got d’aigua.
      * Els ingredients que la dona utilitza són codonys,sucre i aigua.
Inclús forma par dels nostres malnoms on podem trobar a un “Tio Codony” en referir-se a una persona que tenia un caràcter molt aspre.
Tant la polpa crua com el codonyat són notablement astringents, per la qual cosa s’han usat per a tallar les diarrees.

Vegem alguns refrany i expressions:
      * Figues i raïm per l'agost, i pel setembre codonys
      * Quan el codonyer floreix i madura, el dia i la nit són d'una mesura
      * Sol setembrer madura el codonyer
      * En el forn hi ha un codony, en la plaça una carabassa... xiquets, tots a sa casa
      * Aspre com un codony (Molt aspre o esquerp; de caràcter eixut)
      * Estar fet un codony (Ser molt beneitot)
      * Més verd que un codony (Molt verd)

          o L’ATZEROLA, serola o sorolla és el fruit de l’atzeroler, Crataegus azarolus.
El fruit és menut (d’uns 5 cm de diàmetre), de color vermell o groc i de sabor dolç un poc àcid.
Aquesta fruita dona origen al cognom Sorolla, per exemple. i també a cançons, com la que diu:
Morena, si jo et pillara
en un barranc que està a soles
t’havia de fer passar
d’arboços i de seroles

          o LES SERVES o sèvies provenen de la servera, Sorbus domestica.
Els fruits són de polpa aspra fins i tot quan madura.
Per fer-los més palatables convé sobremadurar-les (en cambres, sobre llits de palla o canyís) i que s’hi encete un procés de fermentació, cosa que origina una textura més farinosa i relativament dolça, malgrat que una mica fada o insípida.
Al nostre poble dona origen a un topònim geogràfic, com és la coneguda font de la Cervera. I al cognom Cervera.
            * Any de serves, mai lo veges (Significa que qui s’alimenta de serves ho fa perquè no té altra cosa que menjar)
             * A mal de cagar no hi valen serves [o Contra el mal de cul no hi valen serves.] (Cada cosa vol el seu remei i no valen succedanis. (La diarrea s’atura amb orxata d’arròs o de xufa, però no amb cap fruita, que sempre es laxant encara que no ho semble)

      o LES NESPRES o nyespres provenen del nesprer, Mespilus germanica, un arbret espinós sovint naturalitzat en boscos més o menys humits.
D’uns 5 cm de diàmetre, són esferoïdals, de color bru, cobertes d’una fina pilositat i coronades per les restes del calze floral, la qual cosa ha originat la popular endevinalla que diu:
En l’horta es cria
en l’horta està
duu coroneta
i no és capellà.
Més aspres que les serves, necessiten una sobremaduració en cambra per a fer-se agradables al gust, la qual cosa n’ha dificultat la comercialització.
Per això mateix, no tan sols han perdut l’estima de la gent, sinó que fins i tot li han segrestat el nom.
En efecte, des que a finals del segle XVIII (1784) es va introduir, provinent de l’Extrem Orient, una altra fruita de forma similar però de gust més agradable i sucós, l’Eriobotrya japonica, a poc a poc se li va anar aplicant el nom de l’altra, primer com a nesprer del Japó, i ara ja, simplement, nesprer (el fruit, nespro o nispro).
            * La saó de novembre és bona pels nespres
            * Per Nadal, maduren les nespres
            * Per Sant Lluc, la nespra al palluc. (18 d'octubre)
            * Qui menja nespres, beu cervesa i besa una vella; ni menja, ni beu ni besa

      o LES MORES són els fruits compostos de l’albarzer o esbarzer, Rubus ulmifolius, liana molt intricada i arrapadora de temibles agullons corbats cap enrera i que produeix nombroses tiges llargues i escampades en totes direccions; tiges que, en arribar la tardor, es corben cap a terra on s’amorgonen i arrelen per un extrem originant-hi una nova planta.
Les flors, blanques o lleugerament rosades, donen pas als fruits, les móres, en finalitzar l’estiu i cara a la tardor; són comestibles i de sabor agradable, i se’n poden preparar delicioses confitures.
            * Quan madura la mora, la vinya ja és veremadora (La fruita de l’esbarzer madura a mitjan agost, igual que el raïm)

      o ARBORÇOS o les cireres d’arboç, o alborços són els fruits de l’arboç o arbocer (Arbutus unedo), arbre de branquillons vermellosos i sovint d’aparença arbustiva, amb fulles enteres i persistents, que recorden les del llorer, tot i que d’un verd més clar i lluent.
Les flors, tardorals, són d’un bell color blanc o rosat, tenen forma de perolet i s’agrupen en ramells a l’extrem de les rames. Una volta fecundades, tarden un any a donar el fruit, que és de color vermell i forma globosa amb la superfície tota eriçada de granets i relativament rics en sucres; a mesura que maduren, els sucres fermenten i formen alcohols, per la qual cosa arriben a emborratxar quan es mengen molt madurs.

      o ELS GÍNJOLS són els fruits del ginjoler (Ziziphus jujuba). L’arbre, espinescent, estava lligat originalment als ambients humits en el domini del desert saharoaràbic; portat pels àrabs, es va estendre per les terres més àrides però regades del migjorn valencià, on es cultivava com a ornamental, com a tanca i també pels fruits, comestibles i de sabor agradable.
Tan estimat devia ser aquest arbre pels àrabs, que Mahoma arriba a situar-lo al paradís, tal i com llegim a la sura 53:13-15, de l’Alcorà:
Ja l’havia vist (Mahoma a l’arcàngel Gabriel)
descendir en una altra ocasió
junt al ginjoler del confí (el setè cel)
on s’hi troba el jardí del paradís.
Una evocació no tan sacra la trobem a la nostra tradició més casolana, com és el cas del sainet de Paco Hernández Pare vosté la burra, amic!, on el personatge central, en assabentar-se que van a descobrir l’engany en què ha tingut a un parent que ara torna d’Amèrica, clama a crits per un ginjoler, per a penjar-se.
            * Anar més mudat que un gínjol (Anar molt ben vestit)
            * Com ara plouen gínjols (De cap manera)
            * Córrer [o anar lleuger] com un gínjol (Córrer molt de presa)
            * Eixerit com un gínjol (Llest, espavilat)
            * Més content que un gínjol (Alegre)
            * Més rodó que un gínjol (Gros)
            * Trempat com un gínjol (Content)

      o ELS LLEDONS són els fruits del lledoner (Celtis australis) arbre esvelt molt ramificat, d’escorça llisa i grisenca i molt estimat com a ornamental.
Tot i que possiblement siga d’origen oriental, la seua presència a les nostres terres és ben antiga, amb un arrelament notable tant físic i cultural com econòmic, a causa de la qualitat de la seua fusta, molt resistent i extraordinàriament flexible, amb què es fan nombrosos objectes d’aplicació agrícola.
El fruit és de la grandària d’un pèsol i comestible, encara que té més pinyol que no pas polpa; aquesta és de sabor dolç i lleugerament farinosa.
El procés de maduració dels fruits és molt interessant des d’un punt de vista cromàtic, ja que passen de verd a groc i vermell fins arribar, ja a la tardor, al color negre definitiu.
El nom del fruit, lledó, és l’origen de topònims i d’antropònims, com el cognom Lledó. I fins i tot la patrona de Castelló duu per nom la Mare de Déu del Lledó.
     * D'un lledó fer un sermó (Treure conclusions exagerades d'uns principis insignificants)

      o LES FIGUES DE PALA és la fruita d’un arbust provinent de Mèxic, la palera (Opuntia fi cus-indica). Són baies comestibles de 5-9 cm, en forma de tonell i de color groc que passa a rogenc en madurar, en començar la tardor. La polpa, agradablement dolça, envolta nombroses llavors que la fan un poc astringent (produeix estrenyiment si se’n mengen moltes). Com que és rica en pigments vermells (carotenoides i betaxantines, principalment), de vegades poden alarmar els seus consumidors, en tenyir de vermell l’orina.
De fa uns pocs anys, una malaltia està acabant en totes elles i la resposta a la seva recuperació és que està considerada com una planta invasora i per tant no hi ha cap intenció d’actuar.
            * Cosí germà de "figa de pala" (Es refereix a una persona que no és de la nostra simpatia)
              *  Ser més mal de pelar que una figa de pala

Per últim tancaré en dos fruit que no es perdran perquè han passat ha ser els substituts de les taronges i han començar a comercialitzar-se. M’estic referint als caquis i les magranes.
       o EL CAQUI és el fruit del caquier (Diospyros kaki) arbre originàriament japonès que s’ha aclimatat molt bé a les nostres terres i que aporta un fruit molt estimat. Les fulles, grans, adquireixen una bella coloració verdosa-rogenca en arribar la tardor, alhora que exposen al gaudi dels comensals el fort cromatisme vermell dels fruits madurs.

      o LA MAGRANA. Fruit rodó, de la mida d'una poma i proveït d'una pell gruixuda i forta d'uns 5 mm de gruix, que va del torrat al vermellós. El calze pansit és el que li dóna forma de ceba. Les llavors blanques, de sabor agredolç, es mengen amb la polpa vermella que les embolcalla.
            * Carregat i vora camí? Agres són les magranes [o Magraner fi / a vora camí, / tirori] (Vol dir que es bord o que anem en conte en lo que pareix bo i fàcil)
            * Dels colors la grana i de fruites la magrana
            * Dones i magranes, d’Alcora són les més preciades
            * Fer cara de mangranetes agres (Fer cara de pocs amics. Irritat)
         * Per sant Francesc, les magranes (4 octubre) (Vol dir que a principis d'octubre les magranes són madures)
            * Perdre l'ase i les magranes (Perdre el temps i la feina, no fer res de profit)
            * Per sant Jaume i santa Anna pinta el raïm i la magrana. (25 juliol) (26 juliol)
          * Ja vorem si ix prunera o magraner (Es diu per tal d'expressar la incertesa o o la poca confiança que se sent davant determinats fets o situacions)
            * Ple com una magrana
            * Roig com un badoc de magraner
            * Si et vols morir, menja magrana i ves-te'n a dormir
            * Si vols agarrar gana, menja magrana
            * Tenir un cap com una magrana (Tenir mal cap, poc enteniment)
            * Val més taronja i magrana que passar gana
            * Vermell com una magrana (Molt vermell)
            * Xafar com una magrana (Deixar una cosa ben deformada)

Dades històriques
· L’Auxili Social (21 setembre 1947). Ara ha fet 70 anys.
Inauguració de l'Auxili Social. El diumenge 21 de setembre de 1947 tingué lloc la inauguració de la nova institució, l'Obra d'Auxili Social, amb un Centre d'Alimentació Infantil (metge, consulta i Registre), Guarderia (per als més menuts), Jardí Maternal (per a més majors) i Cuina de germandat (pels ancians). A aquesta inauguració assistí tota la població escolar encapçalada per l'Inspector D. Joan Capó, les Autoritats local, Provincial, formada pel Governador Civil, Luis Julve i el Delegat Provincial d'Auxili Social, José Ferrandis. i Nacional, representada pel Delegat Nacional d'Auxili Social, Sr, Martínez de Tena, acompanyat per la seva dona Sra, Etelvina Rodríguez i el seu fill, Manolo Martínez. Per part de l'Empresa Segarra acudiren tots els seus gerents; D. Silvestre, D. Amado, D, Ernesto, D. José i D. Silvestre Segarra Garcia, amb les seves respectives dones. I com no tot el veïnat de La Vall d'Uixó.

Açò ha estat una mostra del que serà el contingut de la secció del CALENDARI

Una altra secció que tractarem és la que he anomenat:
2.- EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES I DELS OBJECTES QUE DESAPAREGUEREN SENSE DEIXAR RASTRE
Per exemple anirem recuperant paraules com la d’avui:
      2.1Paraules
          *Coentor ". A Espanya, hi ha pijos, horteres, i rancis. Però a més, aquí tenim "coents". La "coentor" podria traduir-se literalment per "picant" (La coentor del pebre).
Encara que aquí vol dir "molesta cursileria adinerada, ostentosa en regionalismes i totalment fora de lloc". Fer el ridícul.
      · Que coenta vas xica¡- (Es refereix a que va vestida estrambòticament)
    · O aquella altra senyora coenta que quan eixia de pilates en xandall, es calçava els tacons i el visó, i així que se n’anava al mercat.

També traurem aquells objectes que han entrat en l’oblit o estan a punt. Com per exemple ha estat el cas de:
2.2 Objectes
          * L’Orinal sota el llit: "Ja se sap, les migdiades, de pijama i orinal", deia Camilo José Cela. Ocorria quan estàvem malalts. O quan viatjàvem al poble per vacances, on les cases estaven menys condicionades i feia fred. L’orinal estava sota el llit. Al costat de les sabatilles, de totes maneres, hi havia cases en què l'orinal amb dibuixos o de color blau cel estava també en les alcoves. Era per abreujar. També a la gent gran els facilitava molt la vida, és clar.
Has vist molts orinals en l'actualitat? Probablement el fet ha de buidar-lo al matí següent espanti a més d'un ... Encara que els que avui tenen el costum de comprar o llogar una d’eixes autocaravanes, i que porten el vàter incorporat, cal buscar un lloc on buidar-lo.

Un altra secció que formarà part del programa seran les:
3.- EXPRESSIONS VALLERES. En elles farem un repàs a aquelles maneres de dir que els vallers i valleres utilitzavem i utilitzem en les converses del dia a dia.
Ja que abans hem anomenat la paraula coentor, vegem algunes expressions relacionades amb fer el ridícul
De coentor
            * Ser coent com un all [o més coent que un all] (Tindre mal gust, ser cursi).
                       Mira’t, vas més coenta que un all¡
          * La coentor s’apega (Les persones solem imitar, com els nostres parents els simis, els usos, els costums i les modes, encara que no ens afavoreixin gens o, inclús, ens perjudiquen)
Altres expressions de fer el ridícul:
            * Cobrir-se de gloria [o de merda ]
            * De riure (A més de ridícul, resulta graciòs)
            * Fer el mico [o el mono]
            * Fer el paperina
            * Fer el primo
            * Fer l'ànec
            * Fer un paper d'estrassa


Una altra secció molt apreciada per l'audiència serà la dels:
4.- MALNOMS.
Continuarem traient la resta de malnoms del nostre poble atenent a les seves.
Característiques.- 
Si observem els malnoms vallers, descobrim com hi ha una sèrie d'observacions molt simples.Per exemple, un fet prou clar és el que els vallers es coneixien pels seus malnoms. A més, es coneix el nom propi, que de vegades es col·loca junt al renom (Paco el Cabrero ). En altres ocasions el que apareix com acompanyament és l'apel·latiu "Tio ó El Tio", tan de moda hui dia (Tio Farra, El tio Lligona, La tia Paloma ). 
Si l'hereu és dona, es femenitzarà el renom afegint-li una "a" final ("El Corretger " La Corretgera" ). I quan, al cap del temps, siga de tota una família, es formarà el plural ("Les Corretgeres" ). 

Però el que sol aparèixer poc és el cognom dels individus.  Diaga, La
Altra característica notable és la transmissió hereditària dels malnoms; passen de pares a fills encara que en aquests no es donen les característiques que feren aplicar-los als seus avantpassats. D'ahí que de vegades els malnoms no siguen els més apropiats i això es veu molt clarament en aquells que són nom d'ofici o en els descriptius. Per exemple, coneixem a un "Paeller" o un «Rotxil» que no ho són, perquè heretaren el malnom d'algun avantpassat a qui, segurament, sí els seria escaient. Aquesta norma general d'herència té les seues excepcions: en el cas que un fill presente «alguna cosa» que el faça destacar, es guanyarà un malnom propi tot i que en el fons seguirà conservant el de la seua família. Mut, Paco el / El Torero
De tota manera cal tenir en compte que l'herència es fa de manera molt peculiar: el pas d'un pare a un fill comporta el diminutiu del malnom ("Betum", "Betumet"). 
Per últim caldria indicar que llevat de rares excepcions, tots els malnoms consten d'una sola paraula ("La Blanca", "Bocana". A més, hi ha una gran quantitat d'ells que són castellanismes, que no són paraules netament valencianes "El tio Chaleco" (al marge d'aquells completament castellans "Gorrumo" ve del castellà gorromino per tan que era molt agarrat). 
Aquests fets són proves clares de la degradació i castellanització sofrida pel llenguatge local ja que els renoms no estan creats amb paraules estranyes sinó emprant sempre els mots d'ús quotidià.
Per altra banda és clara l'existència de malnoms castellans, els quals, en alguns casos, segons hem pogut comprovar, foren donats a persones forasteres, castellanoparlants, que s'integraren en el nostre poble i que foren plenament acceptades per aquesta ("Manyet" "El tio Branquitas".

Classificació
Per tal d'aconseguir un mínim d'interés, hem fet una classificació dels malnoms vallers, ja que tan sols una llista, per molt llarga que fóra, no deixaria de ser pesada i avorrida.
·        Malnoms acompanyats d'introductors (els articles EL, LA i L'; la preposició de, del)
o   El Bessonet, La Borrasa L’Abobachics, Pilar de l’ Alguasil.

·        Malnoms acompanyats de el Tio ó La Tia
S'usa el tio, la tia. davant d'un malnom, en els casos següents: 
a) Si es tracta d'un individu especial, per la seus personalitat i ascendent en el poble. Molt freqüentment, inclús després de mort, se segueix introduint el seu malnom amb "el tio...".
b) Si ens referim a la persona més vella, com a més representativa de la família que portà el malnom en qüestió. 
c) Quan els que parlen es refereixen a un individu que pertany a les generacions anteriors, o siga, a la dels seus pares o avis
o   El tio Bandera, La tia botifarra

 Malnoms professionals. Ens serveixen per recordar aquells oficis que avui ja no perviuen.
o   La calcetera, Joaquín l’esquilador

Malnoms dels aspectes físics o de caràcter. En la motivació dels malnoms, en destaquen un gran nombre originats pel físic de l'individu, bé assenyalant directament la descripció física, bé mitjançant una figura, bé destaquen el comportament de l'individu pel seu comportamen o relació social. 
o   Ramon el curret, La miracielos

Malnoms procedents de topònims. Diuen l'origen del individu:
o   Les catalanes, Manyet

Malnoms procedents de noms i cognoms
      * Noms:
o   La Davita, Joanet de Tecla
      * Cognoms:
o   La Marca, Paco l’Esbrina

Malnoms relacionats amb vegetals. Aquesta associació es duria a efecte degut a alguna característica de la persona que la faria identificable amb alguna planta.
o   Figa negra, Fulleta

Malnoms relacionats amb animals
Un dels mètodes més productius en l'elaboració de malnoms consisteix a identificar a un individu amb un animal. Aquest procés d'animalització, sota el qual s'inclouen caracteritzacions tant físiques com conductuals, es mostra en sobrenoms com: 
o   Catxapo, Amparo la Rabosa

Malnoms derivats d'objectes inanimats
      * Malnoms relacionats en la forma de vestir.
      o   Capa, El tio sabata

      * Malnoms relacionats amb llocs 
      o   Milagros del casino, El fondero

         * Malnoms relacionats amb el menjar
      o   Barrets, Palilo

         * Malnoms relacionats amb el parament.
      o   Ferrot, Panera

          * Malnoms relacionats amb la música
      o   El gallo, El tio Miserenobis

       * Malnoms de qualitats, habilitats i aficions 
      o   El caçaoret, Pavana

Malnoms feminitzats. Trobem molts casos en els quals originàriament el malnom era en masculí i al passar el malnom a una dona es feminitza. 
           o   La Creixaca, La Bordila

Malnoms masculinitzats. Contràriament a la feminització, s’hi troben els casos en què originàriament el malnom procedeix d’una dona i al passar a un home adopta la forma masculina. Generalment no es fa sovint. 
           o   El Cordulo, El tio Serrano

Malnoms pluralitzats. Són els casos en el quals el malnom adopta la forma plural. Generalment quan els malnoms s’apliquen a una família i passen a ser noms de casa, es pluralitzen. 
           o   Les pesadores, Els meleros

Malnoms compostos. Encara que normalment els malnoms vallers consten d'una sola paraula, n'hi ha alguns, pocs, que estan formats per diversos mots: 
            o   Maicalles, La Ricalbarrio

Malnoms amb derivacions per sufixació.
Altra manifestació apreciable en els malnoms són les derivacions realitzades amb l’afegiment de diversos sufixos.
   * Els més corrents són els diminutius –et, -eta, –ico, -ica d’influència potser murciana o aragonesa, aplicats generalment en el pas hereditari del malnom, és a dir en el pas del pare al fill o filla. 
      o   El paludet, Juanico el Pintorico
      * Però també es troben els augmentatius, de menys habituals, -ot, -ota.
      o   Pascualot, La Barretota
     * Es podrien incloure en este apartat els sufixos que indiquen oficis : –aor, -er, -ero-era. Són molts els malnoms derivats d’oficis ja indicats anteriorment.
      o   El botiguer, El menaor

Malnoms relacionats amb la manera de parlar.
      o   Melengue,  Vayavaya

Malnoms relacionat amb la religió
            o   Nelo Corrent, L’Escolà

Malnoms relacionat amb l'aristocràcia.
      o   El Governador, La Fiela

Malnoms d'anècdotes de caire humorístic o irònic. En aquest cas els malnoms estarien relacionats amb un fet episòdic o anecdòtic o una dedicació no professional. Alguns fets passats, curiosos o graciosos, havien esdevingut motiu de conversa i, fins i tot, havien arribat a proporcionar alguns malnoms.
           o   Pepe Soles, El tio Prevenido, La Rosquilla, Leonoreta el Timbre

Per últim continuarem en la secció de:
5.- EL BALL DE CARRERS
Amb aquest títol no vaig a fer referència de les berbenes populars que es feien antigament a La Vall d’Uixó. Vaig a referir-me a eixa obsessió de les Corporacions Municipals, en mans de polítics, que han estat canviant la nomenclatura dels nostres carrers i places en funcions de criteris partidistes. 


Anteriorment
La Republica/ 36-39
Franquisme
Actual
Plaza de los Forques
(S. XVIII)
Plaza de la Fuente de los Cuatro Chorros (hasta 1876)
Plaza Constitución de 1876
Plaça de La República (1931)
Plaza de la Fuente de los Cuatro Chorros (1939)

Plaza del 18 de Julio

(1954)
Plaça dels Xorros
Plaza del Centro
Plaza Emilio Castelar (1899)
Plaza del Caudillo
(1/4/1940)
Plaça del Centre
Calle Preciados
(S. XVIII)
Calle Preciados
Calle Ibáñez Martín
(1954)
Carrer Xacó
Sanchis Banús
(1932) II Republica
Calle Calvo Sotelo
(1954)
Calle Blasco Ibáñez
Calle Almacen
Vicente Barrio
Calle General Aranda (1954)
Carrer Magatzen
Carretera Chilches
Avda. Pablo Iglesias
Avda. José Antonio
Avda. Jaume I
Carrer Conills
Mariana Almela
General Sanjurjo
Carrer Conills

Espero que si al llarg d’aquests programes, si la informació que transmet és errònia, ampliable i mereixedora de suggeriments, la compartiu amb mi i entre tots i totes contribuïm a enriquir i completar aquest rebost. 
Ho podreu fer mitjançant el Correu electrònic: rebostdelavall@gmail.com
I si voleu accedir a més informació ho podreu fer entrant als dos llocs webs que tinc oberts: