dilluns, 13 de febrer de 2017

EL REBOST DE LA VALL (Programa 36)

EL CAFÈ DE PIPA
(13/02/2017)

Si vols escoltar el programa clica sobre el següent enllaç:
http://www.ivoox.com/rebost-vall-dilluns-13-febrer-audios-mp3_rf_16978416_1.html

INTRODUCCIÓ (FELICITACIONS A LA COMUNITAT EDUCATIVA DEL IES HONORI GARCIA)
Abans de començar el programa d’avui no volia passar per alt el fet tan important, en mataria educativa, que ha tingut lloc al nostre poble. La tornada dels alumnes i professors al nou centre Honori Garcia després de 2.340 dies en barracons i aprofitar per felicitar a tota la seva Comunitat educativa del fet de que per fi tindran garantit un bona qualitat educativa amb totes les condicions necessàries per desenvolupar les diferents aptituds.
Enhorabona, alumnes, professors i pares i vos desitge un llarg camí d’èxits.

 SANT VALENTÍ (14 de febrer)
El refranyer
· Per sant Valentí floreix el romaní.
· Per Sant Valentí trascola ton vi. (És el moment de treure el vi del cup i fer-lo passar a un altre recipient)    
· Per Sant Valentí, la garsa puja al pi (Per fer la posta de la que naixeran els pollets)
· Per Sant Valentí, l’ametler florit (Els ametllers comencen a florir a mitjan gener i la florida dura fins aquesta data en terres llevantines)

Sant Valentín.
Tot i que avui dia és una de les celebracions més consumistes i que més beneficis generen a infinitat de comerços, el Dia de Sant Valentí en els seus orígens no va ser inventat per uns grans magatzems (tal com assenyalen alguns), encara que va ser hàbilment aprofitada pels empresaris per treure una bona tallada d'una data tan assenyalada al calendari.
L'any 496 A.D., el Papa Gelasio va decidir que el dia 14 de febrer seria el dia en què es honraria a Sant Valentí per tal d'anul·lar i prohibir la festa pagana de les Lupercals que se celebrava des de l'Antiga Roma cada 15 de febrer en honor a Lupercus, protector dels pastors i els seus ramats i com a homenatge a la lloba que va alletar als bessons Ròmulo i Remo (destinats a fundar Roma segons les antigues llegendes).
La festa marcava l'inici de la primavera i celebrava la fertilitat. Era, doncs, una festa pagana.

Per què és el patró dels enamorats
En aquell temps, l'any 270 abans de Crist, l'emperador Claudio II va prohibir casar-se als joves, perquè segons la seva opinió els solters sense fills eren millors soldats.
Segons explica la llegenda, el sacerdot Valentí va considerar injust el decret i va desafiar a l'emperador. Ho va fer casant en secret a parelles joves.
D'acord al relat, les accions del sacerdots van arribar a les oïdes de l'emperador i el va cridar a palau. I tot i que sembla que al principi l'emperador li va interessar el que va escoltar, va ser dissuadit pel governador de Roma i finalment va manar decapitar-lo. Un 14 de febrer de 269 A.D.
És per això que es considera a Sant Valentí el patró dels enamorats.

Curiosament ara és un sant, sense celebració
Després que el papa Gelasio I designés el 14 de febrer de 494 el primer dia oficial de Sant Valentí, la festivitat va ser inclosa en el calendari litúrgic tradicional i va ser celebrada per l'Església catòlica en els següents 15 segles.
Però en 1969, sota el pontificat de Pau VI i després del Concili Vaticà II, va ser eliminat del calendari.
Així va passar a ser una data amb sant però sense celebració.

Amb motiu d’aquesta data vaig a recrear-me en el que seria una simulació de com era la vida dels enamorats de La Vall d’Uixó.
Ho he titulat:

DEL FESTEIG A LA BODA
(La dècada dels 50 i 60 a La Vall d’Uixó)
Imagineu-vos com seria una conversa d’abans entre un grup de persones d’una certa edat, la majoria dones. L’ambient era agradable i, entre rialles, van començar a parlar de les seues vivències, de quan eren joves, de les peripècies que havien passat, de com eren de llargs els festejos i de mil anècdotes més; i com no, van recordar el seu casament i de com havien canviat els temps. De sobte una d’elles, de la manera més natural va dir: “jo em vaig casar a les sis del matí. En vaig casar de penal”.

El fet que una parella haguera de casar-se “per obligació” perquè la dona s’havia quedat embarassada era costum aleshores, tot i que sempre procurava amagar-se. Aleshores havia que casar-se,  però el rector sinó et sabies el catecisme no casava a gent tan jove; però a l’assabentar-se que ella s’havia quedat embarassada, canviava d’opinió, fent-los casar de pressa i correguda —encara que no sabés el catecisme— en una missa a les sis del matí, i res de blanc.

Es clar, açò li passava a la parella de nuvis que era pobre;  si en lloc d’una xica d’una família humil,  l’embarassada fóra la filla d’un potentat. La filla del ric, s’haguera casat ací o a València, de blanc i acompanyada de convidats, i sense que ningú sospitara res, perquè la reputació de la jove no podia veure’s afectada. Després, a l’hora del part, ho haurien disfressat dient que el xiquet era prematur (setmesó, per exemple); o si no, la xica se n’hauria anat una temporada a viure a casa d’un familiar llunyà, perquè ningú no s’assabentara que la dona s’havia casat prenyada.

Era necessari casar uns joves de dènou anys a les sis del matí? Per què? Perquè no s’escandalitzara ningú? Casar-los tan matí era com si el pregoner fera ban.
—Saps que la filla de fulana s’ha casat a les sis del matí?
—Si? Això és que la xica està prenyà! 
El comentari corria de boca en boca, i clar, als dos dies ho sabia tot el poble!

No obstant això, la fórmula de contraure matrimoni de matinada no era exclusiva dels joves que es casaven per “obligació”, ja que també era molt utilitzada quan els contraents eren viudos els dos o almenys un d’ells. Una situació —la dels viudos que es tornaven a casar— que si bé pareixia cruel, perquè no havien fet res per a haver d'amagar-se, era molt millor de la que hi havia anys abans que —segons contava la gent major— quan el veïnat s’assabentava que una viuda o un viudo anava a casar-se en secret, la nit anterior, li feien una esquellà; que no era altra cosa que anar al seu domicili carregats d’objectes que feren soroll: esquellots, picots, calders, etc., i obsequiar-los amb una arrítmica serenata. Per tant, tenien motius per casar-se en secret.

Afortunadament, som al segle XXI i el temps al nostre poble han evolucionat, i un fet com el de casar-se de penal —cas de donar-se— pot ser un problema familiar puntual, però ha deixat de ser un trauma per a la família que ho passa. La gent ha passat de casar-se obligatòriament per l’església, a casar-se pel jutjat, per l’Ajuntament o a celebrar l’enllaç en alguna sala o restaurant. Altres parelles passen de formalismes legals i, simplement, decideixen d'anar a viure junts, sense cap paper de compromís; havent-se regulat les unions de fet entre persones heterosexuals o del mateix sexe. I no a soles això, es donen casos de viudes jubilades, defensores del matrimoni religiós com a única unió vàlida, i que arriben a ajuntar-se amb un home –sense estar casats– 'per no perdre la paga de viuda'.

Si parlem de la maternitat, hui ha passat a ser normal que matrimonis que no poden tindre fills, adopten xiquets d’altres races i cultures; i algunes dones es sotmeten a tractaments d'inseminació artificial per a ser mares sense estar unides a cap home.

Per això, quan totes aquestes situacions han passat a ser una normalitat, estaria bé continuant fent una mirada retrospectiva al que eren les relacions de parella en La Vall de la dècada dels cinquanta–seixanta del segle passat, quan alguns havien de casar-se a les sis del matí.
  
Per començar, podríem dir que tota boda venia precedida per un festeig que normalment era molt llarg. El motiu principal potser fóra que en aquella societat dels anys cinquanta–seixanta, les dones estaven educades per a casar-se —i deixar de treballar—, cuidar de la casa i tindre fills. Per això m’atreviria a dir que un dels principal objectius de les dones fóra tindre nuvi. Tan és així, que la xica que als 19 o 20 anys no tenia nuvi, ja semblava que se li n'havia “passat l’arròs” i podia quedar-se per a “vestir sants”.
Una cosa semblant al que passava amb els xics, que quan hi havia una colla de joves d’uns 22 o 24 anys que no tenien nóvia, ja eren tractats —per elles— de “solterons”.

En un poble, com era el nostre, i on la dona estava molt controlada per la família i el veïnat, tenir nuvi era una mena de garantia per a poder anar a més llocs o tindre més llibertat; i... per a l’home, tindre novia era —quasi— l’única possibilitat de intimar un poc amb una dona (i “poder menjar-se alguna 'rosca”).

El lloc ideal —o era quasi l’únic— per començar a conèixer una xica, era en els passejos dominicals “la volteta”. Un lloc on, per necessitat, havies de creuar-te quaranta vegades amb tot el món al llarg d’una vesprada amunt i avall, ja que no es podia anar a cap altre lloc si no era el cinema.
Una xica, que quan se li arrimava un xic per primera vegada, per norma general, s’ho havia de fer mol de “rogar” i dir-li al xic que “no” a la primera, per demostrar-li que no era una xica fàcil, encara que després passara quaranta vegades passejant per davant del xic fent com si no el veiés.
Quan per fi, passat un temps més o menys curt, o llarg, la xica li donava el “”, anaven una bona temporada junts, però amb la colla d’amics. Era un temps en què el festeig no era oficial, i es dissimulava davant de familiars i coneguts, amb allò de “som amics”, fins que, poc a poc, anaven deslligant-se de la colla i anant en solitari.
I venien les primeres “manetes en el cinema”, i els primers “morros”, potser provocats perquè 'algú' agafara més compromís en la relació.
 Quan ja tota la família sabia que la xiqueta anava amb un xic, i amb tota seguretat s’havien informat de quina família era, i de com era el jove, calia fer un pas endavant. El xic havia d'anar a parlar amb el pare de la xica, per demanar-li permís a fi de poder entrar a festejar dins de sa casa. Era un tràngol difícil per al jove, perquè, a banda que el futur sogre li faria la preceptiva advertència —de passada o solemne— sobre el comportament que havien de dur, i no fer cap tipus d’escàndol, la novia solia desaparèixer en eixe moment, deixant-lo més a soles que la una.
En la conversa es podia trobar de tot: des del pare molt dur que simplement deia que no, “espereu-vos un any més a la porta de casa que encara sou massa joves” o,
al condescendent, passant per l’inusual 'catxondo'.
Aquest pas, en llenguatge popular es deia “demanar la ma o l’entrà”.

Entrar en casa era ja la formalització total del festeig. Poc després vindria la presentació de la xica a casa del nuvi.
Però el fet d’entrar a casa també tenia els seus inconvenients. Mentre hi haguera algú, el xic podia entrar sense pegues, però quant la novia estava a soles, la cosa canviava radicalment, i era ella l’encarregada de no deixar-lo passar “pel què diran”.
I si havia d’entrar per força major, havia de quedar-se la porta oberta, o eixir de seguida, perquè sempre podia hi haver algun veí o veïna que haguera vist eixir als pares i sabia que el nuvis estaven a soles en casa. Si això passava, aleshores, la rumorologia i la fantasia es posaven en marxa. 

Parlar de cinc, huit, dotze o catorze anys de festeig podia considerar-se normal.
Hi havia diferents motius per a la durada d’un festeig llarg:
· per necessitats familiars,
· la mili del nuvi, que abans era bastant llarga;
· si s’havia mort algun familiar proper, el dol, que afectava sobretot a les dones;
· el fet de no disposar d’habitatge on viure,
· i un llarg etc., com podia ser el cas 'que fins que no es case la meua germana major, no ens podem casar nosaltres'.
En certs casos el festeig arribava a ser tan inacabable, que un dels dos arribava a dir: “o ens casem o ho deixem”.
Com a nota curiosa cal dir que aquells que es barallaven, per norma, es tornaven els regals que s’havien fet al llarg del festeig.

A l’hora de plantejar el casament, encara que la data de la boda la triaren els nuvis, calia que els pares del nuvi, anaren a parlar amb els pares de la novia per donar-li formalitat a l’acte i concretar els últims detalls.
El problema de l’habitatge, on havia de viure el nou matrimoni, era el més complicat, i sovint podia provocar l'acostament o distanciament de les dues famílies. Eren moltes les parelles que anaven a viure a casa dels pares, si bé al començar el boom immobiliari dels anys seixanta del segle passat, va anar trencant-se aquest costum.
Després, hi havia una norma no escrita, segons la qual el nuvi havia de pagar els mobles; i la novia tot el que es referia a roba de llit, cortines i estris de cuina, com també, una habitació: la de fadrina.

Després calia parlar amb el rector, fer els cursets prematrimonials i les perceptives “amonestacions”, que es llegien cada diumenge en les misses de la parròquia dels futurs contraents, i es penjaven al taulell d’anuncis del temple, perquè tots aquells que conegueren algun impediment pel qual no poguera celebrar-se la boda, tenien l’obligació de comunicar-ho —crec— sota pena de pecat mortal.

Les bodes es celebraven en l’horari normal de les misses dels diumenges o dies festius de precepte —mai en dissabte, i menys cap altre dia—, sempre a la parròquia a qual pertanyia la novia, i de matí.
Fora dels dies de precepte, les parelles buscaven altres dies assenyalats en roig en el calendari. Una parella podia casar-se en qualsevol missa feta expressament per a ells, buscant-se un capellà.
Evidentment, pareix que existia una preferència a casar-se de cara al bon temps.

Seguint amb les tradicions, un parell de setmanes abans de la boda —i durant un parell de dies— era obligat mostrar la casa on viuria el futur matrimoni.
Allí anaven acudint familiars, amics i coneguts. Però no era una visita de compartir un refresc i unes olives. Res d’això. Era una visita, diguem-ne, quasi policial. L’habitatge es mostrava amb les finestres tancades, les cortines tirades i els llums encesos perquè lluïra més tot.
Deixant de banda alguna excepció, la majoria de visites anaven, en sentit literal, a escorcollar-ho tot, fonamentalment les dones. Era una visita a fons: s’obrien els calaixos i, algunes, fins i tot, comptaven les mudes que tenia cada contraient per a després fer la inoportuna valoració.
Un bon aixovar per a l’home era, en roba interior:
· una dotzena de calçotets,
· una de camisetes d’esport,
· una de mànega curta (per a l’estiu);
· una de manega llarga,
· una de calçotets llargs (per a l’hivern);
· una dotzena de mocadors de marca amb les inicials brodades,
· calcetins, etc.
Unes peces de roba interior que les mares havien anat comprant al llarg dels darrers anys i pagant a la merceria. També estava el vestit del nuvi per a casar-se i el segon vestit, així com camises i corbates. 
L’aixovar de les dones despertava més expectació, perquè elles aportaven la roba de casa:
· mitja dotzena de jocs de llençols de matrimoni brodats a mà, altres tants més xicotets, de cos i mig, per a l’habitació de fadrina;
· jocs de tovalloles i draps per a la cuina; les cortines...

 —Després, calia tindre les perceptives dotzenes de roba interior:
· bragues,
· camisetes de tirantet,
· de mànega llarga i curta,
· refaixos, tot de cotó i molt decent;
· camisons,
· saies de 'nylon'.
La dona havia d’aportar a més a més la vaixella, la cristalleria i alres estris de cuina.
     
La majoria de vegades el regal que es feia als nuvis era l’excusa perfecta per a fer la visita al domicili, ja que estava mal vist anar amb les mans buides. Generalment eren regals de poc valor, com ara:
· gots,
· cassoles,
· paelles, utensilis per a la cuina, etc.,'.

Hi havia de tot, fins la que et deia 'mira, com no sabia què dur-te, t’he portat pinces per a la roba'.
Alguns anys després, va anar posant-se de moda preparar la 'llista de boda' en algun comerç,.
Els regals —com he dit— eren normals, però és que en aquells anys les bodes també eren molt normaletes, i no es distingien justament per convidar a un gran nombre de persones.

Es convidava a familiars, amics i veïns a anar a missa. Si la boda era a les huit del matí, abans de les set la taula ja estava parada en casa del nuvi, on anaven acudint els convidats abans d’anar a missa, per fer-se unes copetes de licor i unes pastes, tot casolà. Una prova difícil per a alguns, ja que el fet de fer-se una pasteta o prendre una copa, ja no et permetia prendre la comunió i, això, sobretot per a els nuvis, era un inconvenient afegit perquè per a combregar calia estar en dejú des de les dotze de la nit anterior i, la veritat, és que pareixia una provocació veure a tots menjant i bevent i que u no poguera menjar res.
Després calia anar a per la novia a sa casa, on també hi havia taula parada, i des de ací, a peu i en comitiva, a l’església, amb l’acompanyament dels crits de rigor per part dels amics: 'Viva la novia!', 'Viva els noviis!'.

A l’hora d’entrar a l’església es produïa un fet simptomàtic, i és que mentre les dones entraven totes, la majoria d’homes es quedaven a la porta. S'ha de dir que les 'traques' encara no s’havien posat de moda. 

Per a casar-se, en la missa, si un pagava una quantitat important per a l’època de diners, sabia que podia comptar amb cadires entapissades per a els nuvis i padrins; però si era poc generós, en eixe cas tindria cadires de boga.
En les misses hi havia dos ritus hui desapareguts; un era que als contraients, en un moment concret de missa, se’ls col·locava el que la gent deia el 'jou', que era un vel blanc que es posava sobre el cap de la novia i els muscles de l’home, i la qualitat del teixit, també depenia de quant es pagava: boda cara, jou de blonda; boda barata, jou de raso.
L’altre ritu era que els nuvis pujaven primer un i després l’altre a l’altar, i allí el rector els llegia una epístola. Si bé en llenguatge popular es deia 'el consellet', i que curiosament, quan u preguntava, 'què t’han dit?, ningú no ho deia; potser els nervis del moment els impedia recordar la lectura.

Una vegada acabat l’acte religiós, seguia el ritual de donar l’enhorabona als nuvis i fer-se la foto de rigor.

A continuació venia la sessió de fotos — qui puguera permetre-s'ho. La majoria de vegades en l’estudi del fotògraf, “Sabata”... i després a dinar.
Un dinar que tampoc no era res de l’altre món, ja que en la majoria de vegades es limitava a un dinar de paella en el domicili familiar entre pares, germans, algun oncle, els millors amics, el veïnat i poca cosa més.
Això sí, cada família pel seu costat. Una situació que els novençans aprofitaven per a anar-se’n  el més aviat possible, perquè havien d'agafar el cotxe de línia  Valldeuxense, per a agafar el tren en València o Castelló.
Alguns novençans —pocs— se n'eixien de la norma, i després de dinar agafaven un taxi per desplaçar-se a l’estació. Una experiència que vivien per primera vegada, ja que la majoria no havia eixit mai de casa i, menys encara, els dos junts.
Tota una prova de foc per a l’home, que havia de demostrar que sabia anar pel món, quan possiblement mai no havia estat en un hotel, i ni tan sols havia fet cap menjada en un restaurant de dos 'tenedors'.
Només baixar del tren calia agafar un taxi, 'per favor a l’hotel tal', encara que estiguera en la boca de carrer següent. 

Com que la majoria de les bodes es celebraven a l’estiu, no era gens estrany que el viatge de lluna de mel fora majoritàriament a Madrid, i també a Barcelona.

Viatge de nuvis i primera nit els dos sols al llit! Quanta llegenda, quanta ignorància i quanta mentida. Ignorància, perquè era una societat en què mai es parlava seriosament de sexualitat. Converses de carrer i poc més.

Si parlem dels homes, qui havia tingut relacions sexuals abans del matrimoni havia estat en les cases de putes, on cal apuntar en descàrrec seu que vivien influenciats per les batalletes sexuals que havien escoltat contar als majors que els havien precedit. Homes que havien assumit que havien d'anar de 'machos' i estaven convençuts que la primera nit no es podia fracassar i calia eixir per la porta gran, com els toreros.

I en la part d’enfront teníem a les dones. Molt influenciades per la religió, quasi totes arribaven verges al matrimoni. A moltes d’elles els preocupava de manera especial la primera nit. Una primera nit que per a algunes, o moltes, era nefasta. 

Si tot anava normal, als nou mesos de la boda havia de vindre el primer fill.
Si per contra passaven uns mesos sense que la dona es quedara en estat, els novençans començaven a escoltar entre bromes: 'que no aprofiteu?'. 

Per contra, també estaven aquelles persones que es dedicaven a comptar les setmanes que havien transcorregut entre el dia de la boda i el naixement del primer fill, per si de cas el xiquet era prematur o els nuvis havien 'actuat' abans d’hora.

I com finalitzaven les pel·lícules de l’època i els contes, “fueron felices y comieron perdices, com es deia en castellà; o el príncep i la princesa van ser feliços i van menjar anisets, com es deia i es diu en valencià.
                                                                             
REFRANYS DE LES RELACIONS DE PARELLA
En programes anteriors hem fet un repàs a les diferents etapes pel que passen les relacions de parella: L’enamorament, el festeig, la boda, el matrimoni, etc. Avui parlarem de que passa amb l’arribada dels fills.

ELS FILLS
L'embaràs

· Anar amb la màrfega a rastrons (Portar la criatura una noia fadrina que ha caigut en falta)
· Patir de la melsa (Estar prenyada una fadrina)
· Haver-se de casar (Estar embarassada, una noia que no és casada)
    · De penal (Expressió usada per a referir-se a quan una dona es queda embarassada abans de casar-se)
     . Criar com una conilla (Es diu de la dona que ha tingut molts fills i segueix quedant-se embarassada)
      . Dolor d’anca, filla blanca (Això diuen)

     · Eixir de comptes [o estar fora de comptes] (Passar, una dona embarassada, del dia calculat per al deslliurament)
      . En estat (Estar embarassada)
      . En estat interessant (Estar embarassada)
      . Esperar bateig (Es diu de la dona que està embarassada)
      . Esperar un fill (Estar embarassada)
      . Estar d'enhorabona (Merèixer felicitació, sobre tot si està embarassada)
      . Estar grossa (Estar embarassada)
      . Femella plena (Tenir el ventre gros per estar embarassada)
      . Fer un ventre [a algú] (Tenir el ventre gros per estar embarassada)
      . Fer una criatura [a algú] (Deixar-la embarassada)
      . Tenir faltes [algú] (Estar embarassada)
      . Treure's el ventre (Tenir el ventre gros per estar embarassada)


Naixement/part
· Acabar de nàixer (Recent nascut)
· Anar de part (Estar en els moments de parir)
· Caldo de partera (El que es donava a la parida, i a la qual s'hi ha afegit la placenta)
· Cada criatura que neix es porta un pa (Quan naix un xiquet o un animalet, els progenitors fan el possible i l’impossible per alimentar-lo
· Criatura grossa, mal any per a la mare (Vol dir que un infant voluminós porta dificultats per al part i per a l'alletament)
· Des del ventre de sa mare (Des de que va néixer)
· El criar envelleix i el parir entendreix. (Quan les dones tenen fills, guanyen bellesa i encant, però quan amamanten es desgasten)
· El parir és un lliri, i el criar un martiri (Es diu referint-se a les dones que pateixen de mal de pits durant la lactància)
· El parir i el morir, pel seu curs ha de venir (Significa que el part és una cosa que no es pot precipitar)
· Els bons minyons surten dels ronyons (Significa que per a parir cal patir dolors)
· Esperar l'hora (Estar a punt de parir)
· Part llarg, i encara filla (Es diu que el sexe del fetus està relacionat amb les fases de la lluna i amb els símptomes físics)
· Tota criatura neix amb sa ventura (Normalment, els nadons solen tenir assegurat l’aliment en els pits de la mare)
· Tots els nats són fills de mare [nat = nascut, ésser vivent] (Certament, per tant no convé criticar cap mare)
Vindre-li [a algú] els correus (Tindre símptomes de part)


      Criar
    . A burra que criï, no li diguis arri (Les mares que crien estan més pendents de la cria que de l’obligació, que passa a ser secundària)
    . Amb sopes i surres es crien les criatures (Per a ben educar, es recomana el premi i el càstigs segons el comportament)
    . Arribar a galliner (Educar i criar un infant fins a fer-lo home)
    . Bona mare cria bona filla (Així hauria de ser)
    . Com més bruta és la criatura, més grassa està la mare (Quan les criatures estan brutes és perquè les mares no se n’ocupen)
    . Cria fills i filles, que criaràs llops i guilles [guilla = rabosa, guineu] (Adverteix que els descendents no sempre es porten bé amb els progenitors)
    . Criatura d’un any xucla les entranyes (Si encara mama, mama moltíssim, i si està desmamat, representa una despesa en alimentació infantil)
    . Criatura grossa, mal any per a la mare (Vol dir que un infant voluminós porta dificultats per al part i per a l'alletament)
    . Criatura sense ossa porta la mare a la fossa [ossa = ossamenta, ossos] (Hi ha persones a qui no se’ls desenvolupa molt l’esquelet i no s’aguanten plantades, cosa que representa un esforç enorme, constant i creixent per a qui se n’ocupa)
    . De dia en dia, el menut es cria; d’any en any, el xic es fa gran (Certament)
    . De tres mals les dones no són planyudes: de parir, de mal de pits i de mal de mare
    . De xiquet, se cria l'arbre dret [o L'arbre xiquet, si està tort es pot fer dret; o De petitet, se cria s'arbre dret (S'aplica a significar que cal corregir els defectes dels homes en la seva infantesa, que és quan són més bons de fer anar drets)
    . Dona que al seu fill no ha criat tornarà a ser mare aviat (Qui no ha passat males nits ni s’ha desgastat el cos, no sap el que representa pujar un fill)
    . Dona que cria, ni neta ni dormida (Els xiquets de pit es fan damunt i ploren i mamen tothora, de manera que no li deixen temps a la mare per a dedicar-se a les seues coses)
    . Donar [o posar] un infant a dida (Donar-lo a criar a una dida)
    . Dret i igual (Es diu de les criatures sanes i ben formades)
    . El criar envelleix i el parir entendreix. (Quan les dones tenen fills, guanyen bellesa i encant, però quan amamanten es desgasten)
    . El minyó troba en el pit el que la mare troba a l'espirit
    . El parir és un lliri, i el criar un martiri (Es diu referint-se a les dones que pateixen de mal de pits durant la lactància)
    . El que cria, no dorm (Adverteix que qui té un recent nascut ha d’estar més pendent d'ell que de si mateix)
    . El que menja la dida, per la criatura és vida [dida = qui dóna de mamar] (Qui està ben alimentada pot alimentar criatures)
    . Ésser la nierada del cucut [Es diu d'una parella quan només té un fill. Ésser fill únic, tenir-ne només un)
    . Estar criat a l'ombra (S'utilitza sobretot quan es parla de les noves generacions que ho hem tingut molt fàcil i no em acatxat molt el llom)
    . Estar criat amb molletes de pa (Estar criat amb excessiva mollesa, amb moltes comoditats)
    . Estar fet a bones fusades (Estar criat sense veciadura, estar acostumat a tot)
  . Fill de mestre, mig ensenyat (Generalment, qui es cria amb gent culta, experimentada o professional aprén més un altre)
    . Fill de poll [o poll en poll], llémena cria [llémena = ou del poll] (Sol dir-se en sentit pejoratiu que de pares amb mal comportament o poc cervell no solen resultar bons fills)
  . Fill de vell nascut, serà molt sabut (Generalment, qui es cria amb gent culta, experimentada o professional aprén més un altre)
   . Fill de viuda, mal criat segur (La descendència que es cria sense pare no té qui la corregisca enèrgicament i s’aprofita de la bondat o de la debilitat de la mare)
   . Fill de viuda, malcriat o mal acostumat [mal criat = consentit] (La descendència que es cria sense pare no té qui la corregisca enèrgicament i s’aprofita de la bondat o de la debilitat de la mare)
   . Fill sense dolor, mare sense amor (La criança de fills sempre implica preocupacions i patiments, de manera que si alguna mare no se’n veu afectada, és perquè no estima els fills)
   . Fills criats, dols doblats (Criar fills implica sacrifici, però quan són grans causen preocupació als pares, siga pel comportament, per les companyies...; i quan la família s’amplia amb nous membres (nores, néts...), augmenten les preocupacions)
    . Fills criats, mals de caps (Els pares, sempre pateixen pels fills, pels seus actes i per les seues circumstàncies)
    . Fills criats, mals de caps, i casats, redoblats (Els pares, sempre pateixen pels fills, pels seus actes i per les seues circumstàncies)
    . Gelats i llaminadures fan mal a les criatures [llaminadura = llepolia, gola] (El dolç és energètic, però fa càries, engreixa i lleva les ganes de menjar)
    . Haver llevat els mocs a algú (Haver-lo criat de petit)
    . Infant de llet [o de mamella] (Infant xicotet que encara mama)
    . La criatura grossa tira la mare a la fossa (Un cos gran necessita més aliment que un de petit)
    . La dona que cria ha de menjar per dos
   . La dona que té cria, sempre guanya nit i dia (La maternitat i la criança donen alegria)
    . La filla, com és criada; l’estopa, com és filada [estopa = filament vegetal] (La naturalesa de cada u és determinada o modelada per l’educació procurada)
    . La gallina cantant i la mare plorant fan la fillada (Qui cria, se sacrifica i pateix pels fills)
   . La llet no ix dels ossos sinó dels trossos [o mossos] (Vol dir que les mares que alleten han d’alimentar-se bé per fer llet)
    . La mare cria la filla i la casa la veïna (Critica que les mares solen ser poc pràctiques perquè veuen la filla com a filla i no com a esposa)
    . La mare pietosa cria la filla melindrosa [melindrós = reguinyat, delicat, maniós] (Els fills de qui és molt detallista i mirat, per imitació i exageració, acaben sent una miqueta anormals)
    . La mare que fills té massa, no morirà grassa (Qui ha d’alimentar moltes boques ha de fer grans esforços en detriment propi)
    . La mare que no cria, no és mare, que és tia (Una mare s’ha de dedicar plenament als seus fills, que són una part d’ella mateixa. Si no es fa així, l’amor es distancia un poc)
    . La mare que només té una filla, o la malcasa o la malcria (Sempre s’ha dit que els fills únics estan malcriats per superprotegits)
    . Les criatures sempre tenen un budell buit (Vol dir que sempre estan dispostes a menjar)
    . Les criatures tenen la vista als dits (Els xiquets de pit coneixen més pel tacte que per la vista, la qual van adquirint al llarg de les setmanes)
    . Llevar-se el mos de la boca (Qui dedica tots els mitjans al fill, es queda amb allò estrictament necessari per a sobreviure)
    . Lo minyó, quan perd son pare, allunyau-lo de sa mare (Es diu perquè els infants sense pare solen esser criats per la mare amb massa contemplacions i surten dolents)
    . Mare d’un fill sol, mare de dol (Els fills únics tenen la fama de ser consentits i, per tant, malcriats, ja que les atencions maternes hi queden concentrades i no repartides entre altres fills)
    . Mare d’un fill, mare de dolor (Els fills únics tenen la fama de ser consentits i, per tant, malcriats, ja que les atencions maternes hi queden concentrades i no repartides entre altres fills)
    . Mare pietosa, cria sa filla melindrosa (Els fills de qui és molt detallista i mirat, per imitació i exageració, acaben sent una miqueta anormals)
    . Mare que no cria, més que mare és tia (Una mare s’ha de dedicar plenament als seus fills, que són una part d’ella mateixa. Si no es fa així, l’amor es distancia un poc)
    . Melons i criades, busca'ls tu, no els comandes (Vol dir que són dues coses que cal triar per si mateix i no refiant-se d'altres)
    . No ser cuca ni ocell (Ser una criatura molt raquítica)
    . Pa de mill, no el dones a ton fill (El mill és un cereal que costa de digerir)
  . Qui cria, té alegria (És un sentiment molt natural que fa que les persones ho celebrem d’alguna manera)
    . Qui cria fills, cria canaris (És una inversió de la qual es trau poc rendiment)
    . Qui només té un fill, sol criar-lo totxo [totxo = simple, bajoc, embadalit, curt] (Es diu perquè els fills dits povils o pubills tarden més a espavilar-se que si tingueren germans més grans)
    . Si l'infant no plora, sa mare no l'entén
    . Tota criatura neix amb sa ventura (Normalment, els nadons solen tenir assegurat l’aliment en els pits de la mare)
    . Un malcriat, un bon criador (Se sol dir quan els fills consentits esdevenen pares i eduquen els seus propis fills amb més rectitud que la que ells van tindre)
    . Un pare criaria cent fills, i cent fills no criarien un pare (Compara el sacrifici dels pares amb la despreocupació general dels fills)
    . Xiquet de pit (Xiquet xicotet que encara mama)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada