JOAN CAPÓ

JOAN CAPÓ I VALLS DE PADRINAS
Qui és Joan Capó?
En aquesta pàgina vaig a informar d'un personatge desconegut, penso,  per a la majoria dels vallers i valleres o al menys per a mi si ho era.
Però perquè m'he interessat per saber més d'aquest personatge. La cosa parteix de la meva inquietud, que com a docent que soc, envers de les noves metodologies i concretament en les tècniques Freinet (del pedagog francés Célestin Freinet involucrat en el moviment de l'Escola Nova). Per canalitzar-ho ho feia integrat en el Moviment de Renovació Pedagògica (MRP) de València.
Amb motiu d'un treball d'investigació per part del MRP de València sobre l'origen i trajectòria del que havia estat l'evolució de les noves pedagogies i les seves aplicacions a l'escola els aparegué el nom de Joan Capó, com una persona que en la seva època i dins del món de l'ensenyament havia tingut molta influència amb actuacions molt diverses i entre elles la seva implicació en els moviments pedagògics renovadors del moment. Analitzant la seva biografia es descobreix el seu pas per La Vall d'Uixo i ací és pel que es posa en contacte amb mi Eladia Boils Tuzón per a que aportés tot el que trobrara sobre ell.
En aquell moment jo sabia que Joan Capó és el nom d'un carrer, el que antigament albergava el cine Lys i que va des de l'avinguda Jaume I fins a l'avinguda l'Agricultor.
Placa indicativa
Joan Capó
Carrer Joan Capó de La Vall d'Uxó*
Em vaig posar a fer investigacions i prompte vaig descobrir que en aquest poble, la majoria de la informació obra en poder de les publicacions fetes a la revista "Escuela de Aprendices", que editava la empresa de calcers Segarra. I és que l'aparició de Joan Capó a La Vall d'Uixó té que veure amb l'empresa Segarra.

* L'Ajuntament de La Vall d'Uixó li atorga el seu nom a aquest carrer en la sessió plenària de 8 de setembre de 1954, sent secretari Manuel Aguiló, mallorquí d'origen i la persona que va fer més força en que Joan Capó devia ser mereixedor d'un carrer.

Joan Capó Valls de Padrinas (Felanitx 1888 - Palma 1952), reconegut educador i inspector els anys vint i trenta, va ser depurat a començaments del franquisme i separat del seu càrrec provisionalment. El 1938 el destinaren a Almeria perquè «aprendiese castellano» i, el 1944, va poder triar destí a Castelló, i recalà a la Vall d’Uixó. A aquesta localitat es va casar amb la mestra Asunción Viciano i, mitjançant el capellà Mateu Bauçà (conegut com el "padre Mateo), rector de la Capella de la Mare de Déu dels Desemparats de la Vall d’Uixó i amic de terres mallorquines, es va posar en contacte amb la família Segarra, la qual va avalar tots els projectes de Joan Capó en terres castellonenques.
En l'empresa Segarra va col·laborar en la Escola d'Aprenents que venia funcionant des de l'any 1939, any de la seva creació, coincidint amb l’acabament de la Guerra Civil i la reconstrucció de l'empresa i la població de la Vall d’Uixó (que va ser declarada «zona devastada»).
El seu camp d'actuació a La Vall d'Uixó el podríem dividir en dos blocs:
1. La seva col·laboració en l'empresa Segarra.
2. La seva implicació en el àmbit escolar de La Vall d'Uixó.
En tots dos camps es nota l'aportació del seu ideari i la aplicació de totes les seves metodologies en l'organització del món educatiu. Per comprendre millor que estem davant d'un pedagog important més endavant trobareu tota la seva biografia.

JOAN CAPÓ A LA VALL D'UIXÓ
1. Escuela de Aprendices de l'Empresa Silvestre Segarra.
   -- Publicacions d'articles en la revista "Escuela de Aprendices"
* Trobem en l'article "Teoria de la iniciación a la escritura" publicat a la revista Escuela de Aprendices (Febrer de 1951, Num. 117; pag. 34) una mostra de la seva influència. Justifica la tasca educativa de l'escola Segarra com una lluita per la pàtria en la qual és necessari que hi hagi una "colaboración, laborar juntos, todos, ayudando los más fuertes a los más débiles en la subida, dándose la mano […] a los demás, para seguir en falange, formación ya histórica y siempre invencible, y no en dispersión que significa atomización, pérdida de valor social"; posteriorment, complementà aquest argument amb la necessitat de caritat cristiana o la funció de l’"ESCUELA DE APRENDICES con la que la Empresa Modelo SEGARRA cumple además con la obra de misericordia de “Enseñar al que no sabe”"
Aquest ideari coincideix amb el procés on "La Escuela de Aprendices", a poc a poc i de manera gradual, a principi dels anys cinquanta, es pot apreciar la transició existent entre la influència en la Escuela de Aprendices de la Falange (franquisme "blau") i la presència de l’Església i de les doctrines catòliques en el contingut i pedagogia de l'empresa de sabates.


* Article de la seva dona, Asunción Viciano Nácher, directora dels Grups Escolars de xiques de la Vall d’Uixó, " Influencia de la familia en la educación" (Escuela de Aprendices, juny de 1952; núm. 127, pàg. 31-32). on aprofundeix en la idea del protagonisme pedagògic de la família, des de la perspectiva de la infància, en la qual la figura de la mare educadora es barreja amb altres conceptes, com l'àmbit domèstic en el qual es desenvolupa, les referències a Herbert o Bacon, així com els rols educadors de Sant Agustí o Santa Mònica.
En aquest cas s'insisteix en la indissolubilitat de la potestat educativa, compartida entre família i Església, ja que "lo que es ley de naturaleza, lo es también de Dios, creador de la misma, será enemigo de Dios el que lo sea de la autoridad de los padres en la educación de sus hijo". El contingut d’aquesta educació, que hauran de consensuar entre l’Església, els pares i els mestres (en aquest cas, els de l’Escola d’Aprenents), conformarà tot un codi ètic i de valors.
Asunció Viciano va rebre l'any 1965 el premi al compliment i al treball concedit pel Ministerio de Educación Nacional a través de la Dirección General de Enseñanza Primaria en la que se destacava la seva llavor en pro de l'educació del xiquet i consistent en un diploma com a directora distingida i 10.000 ptes, (B:O:E: 31 d'Agost de 1965)

Potada publicació de l'empresa Segarra " Escuela de Aprendices"
2,- Iniciatives educatives
a) Creació del Consejo de Protección Escolar el 25 de març de 1945, en la qual la presència i la influència de la fàbrica de calçat és total. Aquest domini i control de l'ensenyament sobre la localitat en la qual se situa Segarra permet que tota l'educació en les institucions presents a la Vall d’Uixó estiga dirigida i orientada envers la formació professional, i l'educació queda al servei de l'empresa. 
(En aquests termes es felicitava l’empresa Segarra per la creació: 
"Con la creación de este Consejo, la tarea educadora, tan necesaria en la prosperidad de los pueblos, cobrará nuevos horizontes, revolucionando su organización, ampliando sus fines y aunando en cordial armonía sus medios, hasta lograr la formación completa de nuestra juventud —moral, intelectual y profesional, en bien de España y de nuestra ciudad". "El Consejo de Protección Escolar de Vall de Uxó". Escuela de Aprendices, abril de 1945; núm. 47, pàg. 51).
El Consell estava format per l'alcalde, l'inspector d'ensenyament primari de la zona (Joan Capó), el cap local de Falange, el capellà, la directora de l’Escola Graduada de Xiques (Asunción Viciano, dona de Joan Capó), un professor de l'Escola d'Aprenents i un gerent de l'empresa Segarra, que era qui en última instància dirigia i controlava l'educació i la instrucció de la Vall d’Uixó. En aquest Consell de Protecció Escolar va tenir un paper determinant l'inspector d'ensenyament primari de la zona, és a dir, Joan Capó, que només feia un any que havia pres possessió del càrrec a la Vall d’Uixò, si bé la seua trajectòria i experiència pedagògica anterior a les Balears era molt més àmplia i dilatada. En el B.O.E. del 29-02-1945 es publica la creació del Consell de Protecció Escolar
B.O.E. del 29-02-1945 on es publica la creació del Consell de Protecció Escolar
El text d'aquesta ordre és el següent:
MINISTERIO DE EDUCACIÓN NACIONAL
ORDEN de, 28 de febrero de 1946 por la que se establece un Consejo de Protección Escolar para las Escuelas Nacionales y Privadas de Enseñanza Primaria del Ayuntamiento de ValI de Uxó (Castellón).
Ilmo. Sr,: El Ayuntamiento de Vall de Uxó (Castellón) lleva a este Ministerio expediente exponiendo la, necesidad de que en dicha localidad se establezca un Consejo de Protección Escolar donde tengan intervención  todas aquellas entidades que puedan beneficiar la Escuela, Primaria y prestar a la enseñanza la colaboración y asistencia que merecen en el aspecto social y pedagógico a cuyo Consejo quedarian  sometidas en su organización y dirección las Escuelas Nacionales y privadas existentes en dicho Municipio, a cuyo efecto la Corporación Muncipal y la Entidad Industrial Casa "Segarra" ofrecen  diversas aportaciones y apoyo económico.
Correspondiendo a este interés en favor de la Enseñanza y vistos los favorables informes emitídos, así como lo preceptuado en la Orden ministerial fecha 19 de Julio de 1939.
Este Ministerio ha ressuelto:
1.º Que se establezca en Vall de Uxó (Castellón) un Consejo de Protección Escolar al cual quedarán sometidas en su organización y dirección las Escuelas Nacionales y Privadas de Enseñanza Primaria, existentes, en dicha localidad, Consejo que quedará integrado por los siguientes miembros.
Presidente honorario.- El ilustrísimo señor Director general de Enseñanza Primaria. 
Presidente.-El Sr, Alcalde Presidente del Ayuntamiento de Vall de Uxó; y  
Vocales.- EÏ Inspector de Enseñanza Primaria de la Zona correspondiente; el Jefe local de F. E. T. y de las ,J. 0. N. S; el Rvdo. Cura. Párroco; un hijo del propietario de la casa "Segarra"; el Director y Directora de las Graduadas existentes y un profesor de 1a Escuela de Aprendices de dicha localidad.
2.º Este Consejo de Proteción Escolar aparte de las funciones propias, tendrá la facultad de elevar a este Ministerio y con ocasión de vacante, propuesta para el nombramiento de Directores y Maestros, con destino a las Escuelas Nacionales, siempre y cuando que los propuestos pertenezcan al primer Escalafón general del Magisterio y estén depurados sin imposición de sanción.
Lo digo a V.I. para su conocimiento y demás efectos.
Dios guarde a V.I. muchos años.
Madrid, 28 de febrero de 1945.
IBANEZ MARTIN
Ilmo. Sr. Director general do Enseñanza Primaria.

La revista Escuela Española (8/11/1945) publicà l'Ordre Ministerial de 28 de febrer de 1945 en la que se convocaven les vacants a cobrir en el Consejo de Protección Escolar, En el tex es pot llegir:

VACANTES EN EL CONSEJO DE PROTECCION ESCOLAR DE VALL DE UXÓ 
Este Consejo, en virtud de las atribucions que le Coneede la Orden ministerial de 28 de febrero. convoca a un concurso para proveer en propiedad cuatro secciones de niños y tres de niñas.
La primera de niños se adjudicará al mejor Maestro especializado en Dibujo en la Escuela primaria. La segunda de niños, para el mejor Maestro especializado en Enseñanza Agricola. 
La tercera. para el mejor Maestro especializado en Música y canto. 
La cuarta, para el mejor Maestro especializado en Educación Física.
La primera de niñas. para la mejor Maestra especializada en la organización de la enseñanza femenina total. 
La segunda. para la mejor Maestra especializada en la enseñanza de párvulos.
La tercera. para la mejor Maestra especializada en Labores. 
Además. y en atención a la organización formativa que persigue este Consejo, con el fin de evitar dilaciones cuando se conceda la creación de las Escuelas ya ssolicitadas o cubrir las posibles vacantes derivadas del actual concurso de traslados, se amplia este, complementandose su cuadro de especialidades en las siguientes: 
Maestros 
1ª. Trabajos manuales. 
2ª. Dibujo industrial y artístico en las clases de adultos. 
Maestras 
1ª. Pedagogia familiar. 
2ª. Economla dontéstica. 
3ª. Juegos y cantos en párvulos 
Es condiciób precisa pertnecer al primer escalafón del Magisterlo y estar depurado sin sanción. 
El nombramiento de los concursantes correspondientes a estas últimas especiañlidades será propuesto a la superioridad a medida oue existan las correspondientes vacantes. 
Las solicitudes se formularán por instancia reintegrada, dirigida al señor Alcalde-presidente del Consejo de Protección Escolar de Vall de Ugó. antes del 20 de noviembre próximo, acompañando hoja de servicios certificada, relación de méritos, una memoria desarrollando el plan de su especialización y cuantos elementos consideren convenientes para demostrar su competencia y su actuacón educativa. 
Los concursantes quedan obligados a someterse a las pruebas, consistentes en ejercicios prácticos, que este Consejo estime conveniente realizar. 
Vall de Uxó, a 14 de octubre de 1945.—EI alcalde-presidente. 
Revista Escuela Española (8/11/1945)
Estem d'acord amb el professor Antoni Colom quan assenyala el gran protagonisme de l'inspector illenc en les nombroses realitzacions educatives que més endavant revisarem. També coincidim amb ell que l'esperit pedagògic no era el mateix que va inspirar Joan Capó en l'etapa professional anterior. Així, la política de realitzacions i la «pedagogia d'inauguracions» d'aquest temps, en què es crearen moltes institucions, no va arribar acompanyada de canvis metodològics ni renovadors. Es tractava d’una política educativa quantitativa i gens qualitativa, que anava molt bé a la família Segarra, ja que així guanyava molts beneficis propagandístics, polítics i empresarials.
Com a exemple d’alguns dels acords presos per aquest Consell tenim el que publicà la revista Escuela Española del 23/3/1946 i que deia:
El Consejo de Protección Escolar de Vall de Uxó hizo públicos, a primeros de este año, los siguientes acuerdos respecto a la asistencia escolar:
Primero.- Todos los niños y niñas de cuatro a doce años deben matricularse, si ya no lo estuvieran, para asistir mañana y tarde. sin excusa alguna, a la Escuela primaria.
Segundo.- Todos: los niños y niñas, de trece a dieciocho años, se matricularan igualmente para asistir a las Escuelas supletorias y complementarias y a las horas que se determinen para cada grupo o clase.
Tercero.- Se establecerán clases especiales correspondientes a las técnicas más adecuadas a las necesidades del pueblo, tanto para niños corro para niñas. Pero para asistir a ellas deben sufrir un previo examen ec sutictenclaciencia o tener el certificado de primera enseñanza que,en cumplimiento de la nueva Ley, debe darse a los alumnos de las Escuelas primarias, que alcancen la suficiencia correspondiente.
Cuartot.- Para aquellos padres o encargados que, inconscientes de sus primordiales deberes o movidos por un afán de lucro, que no sepan cumplir con este sagrado deber, se establecen sanciones de orden económico y serán  multados con cinco pesetas por cada ausencia sin justificar,  de sus hijos a la Escuela
 Acords presos pel "Consejo de Protección Escolar"
publicat a la revista Escuela Española del 23/3/1946
Aquest Consell també tenia la facultat de convocar concurs per a cobrir vacants de mestres en les Escoles nacionals de la localitat. Novament trobem en la revista Escuela Española dos noticies de les convocatòries:
CONCURSO PARA  PROVEER TRES PLAZAS DE MAESTRAS 
Y TRES DE MAESTROS EN VALL DE UXÓ
Consejo de Protección Escolarde Vall de Uxó (Castellón).—Por acuerdo de este Consejo y en virtud de las atribuclones que le concode la Orden mintsterlal de 29 de febrero de 1945. se convoca el presente concurso para cubrir tres vacantes de Maestras y tres de Maestros. que se cubrirán con los que muestren mejores aptitudes para las siguientes especialidades: 
Plazas a servir por Maestras: Una para 1a especialidad "Labores usuales y educación domesticas", una para la especialidad "Labores artísticas". y una para la especialidad " Pedagogia familiar". Plazas a servir por Maestros: Una para la especialidad "Educación Física". una para la especialidad "Trabajos manuales" y una para la especialidad "Ensñanza Agricola y Cotos escolares". 
Podran concurrir a este concurso les Maestros nacionales que pertenezcan al primer Escalafón y hubleren sido depurados sin sanción y aquellos que tuvieren oposiciones aprobadas. Las solicitudes deberan ser presentadas ante el señor Presidente del Consejo de Protección Escolar de Vall de Uxó. en el plazo de un mes. a contar de la publicación de la presente en el "B. O. de la Província". y deberan acompañar: hoja de servictos o certificado de tener oposiciones aprobadas. memoria de la especialidad a que aspiren y todos los elementos que crean convenientes para demostrar su competencia en la especialidad a que concurren. Aquellos Maestros cuyas memorias fueren aprobadas seran llamados para realizar las prácticas pertinentes a la especialidad y que el Consejo estime convonientes. 
Vall de Uxó, a 1 de marzo de 1951.—EI .Alcalde Presidente
Revista Escuela Española (15/3/1951)
CONCURSO PARA DOS ESCUELAS DE MAESTRAS EN VALL DE UXÓ 
Consejo de Protección Social de Vall de Uxó.---Concurso para proveer dos vacantes de Maestras de párvulos y tres posibles vacantes también de párvulos.
Por acuerdo de este Consejo, y en virtud de las atribuciones que le concede la Orden ministerial de 28 de febrero de 1945. se convoca el presente concurso para cubrir dos vacantes de párvulos y tres posibles vacantes también de párvulos, que se cubrirán con las Maestras que reúnan mejores aptitudes.
Podrán concursar a este concurso las Maestras nacionales que pertenezcan al primer Escalafón y hubieran sido depuradas sin sanción, siendo requisito indispensable tener aprobadas las oposiciones a párvulos o presentar una declaración comprometiéndose a aprobarlas en la primera convocatoria. 
Las solicitudes deberán ser presentadas ante el señor Presidente del Consejo de Protección Escolar de Vall de Uxó, en el plazo de veinte días, a contar de la publicación de la presente en el “Boletín Ofícial” de la provincia. y deberán acompañar: 
Hoja de servicios o certificado de tener oposiciones aprobadas. 
Una Memoria sobre “La enseñanza de párvulos”. 
Todos los elerneatos que sean convenientes para demostrar su competencia en la especialidad que concurren. 
Aquellas Maestras cuyas Memorias fuesen aprobadas serán llamadas para realizar las prácticas pertinentes a la especialidad y que el Consejo estime convenientes. 

Vall de Uxó, 16 de diciembre de 1955.--El Alcalde-Presidente, Juan Porcar.
Aquest organisme, quatre anys després de la seva mort, encara continuava exercint com es pot llegir en un Boe del 15 d'abril de 1956
Boe del 15 d'abril de 1956
ORDEN de 22 de marzo de 1956 por 1a que se crean Escuelas Nacionales en Vall de Uxó Castellón).
Ilmo. Sn: Visto el expediente elevado a este Ministerio por el Consejo de Protección Escolar del Vall de Uxó (Castellón). en solicitud de la creación de nuevas Escuelas Naconales de Ensenanza Primaria;
Teniendo en cuenta que se Justifica debidamente que se dispone de locales que reúnen las debidas condiciones técnico-higiénicas y dotados de todos cuantos elementos son necesarios para la debida instalación e inmediato funcionamiento de las Escuelas solicitadas; que el Consejo de Protección Escolar se compromete a facilitar la casa-habitacion o 1a indemnización correspondiente a los que en su dia se designen para regentarlas: que los intereses de la enseñanza aconsejan acceder a lo solicitado; que existe crédito del consignado en el presupuesto de gastos de este Departamento. para la creación de nuevas plazas de Maestros y Maestras nacionales: el favorable informe emitido por la Inspeccion Central de Enseñanza Primaria y lo dispuesto en el Decreto de 9 de abril de 1949 (BOLETIN OFICIAL DEL ESTADO del 30) y la Ley de 22 de diciembre de 1953 (BOLETIN OFICIAL DEL ESTADO del 24).
Este Ministerio ha dispuesto:
1.° Que se consideren creadas provisionalmente y dependientes del Consejo de Protección Escolar establecido por Orden ministerial de fecha 28 de febrero de 1945 (BOLETIN OFICIAL DEL ESTADO del 2l_de marzo), las siguientes Escuelas Nacionales de Enseñanza Primaria:
Dos secciones de niños en el Grupo escolar de niños del casco del Ayuntamiento de Vall de Uxó (Castellón). y
Tres secciones de niñas en el Grupo escolar de niñas del casco del Ayuntamiento de Vall de Uxó (Castellon).
2.º El funcionamiento de las Escuelas que se crean en virtud de esta Orden se acomodara a lo dispuesto en la Ley de 22 de diciembre de 1953 y especialmente a lo dispuesto en el apartado d) del articulo quinto sobre gratificaciones complementarias a los Maestros y Maestras. y al articulo undécimo. en cuanto al establecimiento de permanencias. asi como a la Orden ministerial de fecha. 21 de Julio de 1954.
3.° La dotacion de estas nuevas plazas sera la correspondiente al sueldo personal que por su situación en el escalafon general de Magisterio tengan. los que se designen para regentarlas. creándose para la provision de las resultas dos plazas de Maestro y tres de Maestra nacionales. con cargo al crédito que para estas atenciones figura consignado en el presupuesto de gastos de este Departamento. 
4.º El Consejo de Protección Escolar con independencia de las facultades que le sean propias en relacion con la ensefianza, tendrá la de elevar a este Ministerio, con arreglo a las disposiciones vigentes, la oportuna propuesta de nombramiento de los Maestros y Maestras nacionales con destino a las Escuelas que se crean en virtud de esta Orden. Si los propuestos no tuviesen aprobadas las oposiciones a plazas de 10.000 o más habitantes, el nombramiento provisional que se realice quedará condicionado a la aprobación en la primera oposición que se convoque, quedando sin efecto sino obtienen el titulo de Maestros diezmilistas.
El Consejo de Protección Escolar, para ejercer el derecho de propuesta, deberá suscribir compromiso concreto sobre el apartado segundo de la presente Orden, remitiéndolo a la Dirección General de Enseñanza Primaria.
5.º Transcurrido el plazo de un año, a partir de la fecha de la presente Orden, el Consejo de Protección Escolar podrá solicitar la elevación a creación definitiva, y a la vista de la petición, la Sección de Creación de Escuelas recabará informe sobre su funcionamiento a la Inspección Central de Enseñanza Primaria, resolviéndose en su consecuencia.
Lo digo a V. I. para su conocimiento y demás efectos.
Dios guarde a V. I. muchos años. 
Madrid. 22 de marzo de 1956.
RUBIO GARCIA-MINA
Ilmo. Sr. Director general de Enseñanza Primaria.
Posteriorment passà a anomenar-se Consejo Escolar Primario com es pot veure en l'ordre de  6 de juny de l'any 1968 en la que s'aprovaven els seus reglaments i signada per José Luis Villar Palasí, en aquest moment Director General de Enseñanza primaria i dos mesos després anomenat Ministre d'Educació (18 d'abril de 1968 al 11 de juny de 1973)
En aquesta ordre es constituia la configuració del Consell Escolar Primari de La Vall d'Uixó.
El text deia:
"Patronato Escolar" en Vall de Uxó (Castellón), de ámbito local  e integrado en la siguiente forma:
Presidente honorario: El Director General de Enseñanza Primaria.
Presidente efectivo: El Alcalde-Presidente del Ayuntamiento.
Vocales:
El Inspector de Enseñanza Primaria de la zona como representante del Ministerio de Educación y Ciencia.
Los Curas Párrocos de la Asunción y el Santo Ángel.
Los Directores escolares del Patronato.
Un Maestro nacional del Patronato, por cada 25, con un máximo de tres.
El Director del Instituto Nacional de Enseñanza Media.
El Jefe local del Movimiento.
El Delegado local de Juventudes.
La Delegada local de la Sección Femenina.
El Delegado comarcal del SEM*
Un Gerente de las Empresas que posean Escuelas de Aprendices.
Un Profesor de las Escuelas de Aprencices que actuará de secretario, y
Un representante de los padres de familia.

* S.E.M. (Servicio Español de Magisterio)
B.O.E. 6 de juny de l'any 1968
b) Patronato Escolar
En la publicació "LA ORIENTACION PROFESIONAL DE LA INFANCIA ESPAÑOLA" Por ALFONSO INIESTA trobem en l'article: VISION SOCIAL DE UNA EMPRESA un detallat informe del que ha estat l'estreta vinculació de l'educació vallera amb l'empresa Segarra.
"A su cabeza figura en puesto de honor la Casa Segarra, establecida en Vall de Uxó (Castellón).
Una entidad industrial que en la magnífica revista mensual dedicada a su Escuela de Aprendices coloca como programa de actividades los siguientes lemas : trabajo, trabajo, trabajo; ni, un solo parado; ni una peseta inmovilizada; seleccionemos los espíritus no viciados; ni dormidos ni anticuados; disciplina, mando, obediencia; y los termina con el nombre de España, tres veces repetido, despierta, por lo menos, la atención afectuosa de cualquier espíritu observador.
Y si en la página siguiente de la misma revista, a toda plana, hallamos esta tajante afirmación : La ley más perfecta, y como subtítulo : Los Mandamientos de la Ley de Dios, nos damos cuenta del espíritu y de los ideales vibrantes que la animan.
Classe de dibuix aplicada al calcer
Pràctiques en el taller de mecànica
Eugeni d'Ors dijo podía haber hasta en los más humildes menesteres poesía. Pues bien: una fábrica de calzado es aquí también fuente de gratísimas impresiones para el visitante, y más si éste lo es reiteradas veces, como nosotros. Fabricar calzado es poesía cuando el espíritu de los elementos directores realiza la gran obra social que están llevando a cabo. Se puede hablar de curtidos, de desengrasado de pieles, etc., etc., sin caer en vulgaridades, porque hay siempre nobles propósitos superiores en tensión.
Mas no adelantemos aún impresiones; si el preámbulo resulta extenso, no es menos interesante el tema. 
Actualmente la Casa Segarra—declarada Empresa modelo y en posesión de la Medalla de Oro del Mérito en el Trabajo (1.955), de primera clase, tiene organizada y atiende a la formación de sus futuros productores por los siguientes medios :
a) Mediante el Patronato Escolar.
b) Con la Escuela de Aprendices.
c) La Revista.
d) Otros medios complementarios.
El Ministerio de Educación Nacional aceptó la petición formulada por esta Empresa para constituir un Patronato Escolar con las escuelas nacionales de niños y de niñas de Vall de Uxó y las que se crearan posteriormente, designándolo por Orden de 23 de febrero de 1945. En efecto, por Orden de 25 de enero de 1946 se han creado ocho más, graduándose el resto. 
La Escuela de Aprendices funcionaba varios años antes, con notables resultados.
Escuelas primarias y Escuela de Aprendices constituyen en conjunto verdadera unidad, que tiende a educar primero al futuro trabajador industrial y a iniciarle después en los problemas de su actividad.
De la Escuela primaria a la de Aprendices. Este es el ciclo educativo que desarrolla don Juan Capó, inspector de Enseñanza Primaria, culto, inteligente, entregado a esta labor fina y perseverante. En el grupo de cien viviendas protegidas que Segarra ha construido para sus obreros, hay también, con la iglesia, un grupo escolar; las clases son gratas;  cuentan con amplios ventanales por los cuales se divisa un espléndido panorama.
Asisten hoy a la Escuela de Aprendices los siguientes alumnos :
A clases de preaprendizaje, 120.
A clases de aprendizaje, 70.
Cursan, además, los estudios de Perito industrial 24 jóvenes. y ocho los de Comercio.
A la Escuela de Formación y Enseñanzas del Hogar asisten 70 muchachas.
Para el desarrollo de las enseñanzas la Escuela cuenta con ocho amplios salones: tres en el patio central de la fábrica, cuatro en el grupo escolar y uno anejo a la fábrica de guantes.
Las enseñanzas son fundamentalmente prácticas, tanto en las orientaciones como por los medios de que dispone; hay un laboratorio de análisis químico y otro de experimentación, con talleres de herrería, carpintería, de curtidos y calzados.
Como el dibujo tiene en esta industria gran importancia, se le atiende con profesores especiales y material adecuado.
El número de profesores es el de 18, además de los maestros nacionales.
El mobiliario, material de enseñanza, libros, cuadernos, limpieza, matrículas en centros oficiales, así como viajes y estancias de los alumnos y profesores en la ciudad, corren a cargo de la Empresa íntegramente.
Un certificado de estudios primarios será indispensable para ingresar en la fábrica, mediante normas ya aprobadas por el Ministerio.
La formación profesional no impide otra más extensa que atienda al ser humano en su integridad espiritual como cristiano y como español: de ahí las clases especiales de Religión, Formación nacional, Música, Canto, Gimnasia y Deportes.
Hay también biblioteca, hemeroteca y un hermoso campo de deportes, que pronto se convertirá en estadio; en él se cultivarán todas las manifestaciones deportivas, y en especial el ciclismo, tradicional en la provincia
La revista Asociación Católica Nacional de Propagandistas (A.C.N de P) resaltava la llavor social de l'empresa Segarra. mitjançant el Patronato Escolar en la seva publicació del 15 de febrer de 1945).
El text deia: "La casa Segarra realiza una admirable y extensa obra social cristiana; en Vall de Uxó, sostiene escuelas de aprendices. Todas estas instituciones se han acogido al régimen de patronato..."


Revista Asociación Católica Nacional de Propagandistas (A.C.N de P)15 de febrer de 1945


c) El Coto Escolar de Previsió Social Silvestre Segarra Aragó
Seguint amb l'estratègia dissenyada, es va crear, com a complement de l'escola de aprenents, el Vedat Escolar amb instal·lacions construïdes en terrenys de l'empresa situats en el terme municipal de Sagunt. Era una mena de colònia / campament de temps lliure on s'efectuaven activitats orientades a l'agricultura, a la granja etc ..
Els alumnes elegits per acudir al vedat escolar, passaven a viure dins les seves instal·lacions que constaven d'alberg, camps d'esport amb els seus corresponent vestuaris, pous d'aigua i camps on es conreaven hortalisses, fruiters llenyosos etc ..

d) La biblioteca
L'any 1943 s'amplia els serveis de formació dels treballadors amb la creació d'una biblioteca pròpia per al personal de la Fàbrica. S'hi oferien una sèrie de llibres adquirits per l'empresa per al seu ús i gaudi. Els treballadors podien consultar-los a la biblioteca i emportar-se'ls a casa. El procediment de control era el clàssic d'una fitxa en la qual es reflectien tots els moviments fins i tot el nom de l'obrer.
En general es disposava de: novel·les d'autors clàssics, textos d'autors afectes al règim, és a dir franquistes i falangistes, -en general, com pràcticament en tota la literatura espanyola de l'època de postguerra-, catòlics. Llibres Tècnics i d'Història Universal i / o d'Espanya.
En principi hi havia uns 160 volums. Progressivament es van anar adquirint més.
El 1950 l'empresa va comprar a D. Antonio Altars de València al voltant de 1200 llibres.
Joan Capó que com escriptor publicà una sèrie de llibres, alguns dels quals va donar a aquesta biblioteca i que avui es poden consultar en l'arxiu Segarra de l'Ajuntament del municipi, qui custodia tot el legat de l'empresa Segarra des del moment de la seva desaparició.
      * Educación de nobles (1924) amb una dedicatòria a D. Silvestre Segarra i que diu el següent:
En homenaje al Sr. D. 
Silvestre Segarra (+) 
fundador de una dinastía de 
Nobleza por el trabajo y la virtud.
Respetuosamente
Juan Capó
      * Lo que España espera de vosotros (1930) amb dedicatòria als germans Segarra i per extensió a l'Empresa. En ella diu:
A los hermanos Segarraen prueba de afectoJ. CapóA la casa Segarra del "riente"Vall de Uxó nada puede pedirle yaEspaña en el orden social humanoPodría florecer como  culminacióna su magnífica obra la de ser elpaladín de la "decencia" total de la
elevación del pueblo?...Que magmífico sueño!
      * La cuevas del Drach (1930) amb dedicatòria.
Deseando acompañarles undía  en visita a esta maravilla...Juan Capó
      * El libro de la raza (1931)amb dedicatòria als joves de Segarra.
El libro de la Raza... no ha terminadotodavía... Nuestra época necesita nuevosdescubridores, nuevos conquistadores, nuevoslibertadores y nuevos apóstoles... y... mártiresen cualquiera de etas falanges...escoged un puestoJ. Capó
      * Madres (1947) dedicat a la seva dona.
A la memoria de la que fué
la buena madre de mis hijosEl autor
e) Iniciatives pedagògiques
Va organitzar varies jornades pedagògiques. Com a referència de les seves realitzacions tenim constància en una  publicació a la revista escolar "Escuela Española" Any 1947.
II JORNADA PEDAGOGICA EN VALL DE EXO La generosidad de una empresa modelo. «Industrias Segarra, que prodiga los medios para elevar el índice de la educación de su pueblo. unida al celo y solida preparación que lleva un Inspector de Enseñanza Primária, han logrado una resultante que tuvo su grafica en la II Jornada Pedagógica de Vall de Uxó.
Terminado el Santo Sacrificio desfilaron por las calles de la ciudad en ordenada y simpática manifestación los alumnos con sus profesores. cerrando la comitiva las Autoridades y los doscientos Maestros que acudieron a esta magna concentración. Llegados al Grupo escolar se desarrollaron diversas tablas de gimnasia, alternando con bellos cantos, entregandose los certificados de estudios primarlos a quienes demostraron la debida capacitación y aprovechamiento y después todos, absolutamente todos los escolares que concurren a las Escuetas nacionales y tenga-mos en cuenta que funcionan 30 Maestros, recibieron un espléndido almuerzo que la rnagnanimidad de los que honran con ternura filial los nombres de Silvestre Segarra Aragó y Teresa Roig Salvador donaron. Y los niños, que tambiés andan a saltos como los pájaros, saltaban de alegría. marchando a casa jubilosos. Inauguróse la interesantísima y sugestiva exposición escolar comarcal.
Los Maestros también sentían la intima satisfacción del deber cumplido, y luego, cuando don Juan Capó Valls de Padrinas, el Inspector de la Zona y alma de una organización, desarrollo su emotiva y fecunda charla. se sentían asistidos y alentados para lanzarse con fervor y entusiasmo por el camino del ideal.
Don Antonio Lleó dió una brillante conferencia, indicando que les Maestros podemos contribuir eficazmente a la creación y sostenimiento de la Mutualidades y Cotos escolares. Y a esas luminosas lecciones sucedió una de patriotismo que dió con palabra arrebatadora el excelentísimo señor Gobernador civil, don Luis Julve Coperuelo, cuyos párrafos emocionaron a los Maestros.
 
També en la mateixa revista l'any 1948 publica la convocatòria d'un concurs de Mestres.
CONCURSO ENTRE MAESTRO$ Y MAESTRAS NACIONALES DE VALL DE UXÓ 
Por el Consejo de Protección Escolar de Vall de Uxó, se abre un concurso entre los señores Maestros y Maestras de esta ciudad, en el que se otorgaran cuatro premios de 500 pesetas cada uno. con arreglo a las siguientes bases:
Temas para Maestros.-1º. El ahorro como base racional fundamental de la vida.
-2º. Mutualidades en general, las Escolares en particular y su trascendencia social.
Temas para Maestras-1º. Misión do la mujer en 1a economía familiar.
--2º. Ideas prácticas para la formación de cotos escolares de carácter femenino. Los trabajos se presentaran escritos a máquina, a dos espacios en cuartillas apaisadas, pudiendo tener la amplitud que cada concursante crea conveniente; pero, debiendo tener presente que se estimara tomo mérito la concisión y,claridad en la exposición. Los originales. se encabezaran con un lema y en sobre aparte, que llevará el mismo lema, figurará el nombre del autor.
El plano de admisión de los textos y plicas terminará el día 15 de septiembre del año en curso, y se dirigirán al señor Alcalde Presidente del Consejo de Protección Escolar de Vall de Uxó, con la indicación: «Para el Concurso entre los Señores Maestros y Maestras nacionales.»
El Jurado, cuyo fallo será inapelable, estará constituido por los señores siguientes: Presidente. don Silvestre Segarra Bomig, Prestdente de la Comisión Nacional de Mutualidades y Cotos Escolares del Instituto Nacional de Previsión
--Vocales: doña Vicenta Beltrán de Segarra; doña. Encarnación Pallarés Ciscar, Inspectora Jefe de Enseñanza Primarla; don Manuel Aldenueva. Delegado provincial del Instituto Nacional de Previsión de Castellón; Vocal-Secretario, don Juan Capó Valls de Padrinas. Inspector de Enseñanza Primaria, zona 1ª.
El 17/11/1949 publicava la Resolució d’aquest concurs:
RESOLUCIÓN DEL CONCURSO PARA MAESTROS DE VALL DE UXÓ
Se ha resuello el concurso anunciado en junio parado pura los Maestros nacionales de esta ciudad. He aquí los temas premiados: Primer tema para Maestras: “Misión do la mujer en 1a economía familiar”. Lema: ¿Quién hallará una mujer fuerte?». doña Pllar Arnau.
Segundo tema para Maestras: “Ideas prácticas para la formación de cotos escolares de carácter femenino”. Lema: “Ave María”. Autora: doña Asunción Viciano Nácher".
 Primer tema Maestros: “El El ahorro como base racional fundamental de la vida”. Lema: “Vince te Ipsum”. Autor: don Francisco Fuertes.
Segundo tenta: “Mutualidades en general, las Escolares en particular y su trascendencia social”.  No se adjudica.
A propuesta del Jurado calificador y en vista del mérito que algunos de los trabajos  presentados tienen, es  aceptada por el Presidente y organizador de este Concurso la concesión  de accésits con premios do 250 pesetas a los trabajos cuyos tema» son: “Fort de compste”, de don Joaquín Gavaldá; “Motivos de economía”. de doña Purificación Barrachina; y “Mucho hace el que mucho ama”, de doña Rosa Vicente.
A l'any següen s'otorga els premis del II Concurso Literario para maestros nacionales, a cargo de la Empresa Segarra. La revista Escuela Española el publicà el 26 de gener de 1950.
f) El Museu Escolar Comarcal i El Museu Pedagògic
Cal deixar clar que el museu pedagògic de la Vall d’Uixó no tenia res a veure amb el que s'entenia per aquest tipus d'institució formativa, d'investigació i d'avantguarda pedagògica d'abans de la Guerra Civil. El museu pedagògic impulsat per Segarra, en canvi, era una exposició permanent dels treballs infantils realitzats a les escoles de la comarca.
Així troben el la revista Escuela Española del 27/07/1949 una mostra del que eren les seves activitats.
  
EXPOSICIÓN COMARCAL EN VALL DE UXÓ
En Vall de Uxó se han celebrado, con el título de Día del Niño y del Maestro, una serie de actos que han culminado en la Exposición Escolar Comarcal.
Dieron comienzo con una solemne misa, a la que asistieron las autoridades, los Maestros y niños de las Escuelas. Más tarde, en el Grupo escolar “Cervantes”, se celebró un festival gimnástico y folklórico, y, por último, tuvo lugar la inauguración de la Exposición, en la que hablaron el Inspector don Juan Capó y el Alcalde de Vall de Uxó.
Amb motiu de la celebració de la V Jornada de Pedagogia a la Vall d’Uixó i coincidint en la finalització del curs escolar 1949-1950, tingué lloc la inauguració del Museu Pedagògic. Del que va ser aquella jornada tenim constància en la publicació feta a la revista Escuela Española del 27/7/1950.
V Jornada Pedagógica de Vall de Uxó
Fin de curso en las Escuelas de la localidad
Inauguración del Museo Pedagógico Comarcal
La labor escolar de la primera zona de la provincia de Castellón es cada día más intensa y mejor comprendida por Maestros y Autoridades.
En menos de dos cursos se han creado en la zona un centenar de Escuelas, casi todas parvularias, que tanta importancia tienen y que en tanto olvido o descuido se tenían.
Y la labor de creación, a raíz de un viaje del Director general de Enseñanza, Primarla a Segorbe, donde se reunieron todos los Alcaldes de toda la comarca, se está orientando totalmente hacia la solución de la construcción de locales y viviendas para Maestros.
Pero, además, se ha desarrollado enormemente el instinto de superación de los Maestros, cooperando todos ellos a estas magníficas exposiciones que han culminado con la creación del Museo Pedagógico Comarcal, instalado en una de las aulas del Grupo escolar de la Colonia Segarra.
El presente año estos actos han sido realizados el día 2 de julio con toda solemnidad, acudiendo  a Vall de Uxó más de 250 Maestros de la Zona y asistiendo a los numerosos actos que se celebraron en el Grupo “Cervantes” como final de curso local: misa en el mismo Grupo, festival escolar a base de gimnasta y de interpretaciones rítmicas, cantos a varias voces, reparto del certificado escolar—por quinta vez, ya que la Inspección de esta comarca fue debidamente autorizada--y reparto de dulces a todos los escolares.
Y la Inauguración de la Exposición Local de trabajos escolares, destacándose las labores de las niñas, que van orientadas a la puesta en marcha de un coto escolar femenino.
La parte general comarcal se celebró en la Colonia Segarra.
En una de amplias y magníficas aulas de esta colonia, el seños Inspector de la Zona, don Juan Capó, dió una magnifica charla en cinco puntos delicada y poéticamente  resueltos, que llegaron al corazón de todos.
Después fué inaugurado el Museo Pedagógico Escolar Comarcal, a base de los trabajos encargados previamente te a cada Escuela y que forman un maravilloso conjunto, siendo felicitados Maestros e Inspector, que tan alto ponen el nombre del Magisterio de la comarca y de la provincia.
En el amplio comedor de la Empresa Segarra se reunieron en comida de hermandad, invitados todos por el Consejo de Protección Escolar. En la presidencia ocuparon sitios destacados las Autoridades provinciales y locales, cerrando los actor el Jefe provincial del S. E. M en nombre del excelentísimo seños Gobernador civil de la provincia, felicitando a todos, y especialmente a este Inspector, que incansablemente da y sabe dar a su vida un sentido pleno de realidades magníficas en prestigio y honra del Magisterio.
El 27 de juny de 1.951 apareix publicat a l'esmentada revista una noticia sobre els exàmens per l'obtenció del Certificats d'Estudis celebrats al Col·legi Cervantes de Borriana on Joan Capó formava part del tribunal.

Formà part com a vocal de la junta provincial de la Mutualidad Nacional de Enseñanza Primaria. La seva configuració era la següent:
President: D. Manuel Granell, Professor.
Tresorer: D. Gonzalo Huerto Mezquita, Mestre
Secretari: D. Francisco Iturralde Pozo, Mestre.
Vocal 1º: D. Juan Capó Valls de Padrines, Inspector.
Vocal 2º: D. Francisco Roca Segarra, Mestre
Señor Jefe Provincial del S.E.M.  (Servicio Español de Magisterio)
(Publicació Escuela Española - Madrid, 17 de Mayo de 1951, Num. 523)

g) Colònies escolars. Els anys cinquanta tenim constància de l'organització anual, per part del Consell de Protecció Escolar, de colònies escolars durant el període estival per als fills dels treballadors de Segarra i la població infantil de la Vall d’Uixó. 
Així, l'estiu de 1951 té lloc, a les platges de Moncofa (Castelló), una d'aquestes"obras benéfico-sociales educativas de más importancia y trascendencia: LAS COLONIAS ESCOLARES". ("Las colonias escolares de Vall de Uxo". Escuela de Aprendices, setembre de 1951; núm. 124, pàg. 48) 
L'objectiu d'aquestes colònies era doble: higiènic amb una «vida ordenada» i alimentació «sana i abundant», i educatiu, moralitzador i adoctrinador. El programa de la jornada de les colònies era complet i deixava poc temps lliure; tenien multitud de tasques higienicoinstructives, com les següents: oracions matinals, col·locar la bandera, cantar l'himne nacional, taula de gimnàstica, lavabo, desdejuni, marxa a la platja, redactar un diari, higiene, resar, menjar, reposar, berenar, lavabo, jocs i xerrades, cantar, resar, sopar i descansar. Totes aquestes activitats primer de tot perseguien la higiene, el control, l'ordre i la disciplina. Aquesta experiència va tenir continuïtat i una gran repercussió entre la població de la Vall d’Uixó. 
La seva emprenta continuà en anys posteriors com es pot llegir a les revistes Escuela Española  (AÑO XXIV, Num. 1225, Madrid, 9 de abril de 1964) i (AÑO XXVI, Num. 1426, Madrid, 30 de marzo de 1966)
Escuela Española  (9 de abril de 1964)
Moncofar 112 plazas
Models de sol·licitud
Revista Escuela Española (Madrid, 30 de marzo de 1966)
Colonias de Moncofar: Ayudas (150); Módulo (700) y importe (105.000 ptas.)
h) Viatges culturals i d’estudis.
Com a mostra dels viatges culturals i d'estudis hi ha una publicació "Segundo viaje de estudios de un grupo de maestos" (1951). Hi ha referència de que va haver un primer viatge; però no dispose de la seva publicació.
Els origens d'aquest viatges es remunta a l'any 1921, quan l’inspector Joan Capó ja havia gaudit d'una beca de la JAE on visità institucions educatives a França, Bèlgica i Suïssa. Il·lusionat d'aquest viatge no va parar fins aconseguir l'any 1925 una nova beca JAE, en aquesta ocasió per a un grup de mestres inquiets, que representaven, en aquell moment, les ànsies renovadores del magisteri de les Balears. 

En aquests viatges de La Vall d'Uixó,  Joan Capó tracta de recuperar aquella iniciativa. 
Va ser un viatge de 13 dies (de 5 al 17 de desembre), on es varen congregar una representació de mestres (homes i dones) encapçalats per Joan Capó.
L'itinerari va ser el següent:
-- Dies 5 i 6 de desembre: VALÈNCIA
-- Dies 7 i 8 de desembre: TORTOSA
    * Encontre amb l'Excm Sr. Bisbe Manuel Moll Salord..
    * Visita a l'Observatori de l'Ebre.
    * Visita a la catedral acompanyats per l'Il·lm Sr. Aurelio Querol canonge arxiver.
    * Xerrada amb Enrique Bayerri, Acadèmic de la Història i Director del Museu i Arxiu de la ciutat.
    * Visita al Seminari.
-- Dia 9: TARRAGONA
    * Recorregut per la Tarragona Monumental.
    * Visita a la Catedral
    * Recorreguts pels museus. (Museu Arqueològic, Museu Paleo-Cristià)
-- Dia 10: SITGES
    * Visita a l'Església Parroquial.
    * Visita al Cau Ferrat, la que fos vivenda del poeta-escriptor-pintor Santiago Rusiñol
    * Visita al Museu de Maricel.
    * Visita al Llar vuitcentista.
-- Dies 11, 12, 13, 14, 15 i 16: BARCELONA.
    --Dia 11:
    * Visita al Saló del Tinell.
    * Visita al Museus Mares i Històric.
    * Contemplar la façana de l'Ajuntament.
    * Visita al'Escola del Treball.
    * Visita a l'Escola Professional de la Dona dirigida per Na Monserrat Serret
    -- Dia 12:
    * Visita a l'Escola Municipal de Formació de la Dona dirigida per Na Josefina Bayona
    * Visita a  l'Escola de Guinardó dirigida per Na  Dolores Palau.
    * Visita a l'Escola Cases dirigida per Na María Gracia Pont.
    * Visita a l'Escola Masana dirgida per En Miguel Soldevida.
  * Visita a la clínica del Dr. Puig Sureda para saludar a Josegina, filla del Gerent de l'empresa Segarra D. Silvestre.
    -- Dia 13:
    * Visita al Grup Escolar Milà i Fontanals dirigit per Na María Calderón.
    * Encontre en el despatx del Sr. Junquera. cap de la Prefectura de la Inspecció d'Ensenyament  de Primària. Els explica el panorama escolar de Barcelona (capital).
    * Visita al Grup Escolar Collaso i Gil dirigit per Na Josefina Noguera i En Antonio Carrascal.
    * Visita al Palau de la Virreyna
    - Dia 14:
    * Visita a Montserrat
    - Dia 15:
    * Visita a Montjuïc
    * Recorregut pel Poble Espanyol
    -- Dia 16:
    * Assistència a un concert del Palau de la Música amb el següent programa:
        Primera part: La 6ª Simfonia de Beethowen (la Pastoral)
        Segona part: La Gruta de Fingal de Mendelson. El poema simfònic de Borodin i per acabar el Carnaval de Berlioz.
-- Dia 17: REGRÉS.
Podeu llegir el llibre complet en aquest enllaç: SEGUNDO VIAJE DE ESTUDIOS
i) Altres iniciatives educatives. El 12 de desembre del 1952, l’inspector Joan Capó i vocal del Consell de Protecció Escolar de la Vall d’Uixó presentà d'avant d'aquest la memòria d'actuacions realitzades i impulsades per l'empresa Segarra. En ella fa una avaluació i prospectiva sobre la situació de l’ensenyament a la Vall d’Uixó i n’elogia les fites assolides i els reptes pedagògics de futur.
("Consejo de Protección Escolar. Memoria sucinta que presenta el vocal asesor del mismo, abajo suscrito, en Diciembre de 1952". Escuela de Aprendices, gener de 1953; núm. 140, pàg. 47-55). Així, a través de la lectura d'aquesta memòria, tenim notícia de l'existència de: tres grups escolars (Centelles, Colònia Segarra i Auxili Social), la construcció d'un saló d’actes, la concessió de 468 certificats d'estudis primaris (310 xiquets i 158 xiquetes), la biblioteca escolar circulant (amb 460 llibres), dues mutualitats escolars (Teresa Bonig Salvador, per a xiquetes, i Silvestre Segarra Aragó, per a xiquets que en maig de 1960 va rebre la Medalla d'Or de la Mutualitat Escolar), dos vedats escolars (adscrits a les mutualitats esmentades), una escola llar i una escola de formació, cantina i menjador escolar, rober escolar, colònies escolars de vacances, misses escolars, la realització de cinc jornades pedagògiques, la reducció de l'analfabetisme, un museu escolar comarcal, un museu pedagògic, (Cal deixar clar que el museu pedagògic de la Vall d’Uixó no tenia res a veure amb el que s'entenia per aquest tipus d'institució formativa, d'investigació i d'avantguarda pedagògica d'abans de la Guerra Civil. El museu pedagògic impulsat per Segarra, en canvi, era una exposició permanent dels treballs infantils realitzats a les escoles de la comarca. Més endavant quan parlem de la seva biografia ho entendreu millor), viatges de cultura i estudis (també en parlar de la seva biografia trobarem que hi va haver un primer viatge cultural en la seva etapa a Mallorca, concretament l'any 1925), etc.

Va ser l'ultima intervenció, dies després es desplaça a Palma i mor el 27 de desembre d'un edema pulmonar i de ben segur deixant en el camí moltes altres iniciatives.

La seva empremta tingué continuïtat els anys posteriors com ho demostra la realització de cursets d'extensió cultural per a productors i la construcció d'un institut laboral el 1953.

El 5 de juliol de 1953, amb motiu de la defunció de l'inspector balear, es va organitzar una Jornada Pedagògica, en la qual li varen retre homenatge i van programar els actes següents: santa missa, festival escolar, lliurament de certificats d'estudis primaris, exposició escolar, acte necrològic, visites a escoles, menjar de germanor i salve de comiat.

El periòdic ABC en data de dijous, 5 de maig de 1960, en l'edició matinal, a la pàgina 35, publicava la noticia de la concessió de la Medalla d'Or a la Mutualitat Escolar de La Vall d'Uixó.


ABC. J U E V E S 5 DE M A Y O D E 1960. EDICIÓN DE LA MAÑANA. PAG. 35 

IMPOSICIÓN DE CONDECORACIONES
"El ministro de Educación Nacional, D. Jesús Rubio y García-Mina ha presidido hoy el acto de imposición de la Medalla de Oro de la Mutualidad Escolar al director general de Enseñanza Primaria, D. Manuel Tena Artigas; al presidente de la Comisión Nacional de- Mutualidades y Cotos Escolares, don Silvestre Segarra Boning, y al Instituto Nacional de Previsión..."
Font: Revista nº 140 de la Escuela de Aprendices SEGARRA, de data 1 de gener de 1953"
Fachada y entrada principal del nuevo Grupo Escolar "Recaredo Centelles".Fuente: Revista nº 140 de la Escuela de Aprendices SEGARRA, de fecha 1 de Enero de 1953"


Escoles de la Colonia Segarra junt a la Capella dels Desemparats
Exterior Auxili Social
Font: Article Nuestros antepasados.... de Rosario Climent
Rodona central, jardí Maternal i piscina Font: Revista nº 140 de la Escuela de Aprendices SEGARRA, de data 1 de gener de 1953"
Menjador  Auxili Social
Font: Revista nº 140 de la Escuela de Aprendices SEGARRA, de data 1 de generde 1953"

NOTA
La revista Escuela Española (AÑO VI. Num. 277, Madrid 4 de septiembre de 1946) publicava la necrològica de son pare.
Per tant, açò explica el perquè posar-li el nom d'un carrer a una persona desconeguda per a la majoria. Lògicament té un carrer perquè ha estat vinculat al nostre poble i encara que no és nascut ací, en el curt període que estigués, va participar intensament en el desenvolupament educatiu de La Vall d'Uixó. 

En el mes de març de 2015 tingué lloc a La Vall d'Uixó les XIII JORNADES DE FORMACIÓ organitzades per l'Associació d'Inspectors d'Educació del País Valencià (ADIDE-PV) i dintre del seu programa es va incloure una intervenció sobre Joan Capó a càrrec de l'Inspector Xavi Granell.



El 23 d'octubre i organitzat per l'Associació Cultural "Amics de La Vall", Xavier Granell va tornar a fer aquesta presentació; però amb una versió més ampliada. Podeu veure-la en l'enllaç que hi ha baix.
Enllaç de la presentació
Però per comprendre bé la figura de Joan Capo, caldrà que primer sapiguem qui era i com era. I del que he quedat enamorat ha estar en descobrir el seu passat anterior a l'arribada per La Vall d'Uixó.

BIOGRAFIA
Capó i Valls de Padrinas, Joan (Felanitx, Mallorca 20 d'agost de 1888 — Palma 27 de desembre de 1952). Pedagog mallorquí. 
L'any 1904 obté el títol de Mestre Elemental. 
L’any 1905 aconsegueix a Barcelona el títol de Mestre Superior.
L'any 1909 va ingressar, per oposició, al cos del magisterio nacional, el destinaren al poble de Sencelles.
L’any 1911 aprova les oposicions per ingressar a l’Escuela Superior del Magisterio, que el 10 de setembre del mateix any i per RO es coneixeria amb el nom d’Escuela de Estudios Superiores del Magisterio
En el quadre de l'esquerrera apareix la nota treta en Ciències 7,60
En el quadre de la dreta indica que va aprovar l'oposició
Ocupà el càrrec d'inspector d'ensenyament primari de Tarragona (1914) i de les Balears (1915-1924). Va ser inspector en cap d'ensenyament primari de les Balears entre 1925 i 1936. 
En aquest càrrec, va efectuar nombrosos viatges a Eivissa, on donà suport a la tasca educativa del magisteri eivissenc, començant per l'ajuda al mestre Joaquim Gadea Fernández , el qual aleshores (1922) estava ocupat en la renovació educativa del poble de Sant Carles de Peralta i en la construcció d'una nova escola. 
L'ant 1917 organitza al santuari de Lluc el primer curset de perfeccionament pedagògic. 
El 1918 s'associà a Miquel Duran amb la creació l’Editorial Escolar i la promoció de les diades mediambientals (Festa de l'Arbre) i de posada en valor de l'estalvi (Dia de l’Estalvi), i les colònies escolars. 
El mateix any creà a Palma el Museu Pedagògic Provincial, per encàrrec de la Diputació Provincial de Balears, des del qual coordinava el moviment de renovació pedagògica que promovia. 
L'any 1919 dirigeix el Segon curset de perfeccionament pedagògic. 
Des del seu càrrec d'inspector en cap, va impulsar gran quantitat de projectes educatius a totes les illes Balears. 
El 1925 encapçalà una expedició de mestres de l'arxipèlag per fer un viatge a Europa i estudiar sobre el terreny les institucions pedagògiques estrangeres del moment. 
Aquell mateix any, l'11 de febrer, va reunir a Eivissa la junta de primer ensenyament per exposar un projecte d'eradicació de l'analfabetisme del camp eivissenc, que aleshores era del 90%. 
També va organitzar colònies escolars a l'illa de Mallorca, a les quals, per primera vegada, hi varen anar alguns alumnes eivissencs el mes d'agost de 1932. 
En el període de la Segona República, la millora del sistema educatiu constituí un dels seus objectius polítics prioritaris. Per iniciativa seua es crearen durant la II República un important nombre d'escoles a Eivissa i Formentera, la gran majoria d'elles projectades o dirigides per l'arquitecte mallorquí Guillem Forteza i Pinya. D'aquell temps són la Graduada d’Eivissa i les escoles de Sant Agustí, Sant Antoni, Sant Llorenç, Sant Joan, Sant Miquel, Sant Josep, Sant Jordi, Santa Eulària i Santa Gertrudis, així com una escola unitària d'al·lots i d'al·lotes projectada a Formentera el 1928. 
Escrigué nombrosos articles sobre pedagogia, publicats a revistes d'àmbit provincial i estatal. 
És autor de llibres dedicats als ensenyants i de manuals escolars com Mi libro, El libro de los ejemplos (1918), Historia de Mallorca (1919), Cueva del Drach (1930), Lo que España espera de vosotros (1930) i El libro de la raza (1931).... 
Durant la Guerra Civil fou empresonat i depurat, per la qual cosa fou traslladat a Almeria i a Castelló, on, a la població de la Vall d’Uixó, va organitzar 42 escoles de patronat, pagades per la fàbrica de calçats Segarra. 
Jaume Oliver i Jaume, a l’article dedicat a aquest pedagog a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, diu que «Joan Capó i Valls de Padrinas va escriure una llarga, interessant i rica pàgina de la història de l’educació a casa nostra, fins ara irrepetida i que constitueix un punt de referència necessari i una lliçó permanent per al nostre present i per al nostre futur. La consciència social a favor de l’educació que ell promogué i que creu que les energies esmerçades en aquesta empresa es converteixen, més endavant, en fruits ben madurs al si de la col·lectivitat, pot esser, canviat el context i superades certes contradiccions, el seu llegat més valuós".
Es va casar dues vegades. La primera vegada amb Camil·la Porcel Zanoguera del que tingueren 6 filles: Juana, Jaime, Miguel, Elvira, Carmen i ?. El segon matrimoni correspon a l'etapa de residència a La Vall d'Uixó on es casa en Asunción Viciano, directora de les Escoles de Xiquetes d'aquest municipi.

L'IDEARI POLÍTIC
Joan Capó s'inclinà des de molt jove per la ideologia del Noucenisme fundat per Eugeni d'Ors i que també va tenir els seus representants a Mallorca, amb la publicació de la revista “Mitjorn”. Una revista feta tota en català que va aparèixer a Palma a principi d'aquest any i que duen endavant un grup de joves encapçalats per Miquel Ferrà i Juan el qual es va rodejar d'un grup de joves entre els que es trobava Joan Capó.
L'any 1909, algunes persones d'aquest grup, entre les que es es trobava Joan Capó, ajudats per alguns republicans federals que també eren nacionalistes, organitzaren unes conferències sobre nacionalisme i formaren el grup polític L’Espurna que a finals d'abril va presentar un candidat a les eleccions municipals de Palma d'aquell any, Antoni Quintana Garau.
La candidatura de L'Espuma fou immediatament criticada, tant des de la dreta com des de I'esquerra. Els primers I'acusaren de catalanista, els segons de clerical y antiliberal. La presentació del candidat regionalista molestava perquè sortia de I'esquema de partits establert durant la Restauració -el liberals i els conservadors tornant-se en el poder i els republicans practicant una oposició testimonial- i, a més a més, introduïa de manera especifica la defensa del fet regional, de la qual encara no se sabia quin atractiu electoral podia tenir a Mallorca.
El candidat regionalista fou derrotat i, a més a més, de manera clara.
ELS RESULTATS ELECTORALS EN EL DISTRICTE PRIMER
Com que no aconseguiren l'èxit electoral que esperaven L’Espurna desaparegué.
En 1917 el seu amic Guillem Forteza, l'arquitecte que col·laboraria amb ell en la construccions de les escoles, fundà el partit polític El Centre Regionalista de Mallorca. Capó milità en ell. 
Aquest partit seguia el model de la Lliga Regionalista de Catalunya i pretenia una autonomia municipal i regional dins d'un estat federal ibèric. Va suposar l'articulació política dels noucentistes mallorquins, majoritàriament intel·lectuals de les classes mitjanes, que publicaven La Veu de Mallorca des de començaments de 1917. Aquesta revista es convertí en l'òrgan del partit a principis de 1918. Llavors, el partit va fer una crida a la resta de les forces polítiques per aconseguir l'autonomia. Solament les esquerres i, en especial, els republicans hi respongueren afirmativament. 
A les eleccions legislatives de 1918 fomentà la no participació amb l'edició d'un manifest (40.000 exemplars), en el qual sostenia:
      * La inexistència de partits polítics que defensassin els interessos dels mallorquins. 
      * Demanà per als ajuntaments autonomia municipal i l'oficialitat del català.
      * Demanà a l'administració central, que la planificació de l'ensenyament es realitzàs des de Mallorca. 
El 1919, encara demanà la coalició de tots els partits, però aviat inicià un procés de dissolució. 
Deixà de publicar-se La Veu de Mallorca i part dels dirigents, amb Guillem Forteza al capdavant, en veure que no podien atreure ni els mauristes ni els liberals, es passaren al Partit Liberal Autonòmic Mallorquí, on constituïren un grup regionalista, el Partit Regionalista de Mallorca, creat a Palma a finals de 1930.
El 8 d'abril de 1934 fou secretari de la fundació del partit polític d'Esquerra Republicana Balear d'ideologia republicana, progressista i mallorquinista i que lluità per la transformació social i per l'autonomia del poble balear. El mateix any fou nomenat representant per a la zona de Sóller. El partit desaparegué com a conseqüència del cop d'Estat que donà lloc a la Guerra Civil Espanyola i bona part dels seus membres van ser represaliats o van haver de marxar a l'exili.
Signà el manifest del 10 de juny de 1936 "Resposta als catalans" junt a 152 representants de la societat i cultura de Mallorca que venia a reforçar una publicació anterior en la revista La Nostra Terra anomenat "Missatge als Mallorquins", amb la finalitat d'intensificar les relacions culturals entre Catalunya i Mallorca. Com a conseqüència d'aquesta signatura foren acusats de traïció i obligats a retractar-se públicament sota amenaça d'exili. Molts d'ells foren perseguits, empresonats i depurats i del que no es va escapar Joan Capó.
El contingut del manifest és:
"Signat per elements representatius de totes les disciplines  intel·lectuals, acaba d’ésser tramès als mallorquins un missatge, que és alhora d’agraïment per elevades aportacions espirituals rebudes, i una invitació a intensificar les actuacions conjuntes per un idea comú de cultura i per un envigoriment de les forces de cohesió moral, social i patriòtica, avui mes necessàries que mai en la vida dels pobles.
Ni la més elemental cortesia pot deixar incorrespost aquest reconeixement dels catalans d’avui a tot allò que l’escola mallorquina aportà a la renaixença literària catalana, des dels primers jocs Florals  restaurats; ni la sensibilitat col·lectiva més rudimentària pot esquivar la
meditació davant el fet viu d’una cultura catalana, arborada pels seus  capdavanters com un estendard de Futures victòries a la proa d’una nau de salvació, en mig de la depressió espiritual que travessa i amenaça el món de l’occident.
Per això, amb la nostra simple condició de mallorquins conscients, hereus i depositaris d’una tradició que ens emmotllà, i en la transmissió de la qual està el secret de la nostra subsistència com a poble, elevam aquí la  veu per contestar aquell missatge.
Amb la nostra resposta volem fer primer que res la triple afirmació d’una unitat de sang, de llengua i de cultura; afirmació de fidelitat a una pàtria natural que és, per damunt de tota política, la terra on és parlada la mateixa llengua nostra. L’afirmació que adreçam a la Catalunya immortal, la Catalunya de tots els catalans i de tots els temps, que s’estén del Rosselló a València, la del rei En Jaume i de Ramon Llull, la que ressorgí triomfant el dia que un mateix esperit començava d’agermanar, en els inicis d’una renaixença gloriosa, els primers vidents d’enllà i ença del mar, votats a la restauració de la nostra llengua.
Des que el rei En Jaume en 1229 conquistava Mallorca, la nostra illa ha seguit el seu camí per la història, coincident a voltes i d’altres divergent, unida o separada políticament de la Catalunya continental. No ens importa ara. Una realitat ha surat per damunt totes les altres, en tots els temps, a la nostra terra, i és la realitat única, incommovible, de la llengua viva. I amb aquesta realitat ens emparam avui per afirmar-nos a nosaltres mateixos, segurs de la força incoercible que l’idioma representa, i amb la qual fiam totes les esperances de durada com a col·lectivitat humana, arrelada en un solar comú i dotada d’un esperit i d’una fesomia pròpia.
L’afirmació d’una llengua és també l’afirmació d’una cultura. No creim equivocar-nos en assegurar inscrit l’esdevenidor cultural de Mallorca en l’òrbita de gravitació que la llengua li senyala. I en ratificar públicament l’adhesió a aquesta llengua i a la seva cultura, no entenem renunciar a cap de les característiques que han modelat al llarg dels segles la nostra fesomia popular, de la mateixa manera que han particularitzat la varietat  del parlar mallorquí dins la unitat inexpugnable de la llengua catalana. Som i serem fidels a una Mallorca que es vol afirmar profundament mallorquina i exaltar així la seva íntima i autèntica personalitat."
Davant el miracle vivent d’una cultura catalana que desplega als nostres ulls la seva carta de ciutadania en els centres de la cultura universal, no defugim de prendre posicions al seu redòs, amb tota la modèstia del nostre esforç. Aquesta adhesió, instintiva més que no reflexiva tal volta fins avui, hem de fer-la conscient, viva i estesa a tot el nostre poble. I així responem a la crida que ens és feta, disposts a col·laborar en tots aquells actes i projectes encaminats a consagrar la nostra germanor essencial i la nostra comuna esperança."

Després va demostrar una enorme capacitat d'adaptació a les circumstàncies dels diferents moments polítics que successivament anaven canviant. 
Durant la Monarquia constitucional era un regionalista, escriptor i poeta català dels més significatius.
Després en la Dictadura de Primo de Rivera, i en la Segona República, fou un gran addicte, per acabar per vestir la camisa blava després del cop d'Estat del General Franco, però sempre mantenint les seues fermes conviccions pedagògiques de talant renovador.
En descàrrec seu tal volta es podria dir que era, més que res, un enamorat de l'escola i que tractava  de treure avantatges de totes les situacions. 

L'IDEARI PEDAGÒGIC
L'ideari pedagògic de Joan Capó es fonamenta en un idealisme romàntic que confia absolutament en les possibilitats infantils i en el poder de l'educació. El seu projecte educatiu és representat pel que ell anomena «Escola Bella» i que, tal com indica A. J. Colom, «es fonamenta en l'estima, en l'amor cap al nen, i constitueix un discurs pedocentrista, romàntic, idealista i també innovador, molt d'acord amb les tesis de l'Escola Nova, o de la renovació educativa italiana, i semblant en els seus plantejaments a l'anomenada "Escola Serenaoriginal de Maria Boschetti Alberti”. 
El pedagog mallorquí vol renovar l'ensenyament, modernitzar els mètodes i millorar la formació dels mestres per aconseguir uns objectius ben clàssics: el desenvolupament cívic i cultural dels homes i dels pobles. 
Formà part d'un corrent de pensament que, amb fortes dosis d'idealisme, plantejarà el poder de l'educació com a instrument de desvetllament cívic i polític. Defensaran una educació que havia de servir per a recuperar els trets d'identitat com a poble en el marc d'un projecte de regeneració i modernització dirigit per una minoria culta, a la qual, malgrat els seus esforços, es pot objectar la seva poca capacitat de penetració. Es tracta de difondre la cultura i l'educació com una forma de lluita contra el caciquisme imperant en una societat com la illenca, endarrerida econòmicament i social. 
Entre les veus que reclamen la renovació global de l'escola, tenim la del seu germà, el mestre Gabriel Capó, que escriu a El Magisterio Balear de 6 d'abril de 1912: “La fealdad de la escuela no depende de un hecho solo y aislado; equivale a englobar multitud de conceptos y de cosas pedagógicamente feas. Es la escuela fea la encarnación genuina del atraso pedagógico; y al calificarla así, saltan enseguida a la vista: el aula Ilena de mapas, carteles, poca luz, ventilación inadecuada y el aseo insuficiente, las mesas y los bancos incómodos, el excesivo número de alumnos y la escasez de maestros.”
És aquesta una opinió que, lligant els valors estètics i la renovació dels mètodes d'ensenyament, mostra un clar influx institucionista i noucentista. Aquest moviment renovador topa frontalment amb la jerarquia eclesiàstica. El bisbe Campins no solament vol aturar el que ell considera les ideologies d'esquerra, sinó que s'oposa a la difusió del mètode Montessori. El seu successor, el bisbe Domènech i Valls, combat directament el naturalisme pedagògic i ataca, també, els sectors progressistes catòlics de les Illes seguidors de l'Escola Nova, els quals defineix com a "tipo híbrido de católico que cree a medias, mezcla doctrinas católicas con paganas"

LA SEVA TRAJECTÒRIA COM INSPECTOR
Joan Capó i Valls de Padrinas, Inspector d'Ensenyament Primari amb una marcada personalitat, era un home catòlic i conservador, però d'idees renovadores en el camp educatiu amb un notable nivell professional que omple una extensa època d'intensa activitat relacionada amb l'educació.
Va iniciar la seva trajectòria com a inspector de l'ensenyament a Tarragona l'any 1914. Però és la seva presència a la Inspecció d'Ensenyament Primari de les Illes Balears (1915-38) la que suposà una aportació valuosa, sobretot durant els anys de la seva responsabilitat en Cap (1924-37).
Organitzà colònies escolars en que s'explicaven sempre matèries referides a Mallorca. En l'estiu de 1919 dirigí un curset de perfeccionament per a mestres en el que intentava donar als ensenyants uns coneixements de les diferents matèries, en relació amb Mallorca, perquè després això fos la base d'un
ensenyament arrelat a la realitat illenca. Com que quasi tots els conferenciants eren regionalistes, foren acusats de catalanistes pels sectors espanyolistes de sempre. En aquest curset s'ensenyaren i s'interpretaren cançons populars mallorquines, ja que Joan Capó donava molta importància, des del punt de vista didàctic, a la introducció dels cants populars a l'escola.
Joan Capó. com a bon ensenyant i regionalista, tingué gran interès que els mestres donassin a conèixer la historia de Mallorca, i això el dugué a publicar diferents monografies. Com a secretari que fou de l'Associació per la Cultura de Mallorca, es queixava, de la "História que s'ensenya per un abús de metodològica, d'una manera general: la nostra actuació serà aquí omplir el buit que s'hi deixa i posar ben de relleu les nostres grans figures i els fets principals del nostre poble en el temps passat"
Aquest ideari regionalista li costà un expedient l'any 1923 com es desprèn d'una carta enviada per Salvador Galmes i Sanxo a Lluis Nicolau d'Olwer en el que apareix el següent paràgraf: "Aquí ens han expedientat en Joan Capó, inspector de 1ª ensenyança, per separatista (!). Supòs, emperò, que no passarà cosa major; car la denuncia i el procediment seguit, semblen mes d’una mica irregulars, i l’inculpat no passa de regionalista i encara bien entendido. Crec se tracta d’una venjança vulgar".
L’any 1924 Manuel Rueda, inspector en cap, denuncia el Sr. Capó de separatista, la qual cosa va aprofitar l’anomenada Unión Patriótica per posar, alhora, una altra denúncia, aquesta contra l’inspector Rueda per coacció als mestres i per irregularitats economicoadministratives. El fet va ser que la denúncia contra el Sr. Rueda va tenir efecte i fou destituït del seu càrrec i traslladat fora de les Balears. Per contra, varen nomenar cap de la nostra inspecció el Sr. Joan Capó.
Joan Capó, a partir del seu liderat personal i professional, desenvolupava i promovia un intensíssima activitat. Per això, a l'hora de valorar les seves actuacions i publicacions resulta inevitable no distingir diversos ni vells i reconèixer-hi no sempre la mateixa qualitat.
Els personatges de la foto antiga són professors i inspectors de l'Escola Graduada de Sencelles del curs 35-36 quan feia pocs anys de la inauguració del nou edifici. La imatge és del llibre "Llorenç Maria Duran i Coli" obra de Carme Fernández dins la col·lecció Els Nostres Educadors n. 4, editada per l'Institut de Ciències de l'Educació (ICE) de la Universitat de les Illes Balears.
Hi veim, d'esquerra a dreta, el mestre Llorenç Maria Duran i Coli, els inspectors Maria J. López, Fernando Sáinz que era l'inspector central, el pedagog Joan Capó Valls de Padrines, i Miquel Suñer i Lluís Maria Mestres.


El rerafons educatiu de la seva tasca era el progressiu, i sovint eufòric, desenvolupament del moviment de l'Escola Nova pertot arreu i la divulgació bibliogràfica dels nous mètodes. Durant la Segona República, la millora del Sistema Educatiu constituí un dels objectius polítics prioritaris: construcció d'escoles, formació del professorat i renovació educativa amb forta projecció social.
Els esdeveniments de l'any 1936 capgiraren el text i el context.
Octubre de 1936- Formació de la Comisaria General d'Enseñanza, dirigida per Bartolomé Bosch Sanxo, Diego Zaforteza Musoles, Pedro J.Barceló, Antonio Sancho Nebot, Juan Capó Vall de Padrinas, antic impulsor de l'Associació per a la Cultura de Mallorca. El seu secretari era Pedro Crespí Cánaves.
La depuració entre el magisteri de les Illes Balears fou tan escandalosament àmplia com immerescuda i, finalment, afectà també l'Inspector Joan Capó. Malgrat el seu càrrec i la seva actitud inicial vers el nou règim, fou portat uns mesos a Can Mir 
L’any 1938 el varen destinar com a inspector a Almeria, perquè «aprendiese castellano» on estigué fins l'any 1944.
L’any 1944 li permetran canviar de localitat, si bé li prohibeixen tornar a Mallorca, anirà a Castelló, on estigué fins a la seva mort a Palma el 27 de desembre de 1952 d’un edema pulmonar.

LA SEVA INFLUÈNCIA PEDAGÒGICA
El seu ideari pedagògic ve marcat pel seguiment de les noves metodologies implantades des de l'Escola Nova. Vegem en que consistia.

L'Escola Nova
L’Escola Nova partia del senzill principi de, en paraules del pedagog Narcís Masó, “saber què és un infant. És saber com es desenvolupa la seva vida i fer que l'ensenyament vagi de cara a les seves necessitats”. Entenia l'infant com un individu amb interessos propis. Aquests interessos esdevenien més ambiciosos i complexos a mida que anava creixent, ja que veien el creixement de les persones com una evolució composta per un seguit de canvis que es donaven per fases. Per tant, creien que l'educació dels infants s'havia de planificar prenent l'alumnat com a centre al qual s'adaptés l’'ensenyament. Eren contraris, doncs, que el centre d'atenció fos el contingut de les matèries. Volien aconseguir que l'infant creixés de la manera més naturalment i lliure possible tot seguint els seus propis estímuls: “Per això l'escola nova procura seguir pas a pas els interessos vitals de l’infant, perquè sap que així n'obtindrà la col·laboració”. La feina del professorat consistia en crear les condicions i l'entorn favorable en què l'alumnat s'havia de desenvolupar.
Tenien la verdadera intenció d'adaptar la tasca docent al procés biològic del creixement tot seguint les etapes evolutives de la natura. De fet, un dels objectius de l'Escola Nova era establir unes bases científiques en la pedagogia que l'elevessin a ser una autèntica disciplina amb un mètode específic. Per a això utilitzà els avenços d'una altra disciplina llavors també molt nova, la psicologia moderna d’Adler i Freud.

El joc tenia un paper important en aquesta filosofia, ja que aquest era i és l'interès més important de tots per l'infant i l'adolescent, i per tant l'ús del joc fou un dels mètodes pedagògics més importants per l’Escola Nova: treure profit d'unes activitats agradables per l'alumnat.


El rebuig a l’Escola Tradicional
Cal entendre el sorgiment i èxit d'aquest nou moviment pedagògic que recorria Europa com una reacció a la metodologia arcaica que s'utilitzava en l'escola tradicional. Aquesta es basava en un ús gairebé exclusiu de la memòria com a única eina d'aprenentatge, a banda de l’'ús de pràctiques tant poc pedagògiques com els càstigs severs. Les classes magistrals del professorat tradicional no admetien rèplica sinó que exigien silenci i memoritzar la lliçó, sense deixar cap espai a la intervenció de la curiositat que l'alumnat pogués sentir. Estava més preocupada per les disquisicions de lògica abstracta que pel desenvolupament de les facultats del seu alumnat. No cal dir, és clar, que la llengua amb què s'impartia la matèria era exclusivament el castellà, que no era la pròpia de l'alumnat del país.
Masó deia que a l'escola tradicional “Hi ha un saber emmagatzemat en uns llibres que ell [el professor] subministra a petites dosis als seus alumnes sota l'obligació de memoritzar-ho fins a saber-ho al peu de la lletra. L'endemà, la tasca principal és preguntar i posar una puntuació. El dia dels exàmens, els nois, com en una fira de mostres, vénen a exposar la seva mercaderia on hi ha una mica de tot: els rius i muntanyes de la Xina, l'arrel cúbica, el teorema de Pitàgores, el binomi de Newton, la llista dels reis visigòtics, la classificació científica dels insectes, etc.”.

A més a més, el sorgiment de diversos moviments regeneracionistes o directament revolucionaris que posaven en qüestió el sistema de la Restauració (l'obrerisme, el catalanisme, el laïcisme…) va provocar que l'aparell del sistema educatiu estatal reaccionés aferrant-se a les idees tradicionals d'una Espanya indivisible, d'un catolicisme immutable al pas del temps, i d'una família catòlica inflexible; així com demonitzant tot aquell pensament que en diferís.


L’Escola Nova a les Illes

A les Illes es va fer sentir especialment la influència de la Institución Libre de Enseñanza de la mà d’Alexandre Rosselló. Paral·lelament la voluntat de recuperació nacional catalana també va ser present en l'obra dels mestres. Els principis de l'Escola Nova van començar a difondre's gràcies als viatges a diversos països europeus que becaven la Diputació Balear i l'ajuntament de Palma. També foren importants els contactes constants amb les iniciatives que es duien a terme a Catalunya.

Al contrari de la resta dels Països Catalans, aquí les empreses renovadores tingueren lloc fonamentalment en el sector públic; de fet l’Escola Normal de Palma era el nucli dur del magisteri renovador mallorquí. Va destacar-ne la catedràtica Conxa Majano, que va estendre entre els mestres de les Balears la teoria i la metodologia de les noves pràctiques pedagògiques. Un altre focus de difusió de les experiències europees i americanes va ser El Boletín Pedagógico, que impulsava Joan Capó, inspector de l'ensenyament primari. El 1920 Capó va estar a punt d'organitzar un important esdeveniment a Palma que hauria reunit la flor i nata dels renovadors pedagògics de l'estat espanyol, però l'intent va fracassar per l'oposició fèrria dels poders conservadors mallorquins que constituïen la jerarquia eclesiàstica i els terratinents.

Aquests van ser, de fet, els principals enemics de la modernització illenca. Va destacar-ne especialment el bisbe de Palma Joan Campins (i després el seu successor Rigobert Domènec), el qual va engegar una gran campanya en contra de no només la difusió dels nous principis de la pedagogia europea, sinó en contra de la difusió de qualsevol moviment d'esquerra en general. Certament entre els objectius de l’Escola Nova hi havia la formació de futures generacions que tinguessin criteri propi i fossin sensibles a la democràcia: dues conseqüències que amenaçaven el control tradicional de les èlits conservadores. El magisteri renovador de les balears va entrar en una guerra pel control de l'educació contra els poders fàctics, tot i que sabien que la tenien perduda des de bon principi

Malgrat tot, però, van aconseguir fer conèixer al professorat illenc les diverses experiències actives europees. A més l'activitat de les colònies va ser molt ben rebuda i això col·laborà a l'expansió d'un nou moviment al marge dels poders tradicionals que fou l'escoltisme.
Va impulssar les tècniques Freinet que implantà el mestre Miquel Deyà a l'Escola Nacional de xiquets de Consell.
Els inicis de la recepció de Freinet a Mallorca
En aquest treball apareix un pàrraf que vull ressaltar per la referència que fa d'unes cartes entaulades entre Miquel Deyà i la directora de l'Escola de Magisteri de Castello, Rosario Pérez Solernou, natural de la Vall d'Uixó.
Miquel Deyà, el març de 1934, va rebre una carta de Rosario Pérez Solernou, professora de Metodologia de la Lengua a l'Escola Normal de Magisteri de Castelló, sol·licitant informació sobre la manera d'adquirir la impremta i demanant la tramesa de números de Consell  per enriquir l'hemeroteca que estaven organitzant els seus alumnes de primer curs del Pla Professional (Carta de dia 22 de març de 1934 reproduïda a Jaume Campaner, 2001: 135-136). Deyà li va contestar donant-li l'adreça de la CETEF i recomanant-li encaridament la lectura de  La imprenta en la escuela de Herminio Almendros. A començament de maig la professora Pérez li corresponia dient que coneixia el llibre de Almendros i que ja havien adquirit el material Freinet amb el qual estaven fent els primers assaigs (Carta de 8 de maig de 1934 reproduïda a Jaume Campaner, 2001: 136). L’octubre va aparèixer el primer número de Castalia - Revista escolar infantil feta pels estudiants del Pla Professional de Magisteri i pelscalumnes de l'escola annexa de pràctiques de l'Escola Normal de Magisteri de Castelló. El segon idarrer número va sortir a final del curs 1935-36. A més dels estudiants de magisteri la revistaccontenia textos d'alumnes de les mestres Carolina Ortega Cabrera (Mayordomo, 2004: 88-89) icAmelia Pérez del Cerro, de l'Escola Annexa a la Normal de Castelló.

Una breu crítica actual de l’Escola Nova
Avui dia, el s. XXI, els docents i la societat en general ens mirem l'època dels anys trenta amb un certa admiració que ens fa perdre l'objectivitat. Però és necessari que puntualitzem certes coses per tal que la idealització del passat no ens faci tornar enrere, ja que avui en dia els nostres coneixements són més grans i les nostres tècniques pedagògiques, per tant, també. Per aquest motiu volem fer una crítica lleu d'alguna de les característiques de l’Escola Nova.
Primer de tot, parteix de la tradició rousseauniana, utòpica de per sí, que afirma que les persones (en aquest cas l'alumnat) són bons per naturalesa, la qual cosa no és veritat ja que la concepció del bé i el mal és subjectiva. No hi ha bones persones (així com no n'hi ha de dolentes) ja que la naturalesa no entén pas aquests conceptes humans. Les persones es construeixen a mida que van vivint.
També parteix de la tradició positivista que afirma que les persones estan abocades determinadament al progrés i les ganes de conèixer, la qual cosa l'experiència també ens desmenteix. Pels docents d'aquella època que creien en les bondats de l’Escola Nova, els incompliments d'aquestes normes no serien més que desviacions provocades per un context de la societat poc propici que contamina els humans. Certament la influència negativa d'un context poc propici a l'estudi no beneficia gens i per tant aquesta norma és certa, però això no fa certs els dos paradigmes anteriors.
Finalment el rebuig a la memorització que preconitzaven també l'hauríem de matisar. Certament les tècniques pedagògiques tradicionals eren absurdes i no acomplien els objectius docents, ja que entendre els conceptes i el situar-los en un context és fonamental per a l'aprenentatge, però l'ús i exercitació de la memòria també és una eina necessària.

NORMALITZACIÓ LINGÜISTA
També l'inspector de primera ensenyança, Joan Capó, féu molt en aquest sentit: sota el seu patrocini s'organitzaren una sèrie de cursets per a mestres que tenien com objecte, a més de l'ús del català a les aules, l'arrelament de l'escola a la realitat. Des de sectors eclesiàstics es feia l'ensenyament de la catequesi en català i, de vegades, fins i tot hom ensenyava a llegir i escriure en la nostra llengua. Tenim noticies d'uns exercicis espirituals i pedagògics per a mestres fets a Lluc. Eren dirigits pel jesuïta Ramón Ruiz Amado amb la col·laboració del també jesuïta Andreu Reig i del mestre Ramon Morey, membre de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. El programa incloïa el punt següent: "Estudi de la llengua materna a l'escola, mitjans pràctics per a amb l'estudi de la llengua oficial". L'Escola Normal de Magisteri (masculina) féu un paper important en la conscienciació d'unes quantes generacions de mestres quant a l'ensenyament del i en català. Dels professors que impartien docència, cinc eren propers a les idees regionalistes: Lluís Garcia Saiz (de Geografia), Pere Barceló (de Dibuix), Miquel Porcel Riera (de Pràctiques), Josep Enseflat (d’Història) i Rafel Ramis Togores (professor auxiliar). 
Encara que l'inspector, Joan Capó, era partidari d'instaurar una càtedra de llengua catalana a la Normal, com també propugnava l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catlana, durant els anys estudiats això no es va arribar a fer; però l'Associació Normalista de les Balears donà cursets de llengua catalana, amb prou assistència d'alumnes. 
Patrocinat per la Diputació, per Joan Capó i per professors dels claustres de les dues Normals de Magisteri, de mestres i de mestresses, es creà, l'any 1919, el Museu Pedagògic Provincial, avançada illenca de la renovació educativa. El museu havia programat per a l'any 1920 l'organització d'un Congrés Nacional d'Educació que se celebraria a Palma, i que finalment no es dugué a terme per les picabaralles que el projecte aixecà. D'una banda, tot i que les deliberacions s'havien de fer en castellà, els sectors espanyolistes donaren la veu d'alarma perquè les comunicacions es podien presentar en la llengua pròpia. El diari "Almudaina" del 13-1-1920 començà criticant que les deliberacions no poguessin esser en català, ja que els hipotètics mestres d'altres regions que hi assistissin se suposava que havien de conèixer el català per dues raons: perquè podien esser destinats a l'àrea de llengua catalana i perquè aquesta llengua era el vehicle d'una important cultura i d'unes formes de renovació pedagògica. El mestre Bartomeu Oliver contestà a la premsa espanyolista, que pretenia que no s’emprés al congrés cap més llengua que no fos el castellà: a un congrés d'Educació a Mallorca —que especialment pels mallorquins té el major interès i deu tenir el major profit—a on els mestres no puguin fer-hi sentir l'ambient de nostres escoles amb la mateixa força i vitalitat amb què els seus nins cada dia fan sorgir dificultats irresoltes —precisament perquè senten i parlen tan altrament d'altres regions d'Espanya— i les deliberacions del congrés vinguin a convertir-se en “sotileses" cristal·litzades, per treure'n d'ell el que queda a Espanya de moltes coses semblants: l'oficialitat de l'acte i la redacció d'una memòria.. I, per tant, els infants mallorquins. «que poc en treuran d'aquest congrés si no s'hi sent vibrar —com dins ells mateixos— amb tota la intensitat nostra ànima mallorquina. Un altre argument que donava Bartomeu Oliver a favor de fer el congrés en català, era que els congressistes no tindrien perdó de no entendre'l, ja que se'ls suposava un interès pels darrers corrents educatius —que gairebé tots havien sorgit i s'havien publicat en català— i aixà sovint els feia entendre llengües estrangeres."' 
També Joan Capó, que advocava perquè les comunicacions es fessin en la nostra llengua, s'havia de defensar de les acusacions de catalanista que li feia La Vanguardia Balear» del 31-1-1920. D'una altra banda, l'organització del congrés tragué a la llum una confrontació ideològica latent dins la societat mallorquina d'aleshores i, per tant, dins la pedagogia: l'integrisme religiós i el liberalisme (en el sentit ample del terme i sense esser anticlerical). 
Degut a la forta reacció de l'Església, la qual va incitar al clergat a boicotejar aquesta iniciativa amb la voluntat d'evitar la laïcització de l'educació que hagués significat la pèrdua del poder de l'Església en el món de l'ensenyança.  A la darreria de maig del 1920, la comissió organitzadora del congrés, que s'havia de celebrar el juny, tragué una circular suspenent-lo per tal de no provocar enfrontaments. Ja que, encara que ells valoraven els ponents i els temes com a imparcials, ja es parlava de mobilitzacions en defensa de la religió i això havia provocat també la resposta de l'esquerra. Des d'altres sectors que no eren pròpiament de l'ensenyament, sorgien veus reclamant l'ensenyança primària, si més no, en la pròpia llengua. 
Dins el fosc panorama que oferien els llibres de text emprats a les escoles, on Mallorca no era mai esmentada, trobem unes poques publicacions, sobretot d'història i literatura de les Balears, dirigides als estudiants, com el llibre de Miquel Duran Flors de Mallorca (antologia de poetes mallorquins), destinat a llibre de lectura per a l'escola. També tenien aquest objectiu les edicions d'autors universals i mallorquins que féu l'Associació per la Cultura de Mallorca, els llibres del mestre d'Artà, Andreu Ferrer, Curso de corografia e historia de las Baleares i Cartilla Mallorquina o els llibres d’història: La Historia de Felanitx contada als infants (1923) i Inca de Mallorca i ses glories contades als infants (1923), confeccionats per Joan Capó, i ambdós propiciats per ell mateix i repartits a les dues festes escolars que tingueren lloc en aquests pobles.
L'inspector Joan Capó també organitzà les colònies escolars, que eren sufragades per l'ajuntament de la ciutat, comptant amb el suport actiu dels regidors liberal-regionalistes (A. Quintana, G. Forteza, G. Roca Waring) i del republicà Villalonga. En aquestes colònies s'explicaven matèries sempre referides a Mallorca, com afirmava el mestre Antoni Vidal, que dirigia la colònia escolar d'altura: Història, Geografia, Mineralogia i Botànica de Mallorca. 
Al curset de perfeccionament per a mestres organitzat per l'inspector Joan Capó a l'estiu del 1919, hom intentava donar als ensenyants uns coneixements de les diferents matèries, en relació amb Mallorca, perquè després això fos la base d'un ensenyament arrelat a la realitat illenca. Com que quasi tots els conferenciants eren regionalistes, foren acusats de catalanistes pels sectors espanyolistes de sempre. En aquest curset s'ensenyaren i s'interpretaren cançons populars mallorquines, Joan Capó donà molta importància, des del punt de vista didàctic, a la introducció dels cants populars a l'escola.  
Joan Capó, com a Inspector Cap, donava la pauta als demés Inspectors parlant en català en tots els actes públics que intervenia, i escrivint en català articles en el Magisteri Balear, un d'ells, el 27 de juny de 1936, en elogi, de En Valentí, director de la Secció de Psiquiatra del Museu Padagògic, la Comissió Depuradora de Palma acusa a Capó de "catalanista amb aire de separatisme", demostrat per la signatura del Missatge i per «haver permès publicar el seu retrat amb algunes declaracions al diari escrit en català, separatista i comunista, LA RAMBLA", per la qual cosa és demanava per a ell la "separació definitiva del servei"
En una carta adreçada el 20 de febrer de 1939 al Ministre d'Educació Nacional, la Comissió Depuradora de Palma reiterava aquesta acusació de "separatisme" i és pronunciava amb duresa contra el Manifest: "Firmó el Misatje a los catal[ane]s, documento francamente separatista, aunque admitimos, pudo haber quien lo firmara de buena fe, mas no los que como Capó estaban en el ajo".
En conclusió, i com afirma Jaume Oliver, la renovació pedagògica i els intents de mallorquinitzar l'escola foren tanmateix molt limitats, a causa de la lamentable infraestructura educativa existent, i arribaren només a una minoria d'escoles i de mestres.

JOAN CAPÓ UN INNOVADOR EDUCATIU
Entre les realitzacions i línies d’innovació, cal esmentar: 
   * La divulgació dels corrents europeus d’avantguarda a través de les publicacions, rebudes o publicades al Museu, i de l’activitat docent, d’un altíssim nivell, del professorat. 
   * La pràctica progressiva del mètode Montessori (per exemple, a l’escola de la Milagrosa de Can Capes, i després a la Missió, ambdues de Palma; el P. Antoni Casulleras n’és un fervent propagandista per diversos indrets de Mallorca).
   * Fomentà el mètode de projectes.
   * Fomentà la creació d'exposicions escolars als centres.
   * La introducció de la Psicologia aplicada pel professor Bello a l’Escola Normal. 
   * L'organització de freqüents viatges a l’estranger i la conseqüent divulgació de la informació aconseguida.
   * La organització de colònies escolars.
   * Organització de  conferències, retirs pedagògics, exposicions, etc. 
   * Organització del Curs de perfeccionament per a mestres de l’any 1919.
   * Organització d’un Congrés Nacional d’Educació l’any 1920, que, malgrat no s’arribi a dur a terme, mobilitza intensament el magisteri i possibilita una interessant publicació amb ponències i conclusions. 
   * La introducció de la gimnàstica rítmica.
   * La introducció de la música.
   * Major relació entre l'escola i la societat.
   * Major extensió de l'educació a les classes obreres.
   * Pràctica de les excursions.
   * L'ús de la llengua pròpia a l'escola per considerar-la necessària per a una educació integral.
En definitiva volia una escola on hi hagin desaparegut els vells sistemes i en la que els infants estiguin contents amb l'estudi, sent més instructiva que educativa i que al mateix temps ha d'abandonar el seu sentit individualista.

Exposició escolar a l'escola de Rufino Carpena a Llucmajor.Vida Isleña, 1912
Exposició escolar de 1928 a l'Escola Laica d'Alaior (ASIM).
ACTUACIONS PEDAGÒGIQUES MÉS RELLEVANTS
Una residència d'estudiants a Palma (1925-193_)
Miquel Jaume Campaner

L'any 1925 es creà a Palma una "Residencia del Estudiante", que es va voler fer a imatge i semblança de la prestigiosa Residencia de Estudiantes de Madrid inspirada, en la teoria i en la pràctica, en els ideals de la Institución Libre de Enseñanza. L'inspector Joan Capó Valls de Padrinas, que visqué tres anys a la residència madrilenya, i que coneixia molt bé la Residència que dirigia el seu amic Miquel Ferrà Juan a Barcelona.
Després del primer curs d'estar-hi va lliurar un article a El Magisterio Balear en què descrivia les excel·lències de la residència. Imbuït d'una actitud força crítica, hi denuncia que "les escoles, els instituts i les universitats espanyoles no responen a la finalitat per a la qual han estat creats i que una educació primària i secundària en males condicions han contribuït a matar la «curiosidad para las cosas del espíritu» que institucions com la Residencia de Estudiantes es proposen vivificar". Acaba l’article dient: «la semilla ha germinado y ha dado fruto. ¿Quien sabe si algún día llegará a nuestra Mallorca alguna chispa de esa hoguera de amor a las cosas del espíritu?» (CAPÓ, 1912). 
L’espurna arribà cap als anys 20, amb la idea de crear residències anàlogues a les de Madrid i Joan Capó es va fer un fervent propagandista de llurs excel·lències i va emprendre totes les accions envers d'aquest projecte amb reunions en el seu amic Ferrà, director de la Residència d'Estudiants de Barcelona, durant les vacances que passava a Mallorca.
Així a l'any 1922 hi va haver a Mallorca un intent de fundar una residència d'estudiants, del qual es va fer ressò el setmanari Sóller sense explicitar de qui partia la iniciativa. «Se nos asegura que unas cuantas personas inteligentes en las cosas de enseñanza y deseosas de dotar a nuestro país de un elemento moderno de instrucción, piensan abrir en el próximo Octubre una Residencia para niños, con tal que se hallen doce niños cuyos padres les quieran confiar la educación y formación espiritual. Tendría por finalidad tenerlos en familia, rodeándoles de un ambiente de elevación y de trabajo al par que de todas aquellas comodidades y elementos de higiene en que viven los estudiantes en las naciones cultas de Europa y de Norte América, instruyéndoles en idiomas, cultura clásica y ensayos de laboratorios. Como es un problema que se plantean muchas familias en Sóller que no escatimarían el dinero con tal de poder colocar a sus hijos en un centro de verdadera formación, tendremos al corriente a nuestros lectores ... » 
Joan Capó anava gestant la idea, elaborant els principis de la futura Residència d'Estudiants i coneixem el més essencial del disseny teòric d'aquesta residència perquè Capó mateix deixà escrit quines característiques havia de tenir:
1. Ser destinada als estudiants dels pobles que s’han de traslladar a Palma per fer el Batxillerat o altres estudis secundaris, per tant, que tinguin una edat compresa entre els onze i els setze anys.
2. No ha de ser com els internats més o menys luxosos «cuya principal preocupación es, aparte de la aprobación material de los cursos respectivos, tener a los niños sujetos a un régimen interior que tiene algo de cuartel y algo de cenobio» (CAPÓ, 1922, I)
3. La residència ha de seguir el model dels centres anàlegs que hi ha a les nacions cultes europees i nord-americanes, especialment el model anglosaxó que, basat en el selfgouvernement, és el que va inspirar la Residencia de Estudiantes de Madrid.
4. L'objectiu de la residència ha de ser «proporcionar a los niños todos los elementos de trabajo suficientes para crearlos (sic) hábitos de trabajo y proporcionarles todos los medios que puedan en su día facilitarles la profesión a que se dediquen y embellecerles la vida» (CAPÓ, 1922, I)
5. La residència ha de tenir pocs estudiants, ja que si no és així les relacions entre ells i els directors es relaxen, arriben a desaparèixer o, fins i tot, a ser contraproduents.
6. Un establiment d'aquest tipus no pot dependre totalment de l'Estat, ja que seria massa car sostenir un centre amb tan pocs residents, sinó que s'ha de mantenir amb les aportacions econòmiques que estiguin disposats a fer els particulars.
7. L'alimentació, que en aquesta edat ha de ser abundant i qualitativament rica, s'ha de programar d'acord amb un estudi seriós del valor nutritiu dels aliments i d'una encertada variació i condimentació. «Leche, mantequilla, miel, potajes de legumbres secas, carnes crudas, biffteack (sic), roosbif (sic), huevos y frutas deben ser los principales elementos que han de formar los menús» (CAPÓ, 1922, II)
8. La higiene exigeix la ventilació directa de totes les habitacions de la residència, dormitoris individuals, bany o dutxa diaris i neteja de les dents, que els estudiants adquiriran com a hàbit que mai més no abandonaran, «y la presentación en todas las comidas y demás actos de comunidad con un previo peinado y lavado de manos» (CAPÓ, 1922, II).
9. Es faran habitualment excursions i passejos i es practicaran esports no violents, es donarà preferència als jocs físics lliures, als jocs de pilota i al tennis.
10. Un metge s'encarregarà de supervisar la higiene i la salut dels estudiants i portarà al dia la fitxa sanitària que des de l'ingrés haurà obert amb totes les dades antropomètriques i fisiològiques de cada un dels residents.
11. La residència, des del punt de vista instructiu, ha de ser útil i eficaç. Els estudiants han d'aprovar i ho han de fer amb les millors qualificacions possibles, «para lo cual formando parte esencial de la Residencia ha de existir un cuerpo de profesorado que explique las lecciones, aclare las dudas y ayude por todos los medios al niño a fin de que vaya a las clases del Instituto debidamente preparado» (CAPÓ, 1922, III).
12. A més d'instruir, la residència ha de formar l'estudiant proporcionant-li tots aquells hàbits de treball intel·lectual i de discerniment científic adequats per aprendre a pensar i a discórrer pel seu compte. Per això s'organitzaran classes d'ampliació de coneixements de francès i d'història de la civilització, s'orientarà els estudiants en les lectures de llibres, sempre disponibles a la biblioteca de la residència, i, com a complement, amb motiu d'una visita, una excursió o una lectura, es faran converses sobre els temes més distints i variats.
13. Es donarà una formació individualitzada a cada estudiant i, des del segon any de resident, una vegada que es coneguin les seves afeccions i després d'haver parlat amb els pares, se l'orientarà per tal que vagi decidint-se cap a la futura professió. En cas que triï una especialitat de ciències, rebrà cada dia classes complementàries de matemàtiques, física i química i història natural, amb pràctiques de laboratori. Si es decideix per les lletres, tindrà classes de llatí, grec i literatura clàssica.
14. De res serviria la formació intel·lectual si no estigués regida per una ferma consciència moral que s'ha de basar en la religió, ja que «la moralidad necesita estar perennemente dirigida hacia un mismo norte, y todo lo que es fruto de la reflexión y atención humana oscila y varía constantemente, hay que fijar bien claras las normas de la conducta humana en algo superior» (CAPÓ, 1922, III).
Aquest projecte, com temia Capó, no es dugué a terme. La idea, emperò, estava llançada i uns anys més tard la recollí el fundador, propietari i director d'una acadèmia que funcionava des de l'any 1921 amb el suport i l'ajuda continuada de l'inspector. L'acadèmia portava el nom del seu propietari, Jaume Ripoll Cañellas. A més a més la col·laboració era continua i tot passava per la seva supervisió, el professorat era canalitzat des del Museu Pedagògic, així com les activitats extraordinàries, com les excursions, festes, concerts, sessions cinematogràfiques i exposicions escolars que es feien. Hi ha mostres de la intervenció de Capó en molts aspectes del funcionament de l'acadèmia, de manera que no és exagerat dir, que de fet estava dirigida per Joan Capó.
L'edifici, de nova construcció, i l'equipament mobiliari estaven enllestits al final d'agost de 1925, en què l'inspector Ferran Leal i el secretari de l'Escola Normal, Josep M. Olmos, la visitaren oficialment. La Residencia del Estudiante s'inaugurà el diumenge capvespre de dia 20 de setembre de 1925. Assistiren a l'acte d'inauguració 200 convidats, entre els quals hi havia representacions de les autoritats civils, militars i religioses. Del món educatiu hi assistiren els inspectors Ferran Leal i Joan Capó, i els professors de la Normal Josep M. Olmos i Josep Enseñat. L'acte consistí en la benedicció i l'entronització d'una imatge del Sagrat Cor de Jesús a la sala d'actes de la Residència i en els parlaments del canonge Jaume Espases, de l'inspector Capó, del professor Olmos i de Jaume Ripoll, del qual diria la premsa que «pronunció un extenso discurso ... haciendo una detenida explicación de lo que será su fundación y orientaciones de la misma, que no tendrán nada que envidiar a las del extranjero»
La residència, físicament parlant, era un edifici de nova construcció, contigu a l'acadèmia, amb entrada independent per l'avinguda d’Alexandre Rosselló núm. 89, que tenia capacitat per a 40 pensionistes amb habitacions individuals. Cada habitació tenia balcó i estava equipada amb un llit, una taula d'estudi, una butaca, un armari i un lavabo. Disposava de menjador, sala d'estudis, sala d'actes, sala de visites, garatge i un pati interior on es podien practicar esports.
El més interessant, és clar, no era l'edifici, sinó un programa d’actuacions del qual no sabem la mesura en què es dugué a terme. La Residencia del Estudiante no era, o almenys no volia ser, una simple fonda on els estudiants trobaven cobro, menjar i esbarjo.
Tenia la intenció d’organitzar conferències i converses, cursos de vulgarització científica i excursions. La direcció s'havia d'encarregar d'orientar els residents en el procés burocràtic de la matriculació, en la compra de llibres i, si era necessari, en la contractació de professors particulars per a classes de repàs o d'ampliació de les matèries en què feien aigua. Els pares podien estar tranquils, ja que rebrien setmanalment notificacions respecte al comportament i l'aprofitament dels pensionistes, que estarien sotmesos a un rigorós control que incloïa el del compliment de les pràctiques religioses supervisades per un director espiritual, que l'any 1925 era el canonge Joan Barceló.
Sobre la realització pràctica no en sabem gairebé res. Ara per ara, mentre no aparegui nova documentació, és aventurat atribuir-li més valor educatiu del que té un assaig carregat de bones intencions en una conjuntura política gens propícia per a la innovació. De tota manera, va satisfer, si més no, la necessitat sociocultural de proporcionar un allotjament digne i els avantatges que comporta la convivència amb altres estudiants a uns joves que no eren acceptats en els altres internats escolars existents a Palma.
En definitiva el que podem dir de segur és que l'aspiració, manifestada per Joan Capó i Jaume Ripoll, era aconseguir una institució digna de ser comparada amb les millors d'Espanya i de l'estranger, i que, si més no, va oferir un servei que responia a la mateixa necessitat sociocultural que havia determinat el sorgiment i la consolidació dels col·legis privats d'Ensenyament Secundari: la problemàtica de la insularitat, l'impuls ascendent d'una burgesia moderadament liberal carregada de tics conservadors i la inveterada deixadesa de l'Estat pel que fa a les seves obligacions educatives cap als habitants de les Illes (COLOM, 1982).
Efectivament, no hi havia a Palma cap altre internat escolar que acceptés els joves estudiants que no cursaven el Batxillerat. La Residencia del Estudiante estava oberta a tot el qui pogués acreditar que tingués la condició d'estudiant, oficial o lliure, o que preparés oposicions per a ocupar un lloc en l'Administració, i proporcionava un allotjament digne, amb condicions higièniques idònies, i els avantatges que comporta la convivència amb altres estudiants. 


El Museu Pedagògic Provincial
Les activitats de formació permanent dels mestres s'organitzaven al si del Museu Pedagògic Provincial creat per l'inspector d'Ensenyament Primari Joan Capó i Valls de Padrinas a imitació del Museu Pedagògic Nacional, i instal·lat a l'edifici de la Misericòrdia, a Palma, fou un veritable centre d'intercanvi d'idees, de promoció d'iniciatives i de vida pedagògica. Casa pairal per als mestres, s'obrí l'any 1918 i es tanca l'any 1936 (instal·lat ja a l'edifici del Consolat de Mar des de 1' any 1933), any que obrí el llarg procés de depuració contra tot allò que es relacionis amb el moviment pedagògic madurat durant la República i que fos inspirat pel moviment de 1'Escola Nova.
L‘acta de la seva fundació deia: 
"Promover colonias escolares, misiones pedagógicas, exposiciones, certámenes para maestros y alumnos, y cuantas instituciones se juzguen conducentes a la mejor preparación del Magisterio y a la difusión y perfeccionamiento de la educación popular".
En la mateixa acta també figuraven els seus objectius:

"Creació d'un laboratori de paidologia, instal·lació d'un museu escolar amb mostres de material escolar, mobiliari, material d'ensenyament, informació sobre edificis, etc.; organització d'una biblioteca pública i circulant de caire pedagògic; organització de cursets per a mestres i alumnes de l'Escola de Magisteri; facilitar beques i ajudes per a viatges; promoure colònies escolars, missions pedagògiques i altres activitats de formació pedagògica i d'educació popular".

Escut
La Misericòrdia, seu del Museu Pedagògic Provincial
La creació del Museu Pedagògic demostra una vegada més el paper pràcticament exclusiu que va tenir la Inspecció d'Ensenyament Primari de les Balears en la formació permanent del professorat i la pervivència de la influència de la Institución Libre de Ensefianza i de les seves institucions en la renovació educativa illenca.
Un dels objectius del Museu Pedagògic de les Balears era convenir-se en un centre d'acollida de personalitats pedagògiques espanyoles i estrangeres. Per a dur a la practica aquest projecte, que Capó exposarà al secretari de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis, José Castillejo, el 1933, es feren ja en aquest període algunes passes: 
El 1922 un grup d'alumnes de les escoles d'oficis de Barcelona, acompanyats dels seus mestres, visitaren l'illa i el Museu.
El 1922, 60 mestres i mestresses de l'Escola d’Estiu de Barcelona van visitar Mallorca acompanyats d'Alexandre Gali; J. Capó es va encarregar d'acompanyar-los en les seves visites
El 1928, el Museu va organitzar l'estada a Palma durant tres setmanes de 25 professors de centres culturals anglesos. Aquest mateix any un grup d'inspectors i mestres d'Alacant visitaren Mallorca convidats pel Museu. Capó aprofitava qualsevol visita a Mallorca d'alguna personalitat lligada al món educatiu per a organitzar conferencies al Museu i atreure d'aquesta manera, a través dels diaris, l'atenció de l'opinió pública.
La presencia del Museu Pedagògic Provincial en el panorama educatiu illenc es va veure reforçada quan el 1920 rebé l'encàrrec d'organitzar un Congrés Nacional de Pedagogia. Era una demostració que el Museu rebia el reconeixement dels cercles més influents de la pedagogia espanyola. Va ser també una de les poques ocasions en que les iniciatives de J. Capó toparen amb la resistència dels poderosos cercles conservadors de l'illa. que finalment feren fracassar la iniciativa, tal com ja s'ha indicat. En aquesta ocasió es va frustrar la possibilitat que els mestres de les illes Balears poguessin escoltar les personalitats més importants de la pedagogia espanyola d'aquella època.
En les activitats del Museu hi col·laboraren un nombre important de persones lligades al món de l'ensenyament illenc o professionals d'altres camps interessats per l'educació. Les relacions amb el professorat de l'Escola Normal masculina i femenina van ser intenses. Els directors d'aquests centres, Magí Verdaguer i Mercedes Usua, així com els professors de pedagogia Francisco Bello i Concepción Manjano. eren membres del Consell de Govern del Museu. Aquests i altres professors dels dos centres de fornació de mestres, com Josep M. Eyaralar i Rosa Roig, entre altres. col-laboraren en les seves activitats.

El Museu Pedagògic constituí un modèlic centre de formació permanent i rebé la col·laboració dels membres de la Inspecció (entre altres, Angelita Sempere, Fernando Leal, Lluís M. Mestras o M. Josefa López) i de gran part del Magisteri. 
Oferia als mestres un servei de biblioteca i de publicacions (El Magisterio Balear i Boletín Pedagógico, a més d'altres publicacions de caire monogràfic), exposicions permanents o temporals, conferencies, seminaris, reunions periòdiques, cursos, viatges, colònies escolars, etc.

Difícilment s'hauria produït el fenomen del Museu Pedagògic Provincial com a catalitzador de tota la formació permanent dels mestres (aleshores dita "perfeccionament dels mestres") sense la solida preparació professional i la forta empenta personal de l'inspector Joan Capó, format, com els catedràtics de les escoles normals, a 1'Escola Superior de Magisteri de Madrid.

"Els vuit anys de funcionament del Museu Pedagògic constituïren una experiència única, i fins ara irrepetida, inspirada pels ideals institucionistes, de progressisme i de reformisme liberal, i absurdament segada l'any 1936, que aglutini i mobilitzi la major quantitat de recursos humans i mitjans tècnics a favor de l'educació que mai havia estat possible.

L'extraordinària competència tècnica i professional de 1'Inspector Joan Capó, amb l'esforç il·lusionat de molts de col·laboradors, havia fet realitat un somni: posar en marxa i aprofundir en la tasca de millorar l'educació i el seu entorn, amb la convicció, tantes vegades manifestada, que les energies esmerçades en aquesta empresa es converteixen, més endavant, en fruits ben madurs de millora social i col.lectiva."

EL TEORITZADOR I L'ÀNIMA DEL MUSEU PEDAGÒGIC PROVINCIAL
La finalitat de l'educació per a Joan Capó es la formació de l'home en tots els seus aspectes: es a dir. que arribi a esser Home. Això vol dir que hi ha un procés educatiu formador de l'home moral. Aquest procés es continu i global. Per això té en compte dos aspectes:
1) el psicològic, entès com el desenvolupament de les potencialitats latents dins cada individu; i
2) el social, ja que aquestes potencialitats no tenen sentit si no estan en societat.
Per això Joan Capó. igual que per als homes de la Institució Lliure d'Ensenyament. l'educació és l'única que te capacitat per a renovar la societat, però això sols gràcies als individus formats. En conclusió, només l'HOME és capaç de transformar la societat.

Derivant d'aquestes teories és lògic que la didàctica d'En Capó es basi en el treball perquè ell duu implícit:
1) el sentit de la realitat, és a dir, posar en contacte a l'educand amb la vida.
2) el sentit del civisme i 
3) el sentit del deure. 
Tot això ho veiem clarament amb aquestes paraules:
"Paso a paso, en visión clara y tranquila, vamos a contemplar la realidad: veras a tus demás hermanos españoles, ocupadas sus manos y sus inteligencias en cumplir la ley santa del trabajo"
Per a Joan Capó, "el treball aconseguirà el perfeccionament de la persona, la formació de l'home moral, responsable de la seva funció i que es guia pel sentit del deure i per la imitació de models brillants i perfectes". Segueix Capó dient, doncs, és més important l'esforç que l'interès: "l'home ha de esforçar-se sempre per a superar-se cada dia en el camí de la ciència, la bondat i la virtut. Es tracta de crear consciencies: escrupoloses, d'aspirar sempre a un alt ideal".
La importància del treball radica en l'ús del mètode actiu per a l'ensenyança, més encara, per a la disciplina i l'autoritat que d'ell se'n deriven: disciplina com a distribució del temps i del treball; autoritat entesa etimològicament, o sigui. te autoritat qui és autor, és a dir, qui fa, qui actua, qui treballa. En funció de tot lo dit, el mestre sols exercirà una autoritat moral, sols donarà llum a les capacitats de cadascun dels individus.
Per altra part, Capo entén la societat com a institucionalitzada Així l'educand està en mans d'algunes d'elles: la família, l'escola....; amb dues deuen col·laborar, però Capo pensa que és la família la base de la societat, si els valors d'aquesta cauen, la societat és trobarà en desequilibri; és a dir, si no es forma a l'home, no hi ha societat possible. Doncs, regenerar Espanya és formar les noves generacions, i això depèn de l'escola.
Aquesta fe en l'escola serà el vertader puntal de l'acció pedagògica que desenvoluparà Joan Capo.
Ara bé, per a desenvolupar l'escola es precisa d'una èlitre formadora. I això es important tenir-ho en compte de cara al Museu Pedagògic Provincial.


FINALITAT I ORGANITZACIÓ DEL MUSEU PEDAGÒGIC PROVINCIAL
Analfabetisme, manca de llocs escolars, condicions pèssimes de l'ensenyança, etc... eren trets de la realitat educacional.
Davant aquesta situació Joan Capó es plantejà l'acció social, el perfeccionament dels mestres i els procediments educatius. Però baix aquests, l'objectiu principal era el millorament de l'ensenyança primària.
Aquestes perspectives d'acció veiem com coincideixen amb la seva teoria educativa fonamentada en l'educabilitat del poble, però essent aquesta depenent de l'èlit dels mestres posseïdors, en si mateixos, del saber.
I, precisament per això, Capó se n'adona de la necessitat real de la formació del mestre; i diu que "només tenint consciencia d'aquesta necessitat es podrà solucionar el problema de l'ensenyança primària".
Per això l'Inspector Joan Capó, extralimita la seva tasca molt mes enllà dels límits oficials, tot intentant donar resposta a la problemàtica educativa (i no tant sols escolar) de les illes.
Així, doncs, el Museu Pedagògic Provincial intentà resoldre la problemàtica de la formació dels mestres i de l'ensenyança primària (tan íntimament lligades que es podria dir que és la mateixa) i uní en una gran espiritualitat pedagògica les Escoles Normals i la Inspecció.
Comptant amb ambdues institucions, el Museu Pedagògic Provincial respondrà a la formació del magisteri, tot concebin el mestre com un sacerdot de la cultura: tot posant a la base de la practica didàctica una finalitat pedagògica, ja que no es pot concebre l'educació sense un ideal a aconseguir i una realitat en la que actuar. En definitiva, per als homes del Museu, els mestres són la palanca que ha de moure el món; per això Joan Capo afirma: "según seamos serà el pueblo de mañana", paraules on hi trobem a més les ànsies regeneracionistes que guien la seva teoria.
Dites, fins ara, les seves inicials intencions, no es d'estranyar que el Museu Pedagògic Provincial es pugui definir com a una institució creada per a aconseguir la reforma pedagògica, i com a representant de la força ideològica i sentimental del magisteri.
Com a resum de lo dit són interessants aquestes paraules de Llorens Marín Duran:
L'esplendor de l'escola nacional mallorquina dels vint anys de la guerra civil es deu. en bona part, a la concurrència de dos elements de gran valor: les escoles Norrnals i la Inspecció d'ensenyament primari. En venir Joan Capo a Mallorca aviat concebia el Museu Pedagògic a imatge del de Madrid, tan vinculat a l'Escola Superior del Magisteri, d'on procedien només professors de les Normals, i Joan Capo mateix. Aquests homes venien saturats de l'entusiasme de la Institució Lliure d'Ensenyança. hereva de l'esperit místic d'aquelll apòstol laic que fou Francisco Giner de los Rios” 
Es clar, doncs, que malgrat la importància de la Inspecció i de les Normals com a organismes orientadors de tota activitat, el Museu representí. abans de tot, l'associació del Magisteri, un centre de col·legialitat, de COMUNICACIÓ, comunicació que, dirigida per la personalitat de Joan Capó, per si sol, el defineix com a centre pedagògic per excel·lència.
Com hem fit, fou el 1917 quan Joan Capó escriví el projecte de creació de tal centre, però no fou aprovat fins el 1918, any en que el president de la Diputació fou D. Lluís Alemany, el qual permeté que el Museu Pedagògic Provincial obrís les seves portes al món de l'educació. Es materialitzá. en principi, a les dependències de la Misericòrdia. però fou traslladat el 8 d'abril del 1933 a la Capella del Consolat de Mar (degut a que la Diputació precisava de l'edifici de la Misericòrdia i que l'Escola Normal femenina havia deixat buit el Consolat de Mar), sense que això afectàs en lo més mínim a la funcionalitat de l'organisme; va esser, doncs, un canvi formal.
El Museu Pedagògic Provincial es regia per un Consell de Govern i d'administració  depenent de la Diputació; però a nivell pedagògic, el que ens interessa, és l'existència d'una Comissió tècnica permanent que estava constituïda per:
Vicepresident.- D. Manuel Rueda, Inspector Jefe de Primera Enseñanza. 
Vocales.- Don Francisco Bello y Doña Concepción Majano, profesores de Pedagogia de las Normales. Don Bartolomé Terrades y Doña Paula Cañellas, Maestros de Palma. 
Secretario.— Don Juan Capo, Inspector de Primera Enseñanza".
Quant al finançament, el Museu depenia del pressupost de la Diputació, però també podia comptar amb subvencions de I’Estat, dels ajuntaments o de particulars. Aquest pressupost de la Diputació no se sap ben be com es distribuïa dins el Museu. Però sí podem precisar com el Museu reclamava l'ajuda dels particulars:
“...però queremos llamar la atención a nuestros lectores sobre la conveniencia y obligación moral de coadyuvar a la obra que realiza el Museu Pedagógico, contribuyendo a la realización de sus iniciativas que tan eficaces han de ser para nuestras escuelas".
Hem de remarcar aquí, que en la darrera reunió del Museu el 15 de gener del 1936, el dèficit era de 7.79716 pessetes. Aquest dèficit s'ha dit que era permanent ja que sempre els projectes havien superat els ingressos.
Quant a l'organització interna, hem de dir que aquesta possibilità l'eficàcia de les activitats 
Les seccions del Museu
l. Biblioteca i publicacions.- Ambdues tenien la missió d'establir una comunicació entre els mestres i entre les mestres i les autoritats educatives. A tal efecte la biblioteca suposava ésser una font d'informació, i podia ésser utilitzada per a tothom segons un determinat regim.
Segons Roselló Simonet, aleshores normalista. a la biblioteca del Museu hi havia molta bibliografia sobre renovació metodològica, lo qual marca la preocupació didàctica d'aquells mestres. Quant a les revistes s'hi podien trobar moltes publicacions de fora que intercanviaven amb la publicació del Museu titulada Boletín Pedagógico" i "Magisterio Balear".
La importància que el Museu donà a la biblioteca com a servei públic és de remarcar en tant que les missions pedagògiques continuaren aquesta obra per tots els pobles durant la segona República.
2.- La secció de Psiquiatria- Titulada “El estudio del niño" tractava d'estudiar la problemàtica psicopedagogia i provenia d'una secció de psiquiatria començada per Francisco Bello a l'escola Normal masculina l'any 1918.
La secció començà el 15 d'octubre de 1933 baix la direcció del Dr. Joan I. Valentín. Dins d'aquesta secció és de destacar la Setmana d'Higiene Mental aplicada a la Pedagogia que, organitzada per la inspecció Provincial, es dugué a terme al Museu. 
El 1934 s'organitzà un curset de tests amb resultats molt exitosos. En definitiva. podem dir que, malgrat les limitacions instrumentals, la secció era una prova de la cientificitat que animava la tasca del Museu.
3. Altres seccions.- El Museu començà amb vuit seccions, però anaven variant segons els interessos dels mestres. Així el 1929 les seccions que hi trobem son: 
* L'estudi del nin.
* L'educció de la dona. 
* Art. 
* Agrícola. 
* Geogràfico-històrica. 
* Ciències Naturals. 
* Treballs manuals.
* Biblioteques i publicacions. 
Més tard se n'hi afegiren altres com la de:
* Didàctica. 
* Material d'ensenyança. 
* La Mallorquina. etc. 
La perdurabilitat de totes elles fou més limitada del que es volia. així com l'assistència dels mestres (els dels pobles. sobretot, tenien greus problemes de transport).

ACTIVITATS DEL MUSEU PEDAGÒGIC PROVINCIAL
Cal remarcar les següents:
l. El Congrés de 1920.- Programa pedagògic del qual i comissió organitzadora quedaran vençuts per les forces socials conservadores de l'illa i, per tant, fou un congrés “no nato".
2. Les colònies escolars. —Anomenades «Colonias Escolares Provinciales». Sorgiren de la idea de no acceptar les vacances com a una ruptura. Es pensa que l'educació del nin no s'ha d'interrompre; per això es basen en una educació del temps lliure, tot aprofitant-lo per al propi perfeccionament de l'individu.
3. Conferències- Eren de tipus formatiu, generalment de temàtica higienista o naturalista, com si l'educació fos una continuació lògica de la naturalesa.
La seva missió era la formació dels adults, es tractava de fer efectiva la formació permanent, de respondre a aquella idea pedagògica que l'educació de l'home era inacabada i inacabable.
4. Viatges de mestres a l'estranger.- Responien a aquella idea que s'havia traçat el Museu sobre la comunicació en matèria educativa. L'educació no era una cosa aïllada i exclusiva de la nostra terra, sinó que hi havia molt a aprendre damunt metodologia i material educatiu d'altres pobles. En definitiva, sols fruit de la comunicació podria sorgir un millorament de l'educació mallorquina.
Com a conseqüència del desig de millorar la seva formació, l'inspector Capó havia sol.licitat —però no tingué èxit— beques a la Junta de Ampliación de Estudios per sortir a l'estranger. El 1914 demanà viatjar a Alemanya el 1919, a Chicago, per conèixer de prop l'experiència de Delwey; i, el 1920, a Europa. 
Finalment, el 1921 viatjà amb un grup de mestres per França, Bèlgica i Suïssa per tal de conèixer el mètode de Drecoly. Va ser tan gran la impressió que tingué que li despertaren un verdader interès, de tal manera, que al regrés a la illa s'encarregà, a través de conferències, articles i inclús mitjançany una publicació: ("Impresiones de un viaje", Palma, Imprenta de Francisco Soler. 1921) d'informar sobre els aspectes més interessants del seu viatge.
El 1925 hi tornà, aquesta vegada com a director d'una beca d'un grup d'inspectors; i el 1928 rebé a Mallorca vint-i-cinc professors dels centres Play House. En Bèlgica foren rebuts per Decroly que els imparteix dues conferències sobre el seu mètode (per a xiquets deficients i normals), iniciant-se al seu regrés una aplicació cada vegada més generalitzada,
A més, altres mestres i pedagogs illencs es beneficiaren de les pensions en els seus trenta anys d'existència, truncada per la guerra.
5. Construccions escolars.- Joan Capó va fer sempre molta propaganda per a la creació d'escoles i per a la construcció d'edificis escolars. Ell va fer un pla de gran amplitud que fou presentat al Governador Civil, el qual convoca una assemblea de batlles a celebrar el 10 de juny del 1926. Donat l'èxit de la dita assemblea, s'acordà dur el projecte a Madrid donada la seva qualitat i transcendència.
En definitiva. el primer Pla Provincial de Construcció d'Escoles sorgí del Museu. de la que es digué Magna Assemblea de Batlles, i del pensament pedagògic-pràctic de l'inspector Joan Capó, que en aquest cas concret de les construccions escolar suposà tot un estudi sistemàtic de la realitat i de les necessitats que aleshores tenia plantejades la nostra terra.
6. Exposicions pedagògiques.- Es tractava d'exposar les manualitats fetes pels nins a les escoles. L'interès d'aquesta està en que servien d'estimulació al treball que suposava l'intima relació entre les mans i els cervells; per als homes del Museu. les manualilats servien per a modelar intel·ligències. A més, aquestes exposicions eren una mostra d'Escola Activa, de l'eficàcia i de la germanor del Magisteri que concorria a elles amb els seus alumnes.
A les revistes pedagògiques com «El Magisterio Balear» i el «Boletin Pedagógico» hi trobem freqüentment anuncis de com dur a terme les exposicions, freqüència que marca la importància d'aquesta al igual com el seu caràcter permanent. L'única crítica que s'ha fet a les exposicions és l'artificialitat d'elles degut a que es convertiren en camp de competitivitat per els mestres més que un exponent de tasca infantil.
7. Cursos de perfeccionament de mestres.- Semblaven ésser retirs pedagògics. La seva funció era substituir la intuïció pel mètode a dins l'escola; més encara. es tractava d'infondre als mestres la fe en l'educació. 
Reafirmant lo anteriorment dit trobem:
El cursillo en si, necesitaba ser transformado en su finalidad superior. Era y es necesario acudir a la inteligencia del maestro y alimentarla con las ideas más claras, necesarias y eficaces de las cuestiones sociales y científicas. Pero es tanto o más necesario aún procurar un fuerte estado sentimental, único que puede fortificar o reafirmar la vocación cuando está aletargada, o crearla cuando no existe. Y para ello hay que procurarse una serie de circunstancias que obliguen a la reflexión y a la meditación. para que en el silencio de las cosas materiales se pueda oir la voz del espíritu".
Com a exemple, pot resultar significativa la referència a tres cursos de gran contingut tècnic i científic i d'una considerable dimensió pedagògica i amb una gran concurrència
      * El primer celebrat al santuari de Sant Lluc el juliol de 1917 amb l'assistència duns seixanta mestres i al llarg de dos dies es van revisar distints aspectes relacionats amb la pràctica escolar. intervingueren a més de Joan Capó, altres mestres com Jaume Fornaris o Andreu Ferrer. 
      * El segon va ser el "Curs de perfeccionament per a mestres", que tingué lloc a Sineu, Lluc i Felanitx l'any 1919, i 
       * El tercer el "Curset elemental de Psiquiatria amb aplicacions mèdico-pedagògiques", dirigit pel doctor Joan Ignasi Valentí i que tingué lloc al Museu durant el curs 1933-34.
El curset més important a senyalar fou el de Sineu-Lluc-Felanitx el 1919 tant per la seva concurrència com pel nivell i contingut pedagògic
Va ser itinerant per diversos pobles de Mallorca, al llarg del mes d'agost, i al qual assistiren vint-i-quatre mestres triats entre els que ocupaven plaça en propietat a diversos indrets de l'illa. Entre els ponents hi intervingueren no tan sols mestres i altres professionals de l'ensenyament, sinó també altres professionals, com el poeta Guillem Colom, l'odontòleg Ignasi Forteza-Rey, l'enginyer agrícola Ernest Mestres o l'arquitecte Guillem Forteza. Els temes tractats durant aquest curset van ser molt diversos. Capó, al llarg de diverses sessions, exposà les seves idees pedagògiques recalcant la importància que tenia l'educació per als pobles. Es parla també de geografia i geologia de Mallorca, de les característiques arquitectòniques de cases i castells de l'illa, de camps d'experimentació agrícola, de la decoració de les escoles, de la higiene a l'escola, de l'ensenyament del dibuix i de la botànica, de l'educació del ritme i de les caixes d'estalvi rurals i sindicats agrícoles." 
Quant a la finalitat d'aquests cursos no és altra que la de formar un cos docent unit, es a dir, tornem a trobar que la finalitat era la comunicació.
"Para la mejor riqueza espiritual de cada uno, no guardéis las ideas, como rico avaro. Lanzadlas a todos los vientos. Hacerlas circular que volverán a vosotros mejoradas y multiplicadas. (...). Nuestro objetivo final a de ser perseguir y alcanzar nuestra perfección. Pensemos y llegaremos a ser buenos maestros después de ser buenos hombres".
Es tractava d'una elevació espiritual u patriòtica del nostre magisteri, perquè perfeccionant la formació i voluntat d'aquest, ve per si sola la regeneració del país.
Amb raó i de forma ben expressiva, durant els actes commemoratius del centenari del naixement del inspector Joan Capó, una mestra, formada segons el Pla de 1914, resumia amb aquestes paraules la seva percepció del context institucional: 
"Els mestres rebíem de dues institucions la nostra formació i l'estímul per al treball. De 1'Escola Normal rebíem la preparació bàsica, d'un gran nivell, i una gran il·lusió. En el Museu Pedagbgic hi trobàvem l'orientació, l'amistat i la possibilitat de compartir tot allò que fèiem. Ni la formació rebuda a 1'Escola Normal hagués estat suficient per a la nostra vida professional sense el contacte amb el Museu Pedagògic, ni total'activitat del Museu Pedagògic hagués estat possible sense el fonament que en nosaltres havia posat 1'Escola Normal".
Les activitats de formació del professorat organitzades per la Inspecció i dirigides per Capó no es limitaren a aquests cursets d'estiu. Periòdicament Capo es reunia amb els mestres d'una determinada zona; eren trobades que duraven unes quatre hores, en les quals l'inspector presentava una ponència que després era discutida pels mestres assistents.
El mestre del poble mallorquí d'Artà Andreu Ferrer ens parla d'una d'aquestes trobades que tingué lloc el 1917. L'indret triat en aquest cas va ser també el santuari de Lluc. Hi assistiren tots els mestres de la comarca del llevant de Mallorca: Son Servera, Capdepera i Artà. Del que es va fer ens diu A. Ferrer «Durant prop de quatre hores durà la reunió que se convertí en conversa pedagògica actuant de ponent el Sr. Inspector, ell exposava un tema, donava totes les explicacions possibles, presentava treballs recollits en les seves visites i els mestres feien cada una de les observacions que llur pràctica les dictava».' Trobades d'aquest tipus es feren periòdicament tant a Mallorca com a Menorca o Eivissa.'" No es tenen noticies que s'organitzes-

EL FINAL DEL MUSEU PEDAGÒGIC I LES SEVES APORTACIONS
Recollint algunes de les opinions més importants. trobem la del senyor Melcior Rosselló Simone: que afirma lo següent: .
“Els primers dies del Moviment... ferem el trasllat de quasi totes les coses del Museu cap al Grup Escolar Jaume l, que estava a punt d'inaugurar-se (...). Els llibres de la biblioteca, crec que més tard foren depurats, se'n llançaren molts per les sales d'aquesta escala, que per altra banda fou quarter al cap de pocs dies i s'acabà per perdre tot. Durant molts d'anys hi ha hagut al Consolat de Mar un estal·lari, una volta celeste molt grossa, molt ben feta, al sòtil d'una sala d’uns quants mallorquins que quedà allà com a relíquia. No sé si hi és encara; fou la darrera peca del Museu Pedagògic que he vist. De tant en tant, pel "baratillo" dels dissabtes sortien llibres de
pedagogia o altres matèries amb el segell del Museu, per a vergonya dels qui encara tenien una mica de sensibilitat i valoraven aquella obra fundada per D. Joan Capó als anys vint".
En realitat el que queda avui en dia del Museu Pedagogia: Provincial es ben poca cosa: però en el seu temps possibilità un moviment de renovació el magisteri, va aconseguir sembrar un esperit pedagògic il·lusionat cap a la millora de l'ensenyament.
Quant a D. Miguel Deya, considerat per Melcior Rosselló com el màxim seguidor i deixeble de Joan Capó i la seva obra, em deia personalment que "ell no pot sinó alabar tot el món pedagògic que envoltava el Museu. ja que begué d'aquell entusiasme i ambient de treball tan directament, que sols pot dir que lo que s'hauria de fer és «ressuscitar el museu».
Sols per les seves obres basta jutjar com era d‘exitós el Museu Pedagògic Provincial en el seu temps. Efectivament. la tasca de Joan Capó a través del Museu suposà tota una època en el desenvolupament pedagògic de les Illes. El seu estil de feina, la seva facilitat de domini, la seva capacitat organitzativa i directiva, i el seu esperit progressiu és lo que deixà petjada en el camí pedagògic de la nostra terra. I deixa petjada, perquè s'avançà a la seva època, sembrant l'ideal per tot arreu. Ell va saber superposar la seva obligació oficial amb una tasca moral que aconseguiria: el ressorgir de l'HOME, lo qual pressuposa el ressorgir de la capacitat d'educar.
La seva personalitat era la que aguantava el Museu. La seva cultura aconseguida amb força de voluntat, el seu seny de persona vella, i un gran cor rajant d'amor, són els trets que tingué l'inspector per fer un conreu profitós de la pedagogia. I, conrear és anar endavant, és estimar el progrés, un progrés que inclús havia aconseguit institucionalitzar.
Per això el Museu Pedagògic Provincial acaba amb la guerra civil, ja que acabant amb ell, s'acabava també amb allò que es considerava un perill institucionalista. Les raons polítiques, doncs. són les que aconseguiren trepitjar les ànsies liberals en l'educació que aquell grup de mestres havia aconseguit gracies a la llavor pedagògica de l'Inspector D. Joan Capó.
El fracàs, doncs, del Museu. no fou sinó un fracàs més de la ideologia burgesa i liberal, fou un derivant més del fracàs kausi-institucionalisla a Mallorca. I com a tal l'educació ja no s'entendria com una força transformadora de la societat sinó tan sols com a una perpetuadora d‘ella.

CONCLUSIÓ
Sols per les seves obres basta jutjar com era d'exitós el Museu Pedagògic Provincial en el seu temps Efectivament, la tasca de Joan Capó a través del Museu suposà tota una època en el desenvolupament pedagògic de les illes. El seu estil de feina, la seva facilitat de domini, la seva capacitat organitzativa i directiva, i el esperit progressiu és lo que deixà petjada en el camí pedagògic de Balears. I deixà petjada perquè s'avançà a la seva època, sembrant l'ideal per tot arreu. Ell va saber superposar la seva obligació oficial amb tasca moral que aconseguiria el ressorgir de l'home lo que pressuposava el ressorgir de la capacitat d'educar. 
La seva personalitat era la que aguantava el Museu. La seva cultura aconseguida amb força de voluntat, el seny de persona vella, i un gran cor rajant d'amor, són els trets que tingué l'Inspector per fer un conreu profitós de la pedagogia. I. conrear és anar endavant. és estimar el progrés, un progrés que inclús havia aconseguit institucionalitzar. 
Per això el Museu Pedagògic Provincial acabà amb la guerra civil, ja que acabant amb ell, s'acabava també amb allò que es considerava un perill institucionista. Les raons polítiques. doncs, són les que aconseguiren trepitjar ànsies liberals en l'educació que aquell grup de mestres havia aconseguit gràcies a la llavor pedagògica de Joan Capó. El fracàs, doncs, del Museu, no fou sinó un fracàs més de la ideologia burgesa i liberal, fou in derivant del fracàs krausi-institucionista a Mallorca, i com a tal l'educació ja no s'entendria com una força transformadora de la societat sinó tan sols com a una perpetuadora d'ella. 
Els devuit anys de funcionament del Museu Pedagògic constituirem una experiència única, i fins ara irrepetida, inspirada pels ideals institucionistes, de progressisme i de reformisme liberal, i absurdament segada l'any 1936, que aglutinà i mobilitzà la major quantitat de recursos humans i mitjans tècnics a favor de l'educació que mai havia estat possible.
L'extraordinària competència tècnica i professional de 1'Inspector Joan Capó, amb l'esforç il·lusionat de molts de col·laboradors, havia fet realitat un somni: posar en marxa i aprofundir en la tasca de millorar l'educació i el seu entorn, amb la convicció, tantes vegades manifestada, que les energies esmerçades en aquesta empresa es converteixen, més endavant, en fruits ben madurs de millora social i col.lectiva.

Introducció de la música a les escoles

Donat la seva importància que tenia que tindre la música a l'escola incorporà jornades de formació en els cursets que programava.

Aixi que organitza unes jornades anomenades "La pedagogia musical a Mallorca", que durà des del 16 al 30 d agost, de 1916. S'impartí a l'Escola Graduada, sota la direcció de Ramon Morey i amb la cooperació, per a la secció d'homes, d'Antoni Salleras, amb el títol de "Educación por el Ritmo, Método E. Jaques-Dalcroze; les classes, eminentment pràctiques, es feien els matins per a professores, i l'horabaixa per a professors, amb un cost de 25 pessetes la matrícula. El curset fou, segons El Magisterio Balear, un èxit; hi assistiren un total de 22 alumnes (12 dones i 10 homes), d' entre els quals sols hi havia una mestra nacional i dos mestres privats, tots els altres eren directors d ' obres catolicosocials i religiosos i religioses d'institucions dedicades a l'ensenyament. Arran d aquest curset, alguns pobles com Sóller, Muro, Bunyola, Esporles, el Coll d en Rabassa, etc., s'animaren a crear les seves seccions de gimnàstica rítmica. Una vegada més podem veure com l'interès pel mètode Dalcroze prové més de cercles catolicosocials que no pas del magisteri públic. Però Ramon Morey continuà la seva tasca vers la implantació de la pedagogia musical a les escoles de Mallorca a través de la difusió del mètode entre els nostres mestres, comptant sempre amb la col·laboració de l ' inspector Joan Capó. La figura de Joan Capó fou decisiva per a la nostra renovació educativa. L ' inspector Capó esdevingué el gran dinamitzador del magisteri a Mallorca introduint els cursets de perfeccionament del professorat, per adaptar els nostres mestres als nous plantejaments que fruitaven en el món de l educació. Col·laborant amb Capó, com veurem a continuació, en totes les iniciatives de formació de professorat, trobam sempre el mestre Morey. Així, quan el juliol de 1917 l'inspector Capó organitzà el I Curset de Perfeccionament, que es va fer a Lluc amb l'assistència de setanta mestres dels partits judicials d Inca i Manacor, la primera de les converses fou «El cant a l escola», a càrrec de Ramon Morey, qui abans féu una demostració de cants amb gests de Jaques-Dalcroze. Amb aquest curset es donava la possibilitat d'expansió del mètode d'educació pel ritme entre el cos del magisteri mallorquí, cosa que no s'havia aconseguit l'any anterior a l'Escola Graduada. Però aquesta divulgació no havia fet més que començar, per al II Curset de Perfeccionament, que es va fer a Sineu, Lluc i Felanitx l'any 1919, l'inspector Capó sols va escollir vint-i-quatre mestres propietaris d'escoles, entre els quals hi havia Ramon Morey, qui hi participà amb unes classes diàries d' Educación por el Ritmo. L'interès del nostre inspector perquè s'estengués el coneixement i la pràctica del mètode Dalcroze a les nostres escoles és més que evident. Un nou intent, aquesta vegada frustrat, de divulgació d'aquest mètode fou el Congrés Nacional d'Educació de 1920, que no s'arribà a dur a terme per l'oposició de certs sectors reaccionaris.

Les colònies escolars
L'origen de les colònies a Mallorca es remunta a l'any 1893 i van ser patrocinades per la Diputació Provincial i s'efectuaren d'acord amb el model que va implantar a Mallorca el mestre  Miquel Porcel Riera (1869-1933) seguint les pautes donades pel Ministeri de Foment o, a partir de 1900, pel Ministeri d'Instrucció Pública.Originàriament la finalitat primordial de les colònies escolars no era la pedagògica, sinó la higiènic-sanitària, ja que havien sorgit precisament de la voluntat de reduir la taxa de mortalitat juvenil que aleshores, als anys 70 dels segle XIX, era encara esfereïdora: més d'un terç de la població infantil no arribava als quinze anys. La causa principal d'aquesta mortaldat era el grup de malalties infecciones, especialment la tuberculosi, que els metges higienistes anomenaven “malalties socials” perquè creien que la misèria era el més mortífer dels microbis. 
Joan Capó coneixia molt bé aquest caràcter especial ja que d'infant havia assistit a les colònies provincials de 1901 i 1902, havia dirigit les de 1914, 1915 i 1916 i serà el principal responsable de totes les que es van fer a partir de 1924. Casat amb una filla de Miquel Porcel, segurament va sentir explicar més d’una vegada al seu sogre el que va escriure al Diario de una colònia escolar en Baleares que, donat el seu altíssim valor descriptiu, no podem deixar de transcriure:Nuestro modo de vivir no deja de ser original. Tiene el encanto de una novela aun no leída, y bien mirado tiene cierto punto de semejanza con la obra de Julio Verne titulada ‘Dos años de vacaciones’. ¿No la conocéis? Trece o catorce niños embarcan en un buque de recreo cuyas amarras se desatan, un temporal le arrastra y estrella contra una islita del Pacífico, abundante en vegetación, pero desierta, donde los náufragos, abandonados a su propia inventiva y recursos, llegan a bastarse a sí mismos y a erigirse en una microscópica república. Nosotros disponemos de un mes de vacaciones que debemos aprovechar para una doble serie de trabajos: excursiones, exploraciones, paseos, gimnasia, juegos, trepar por las montañas, saltar por las peñas, bañarnos, ejercitar y desarrollar las fibras todas y todos los músculos del cuerpo; cantar, leer, escribir cuanto sucede, resolver problemas, escuchar explicaciones, observar la naturaleza y los astros, visitar fábricas y monumentos históricos, adquirir algunas miagitas de todos los ramos del saber humano, enriquecer nuestra inteligencia con nuevos conocimientos. Figurémonos también, para mejor cumplir nuestro objeto, que estamos separados del resto del mundo y concentremos nuestra actividad para mejorarnos. La situación en que nos encontramos y los elementos de que disponemos son inmejorables".
Diari d'una colònia escolar en Balears 
JOAN CAPÓ. Memòria Colònia Escolar a Soller (1914)
En la memòria escriu:
Tarea árdua y delicada pesaba sobre nis hombros. No importa entrar en lo que significa una Colonia tal como debe ser, para comprender que sólo un alarde en la confianza de mis fuerzas podia hacerme olvidar la responsabilidad moral que aquello  ne daba: pero el amor a los niños y el interés en servirlos, guiarlos y ayudarlos en la lucha por la salud y la vida me animaron a soportar y vencer mis temores. 
Quería, además, ensayar algo da lo que mis estudios me habían mostrado como posible de llevar a la acción. Y la práctica profesional como Maestro particular y nacional que había sido en épocas enteriores, unía a mis conocimientos teóricos, material sólido para cimentar el edificio de la futura labor. 
CONCLUSIÓN. 
Terminada nuestra labor, prsentamos a V.E. la presente Memória, atreviendose a esperar de su benevolencia, su superior aprobación. No creemos sea perdida la tarea realizada. Solodeseamos que sea en bien de los pobres niños, y que fuera extensivaa un mayor número de ellos, para restar enfermos y degenerados que menguen el valor de nuestra futura patria. 
             Puerto Sóller a 31 de agosto de 1914
  Juan Capó
Imatge de grup de la colònia escolar provincial del Port de Sóller, 1918. 
Arxiu General del Consell de Mallorca (AGCM)
Colònia escolar s'Arenal
en el centre el director de l'Escola Graduada de Palma, B. Terrades
Però a partir dels anys 20 es va introduir també el discurs pedagògic i que la colònia, a més d'una institució benèfic-sanitària, era una modalitat d'organització escolar que propiciava l'acció educadora segons el model de l'Escola Nova. Aquest canvi coincideix amb l'assumpció per part del Museu Pedagògic Provincial de la responsabilitat d'organitzar les colònies patrocinades i finançades per la Diputació. 
L'ideal de Capó era sembrar Mallorca d'escoles ben equipades en llocs estratègics de l'illa a fi que a l'estiu poguessin servir de residència als diversos grups de colons que, per torns, anirien passant per cada una d'elles. Amb aquestes colònies “itinerants” s'aconseguiria que els escolars copsessin sobre el terreny la multiplicitat d'aspectes que ofereix l'illa tant des del punt geomorfològic (muntanya i pla, interior i costa, platja i penya-segats) com des de la perspectiva socio-econòmica (ciutat i poble, bosc i camp cultivat, indústria, artesania, agricultura, ramaderia, pesca i comerç) i cultural (monuments civils i religiosos, arquitectura urbana i rural, institucions polítiques o associacions cíviques).

L’any 1927 escrivia Capó: "El ideal nuestro es el de rodear a la isla de casas coloniales. Que se organice una nueva cada año, y que el plan de cada una de ellas sea el permanecer una semana como máximo en el mismo lugar" (Capó 1927).
En unes declaracions a ELMAGISTERIO BALEAR insistia: "Yo veo –nos decía– Mallorca rodeada de magníficos edificios --locales escuelas– en los puntos estratégicos, y en ellos instaladas sendas Colonias Escolares con servicio permanente durante dos meses, y los niños con sus maestros dar la vuelta a todos, viendo todos lo bellos rincones de Mallorca. Para el año próximo podrían instalar uno en Valldemosa. El otro en Capdepera. ¿Por qué no?" (PAIDÓFILO 1928, 234).
El més notable, però, d'aquesta nova modalitat organitzativa no era aquest caràcter itinerant, sinó la composició de l'alumnat. Les colònies anteriors s'havien nodrit gairebé exclusivament d'infants d'escoles de Palma, Maó i Eivissa, probablement perquè es creia erròniament que els infants de poble no necessitaven fortificar el seu cos i el seu esperit amb els aires del mar i la muntanya. Joan Capó, volent estendre el benefici de les colònies al major nombre possible d'infants, va pensar que estaria bé que la colònia, avenint-se amb el determinatiu de provincial, donés entrada també a alumnes d'escoles rurals. Així, a la colònia de 1924 hi anaren nens de vint poblacions diferents de les Balears i una proporció semblant es mantingué en els anys següents. 
A les pàgines de la IGNORÀNCIA algú d'idees molt afins a les de Capó, si és que no era ell mateix, va escriure: “Amb les colònies així mateix hi ha idees equivocades, i la més grossa i fonamental es la de que sols són per les ciutats. A qualsevol vila, llogaret i poble hi ha infants que necessiten esser colonitzats. Perquè no se tracta únicament de sortir al camp, sinó de canviar i millorar les condicions de vida, de trobar-se dins un nou ambient físic-natural que els faci reaccionar.” (EL SEMBRADOR 1920).
Una altra novetat era el sistema de selecció dels colons que ara no eren triats dels més pobres entre els més dèbils, i dels més necessitats entre els més pobres. La selecció no la feien els metges sinó els mestres respectius i amb un criteri academicista de manera que donaven preferència als qui eren considerats els millors alumnes. La colònia esdevenia així una mena de recompensa al treball escolar de tot l'any, com es reconeixia explícitament als informes finals que es lliuraven a la Diputació. 
La Colònia Escolar Provincial –llegim a la memòria de 1925– "sufrió el año pasado y conserva en éste una nueva organización. Los niños pertenecen a distintos pueblos de Mallorca y son elegidos por los Maestros. Vienen a ser los mejores de cada escuela, y la colonia es en realidad un premio a sus esfuerzos escolares". Aquest discurs certament no anul·lava la perspectiva higienista, sinó que la complementava com es pot veure en el darrer projecte de colònia provincial que va presentar l'inspector Capó qui, girant l'ullada cap enrere, recordava el juny de 1936 que "las colonias escolares provinciales de Baleares tiene un carácter especial. Aparte de su función higiénica vienen realizando otra función cultural y social. Para conseguir esto se buscan los niños de los que asisten a las escuelas nacionales de los pueblos y su selección se encarga a los maestros y médicos de modo que al mismo tiempo que se consigue un robustecimiento corporal adquieren un conocimiento lo más exacto posible de la Isla y se establecen lazos de solidaridad entre los niños de diferentes pueblos". 
(Capó 1925)
L'escriptura del diari era una de les pràctiques més característiques de les colònies escolars que sintonitzava plenament amb la “nova educació”, concretament amb la idea segons la qual els infants aprenien a escriure millor descrivint les seves pròpies experiències que no pas fent dictats o redaccions sobre temes abstractes coneguts indirectament a través dels llibres o de es explicacions del mestre. D'acord amb aquesta idea se donava, de bon principi, una total llibertat a l'alumne per escriure el que volgués i com volgués sobre el que havia fet el dia anterior.
Observant que la majoria de redaccions infantils eren monòtones i sense gràcia, a les colònies dirigides per Capó a partir de 1924 es van idear diverses fórmules que, respectant l'espontaneïtat del punt de vista infantil, evitessin les deficiències de la seva expressió escrita.

En alguna ocasió es va optar per donar-los un model de diari que els servís d'inspiració, però els escolars sovint es limitaven a copiar-lo.

Una segona opció va ser la redacció col·lectiva, és a dir, la còpia d'un diari consensuat a partir de les converses, comentaris i discussions de les distintes versions del que havien fet el dia anterior.

D'aquesta modalitat deia Joan Capó: "Dejar a los niños abandonados a sí mismos para que escriban lo que han hecho en el día anterior, es permitirles un amaneramiento en la expresión y un abandono en su desenvolvimiento ... A fin de evitar aquella monotonía (sic), pobre e insulsa composición, se hace cada día una verdadera lección en el sentido más pedagógico de la palabra, en la que intervienen todos, charlando y concretando el encadenamiento de los pensamientos y observaciones, en una redacción de todos que luego es copiado por todos en sendos cuadernos con dibujos iluminados..." 
Una tercera fórmula, ja utilitzada a la colònia de 1901, va ser la dels certamens en què es premiaven els millors diaris, les millors cròniques d'una excursió o visita cultural, la millor descripció d'un joc o les millors col·leccions d'anècdotes de la colònia. 
Cada full del diari anava acompanyat d'un dibuix amb el motiu corresponent a les activitats que es descrivien i que, eventualment, es basava en apunts presos del natural. (Metodologia d'influència de Freinet)
Un dels mitjans més efectius per aconseguir els lligams d'amistat o de solidaritat era el cant coral. El repertori estava format per cançons populars mallorquines, catalanes i d'altres regions espanyoles, i cançons dels clàssics adaptades pel mestre Rafael Benedito. Els germans Pere i Miquel Deyà Palerm van ser els mestres encarregats de la música a la majoria de colònies provincials del període que estem tractant. Miquel Deyà, a l'entrevista que li va fer Jaume Oliver, donava fe de la intervenció directa de Capó en la selecció del repertori:
"El Museu reorganitzava aquell any [1924] la Colònia Escolar Provincial, i, en saber D. Joan Capó la meva afició a la música –mon pare n’era professor–, me proposà anar a la Colònia per a fer cantar els nins. Vaig creure tocar amb un dit al cel, presentant-li el repertori de Canciones Infantiles apreses a la Normal, però el meu desengany fou total quan el Sr. Capó rebutjà per complet aquelles melodies. Tímidament vaig insinuar que eren cançons de Schumann. “I ho creus? -me contestà-. Aquestes cançons són unes vulgaritats d’un senyor que té la barra de firmar amb aquest honorable pseudònim”. El dia següent m’omplí les mans de cançons populars mallorquines, d’un tom de melodies harmonitzades per Eduard Mª Torner i un tom de cançons clàssiques amb lletra adaptada pel gran mestre Benedito. Coneguda la seva orientació, 180º de la meva, em vaig dedicar a la recerca de materials que aquesta vegada sí que tingueren la seva aprovació" (Oliver 1979, 136-137).
Cançons popular mallorquines
Escola i casal de colònies del Port de Sóller.
Les colònies escolars provincials entre 1924 i 1936
Fins a l'any 1924 les colònies escolars provincials transcorrien en una sola base que solia ser l'oratori de Santa Caterina del Port de Sóller per a les masculines o una casa llogada a Cala Major per a les femenines. La nova organització dissenyada per Capó exigia la disponibilitat de nous locals per establir les colònies, però justament aquell any ni fins i tot es podia utilitzar l'edifici del Port de Sóller ja que estava en pèssimes condicions.
L'Inspector va demanar ajuda, i la va obtenir, de persones sensibilitzades per al benestar de la infància que van oferir part de les seves propietats per realitzar les colònies. El Bisbat de Mallorca va prestar el casal Rubert, a El Terreno, que després esdevindria l'escola de Natzaret, i D. Joan Servera Camps va cedir un local situat "en la vertiente de una colina de Porto-Cristo, encima precisamente de las Cuevas del Drach, en plena selva de tomillos y romeros y a 300 pasos de la playa" (Capó 1924). Així es van poder formar dos grups de colons que, baix la supervisió de l’Inspector Capó i la direcció de dos mestres, que figuraven com a sotsdirectors, assistits per dos mestres auxiliars i dos estudiants de Magisteri, van sojornar quinze dies a cada base.
A partir d'aquest any, Joan Capó va reorganitzar les colònies segons aquest nou enfocament. Amb la intenció de que l'alumnat conegués intuïtivament el major nombre possible de poblacions i paisatges, va donar a les colònies un caràcter “ambulant” de tal manera que cada tanda de colons sojornava per etapes de deu dies a cada una de les tres bases de que es disposava aleshores: l'oratori de Santa Caterina del Port de Sóller, l'escola graduada de Bunyola i el pavelló “Verge del Carme” de Portocristo que generosament havia cedit el propietari de les coves del Drac. Aquest pavelló era descrit així per Joan Capó: “A lo alto de la colina que encierra el tesoro de las Cuevas del Drac, el Sr. Juan Servera, tiene construido un edificio rectangular, de planta baja, completamente aislado, y en plena garriga... Consta de un gran departamento de unos 10 mtos. por 8, de otro de 4 por 6 y de dependencias suficientes para servicio y cocina. Todo es amplio, ventilado y capaz. La fachada que mira al sur se halla defendida del sol por un espeso emparrado de ramaje de pino a cuya sombra se disfruta de un agradable fresco en todo momento”
Colònia Escolar de 1924
La colònia escolar provincial de xiquets de l'estiu de 1924, sota la direcció del inspector de 1'ensenyament i director del Museu Pedagògic Balear, Joan Capó, es va dur a terme en dos centres situats a El Terreno (Palma) i Porto Cristo (Manacor), amb la intencionalitat d'aprofitar els elements culturals, industrials i comercials propis de la ciutat i els agrícoles del camp, així com els artístics de tots dos. El local de el Terreno en que es van situar, una vila senyorial propera a la badia de Palma, estava envolta de de jardí i pinedes; així mateix, el local de Porto Cristo estava situat al vessant d'un turó, propera a les coves del Drac i la platja. La finalitat de la direcció, en el primer estiu en què les colònies provincials augmentaven considerablement de beneficiaris era en habilitar dos grups i locals, i una vegada que els ajuntaments de Palma i Maó organitzaven les seves pròpies colònies d'estiu per als xiquets dels col·legis públics de aquests municipis, era arribar al major nombre de xiquets dels pobles restants de les illes. En aquest sentit la colònia va reunir 51 xiquets, d'edats compreses entre els 8 i 13 anys, de diverses localitats (com Felanitx, Manacor, Son Servera , Petra, Artà, Montuïri, Santa Margarida, Maria, Sencellas, Porto Cristo, Bini-salem, La Pobla, Bunyola, Campos, Alcúdia, Calvià, i també de Palma i Maó) dividits en dos grups que van romandre 15 dies en cada un models dos locals habilitats a aquest fi a Palma i Porto Cristo. Va ser el primer any en que les colònies van canviar d'organització en desenvolupar-se en dos llocs diferents alhora i amb dos grups que van alternar 15 dies en cada un d'ells. Entre els mestres i auxiliars de la colònia aquest estiu van figurar, a més a més de Juan Capó, els mestres Juan Enseñat i Samuel Vilaire, encarregats de la vice-direcció d'un grup cada un, així com els mestres Lorenzo Durany Miguel Suñer, i els alumnes normalistes Miguel Deyà i Bartolomé Maura, com auxiliars. Per complementar les activitats a l'aire lliure i les diverses visites efectuades els colons van rebre lliçons sobre l'entorn de cada un dels emplaçaments i les seves manifestacions naturals i artístiques. Així mateix, es va potenciar la lectura entre els colons, com a mitjà d'entreteniment i formació, per la qual cosa es disposava d'una biblioteca amb un centenar de exemplars adequats a l'edat dels xiquets. Altres activitats a les quals se'ls atorgà molta importància van ser el cant, organitzant-se un orfeó entre els xiquets, i les festes, organitzant-se fins 5, generalment celebrades a les visites a alguns dels pobles efectuades, i en què els xiquets realitzaven demostracions de gimnàstica i cant coral davant les autoritats i ciutadania, o davant d'esdeveniments diversos com la visita de la Diputació a la colònia, la inauguració d'algun centre escolar, etc. Finalment, els jocs i la educació física, així com l'excursionisme van ser, també, activitats a les que es els va atorgar molta importància des de la direcció de la colònia. En aquest sentit es van realitzar entre el 29 de juliol i el 27 d'agost d'aquest any 24 i 25 excursions, respectivament, per a cada un dels grups a diversos llocs. De fet, en la jornada diària, que es desenvolupava entre les sis i mitja del matí, en què els colons s'aixecaven, i les nou i mitja de la nit, moment en què es ficaven al llit, es contemplaven diverses activitats com: bany, gimnàstica, jocs pedagògics, lliçons, treballs instructius, cants, lectures comentades i lliures, al matí, i redacció del diari, passejades, excursions i visites, cants i converses a la tarda-nit, s'intercalen-se descansos després dels àpats. El règim alimentari, distribuït entris menjars forts (esmorzar, dinar i sopar) i un berenar a mitja tarda, es va compondre a força de carn, peix, llegums, verdures, ous i llet. Al finalitzar la colònia la mitjana d'augment de pes, talla i circumferència toràcica dels colons, segons les dades recollides i adjuntats en la memòria, com a mostra de les millores desenvolupades en ells durant l'estada, fos de 2,85 kg, 1, 13 cm i 2,06 cm, respectivament.
Entre el calendari d'activitats sorprèn la dedicació d'una jornada a la caça de conills. Els colons, naturalment, es limitaren a acompanyar els caçadors, amics del Sr. Servera, i a observar els seus moviments i els dels gossos rastrejadors. Aquesta activitat va esdevenir una tradició i cada any en començar la colònia els infants ja sabien que dedicarien un dia de matí a la cacera i a fruir al migdia de la vianda que els oferiria l'amfitrió.
Noticia publicada al diari "El Dia"
La noticia publicada al diari "El  Dia", deia: 
La Diputación ha organizado hogaño las colonias escolares de acuedo con las normas dadas por el Museo Pedagógico bajo la inmediata dirección del señor Capó.
Se ha tendido, además, y se ha conseguido casi por completo, que las colónias representasen un acercamiento de los pueblos, ya que de los colonos sólo unos pocos eran de Palma.
Las colonias—ambas de niños— han durado un mes y han permanecido qulnce días cada una—pues permutaran la residencia—en la Casa Rubert del Terreno, donde ha de instalarse el proyectado Reformatorio, y en Porto-Cristo. EL DiA, 29 Agosto 1924, p. 2. 
Colònia de Sóller 1924
S'hi veuen en un primer pla: l'auxiliar Miquel Suñer (anys després inspector),
 l'inspector-director de la colònia  Joan Capó (inspector en Cap) 
i l'auxiliar Miquel Deyà (anys després director de Son Españolet)
Colònia Escolar de 1925
Per a la colònia provincial de l'any següent, realitzada al port de Sóller i l'Arenal (Palma) es van ampliar els destinataris incloent xiquetes de diversos pobles. La colònia de xiquets va estar sota la direcció, de Joan Capó i va comptar amb els mestres Salvador i Miguel Suñer i l'alumne normalista Miguel Deyà. Així mateix, la colònia de xiquetes va estar dirigida per la mestra Josefa Estades i les alumnes normalistes Francisca Arbós i Margarita Salvá. Com en l'any anterior es van realitzar activitats de cant, festes, excursions, jocs, etc., complementades amb lliçons, promoció de la lectura, etc. Les colònies provincials de 1925 van reunir a 38 xiquets i 14 xiquetes de diverses localitats (Calvià, Eivissa , Palma, Bunyola, Sóller, Montuïri, Binissalem, Porre-ras, Llucmajor, Puigpunyent, Galilea, Maria, la Pobla, Inca, Campos, Artà, Porto Cristo i Maó,) d'edats compreses entre 8 i 15 anys, els xiquets, i de 8 i 12, les xiquetes. La jornada diària contemplava activitats semblants en les dues colònies de xiquets i xiquetes, iniciant-se les dues a les sis imitja del matí i concloent a les nou i mitja de la nit. En la colònia de xiquets, al llarg del matí es realitzaven activitats com el bany, la gimnàstica i jocs pedagògics, lliçons i treballs instructius, cants, lectures comentades i lliures, mentre que a la de xiquetes es realitzaven banys, gimnàstica i banys de sol, treballs intel·lectuals, cants, treballs manuals i lectures lliures; així mateix, a la tarda-nit es realitzava la redacció del diari, passejades, excursions i visites, cants i converses, a la de xiquets, i jocs de repòs, lectures explicades i comentades, redacció del diari, passeigs i excursions, conversa, cants i joc lliure, a la de xiquetes, intercalant descansos en les dues després dels àpats forts.
Colons exercitant-se a la platja del Port de Sóller, 1925 (AGCM)
Excursió realitzada a les mines de Bunyola, 1925 (AGCM)
Excursió realitzada a les mines de Bunyola, 1925 (AGCM)
Colons realitzant exercicis gimnàstics sota la supervisió de diversos ajudants, 1925 (AGCM)
Colònia Escolar de 1926
L'any 1926 hi hagué també dos grups de colònies, una masculina i una femenina, que passaren la major part del temps a Porto Cristo on s'havia reconstruït de bell nou el pavelló a compte del Sr.Joan Servera. Després de les obres va quedar un edifici rectangular d'una sola planta amb una façana orientada cap al sud-est que tenia un portal molt ample, dues finestres i una porta per al servei. A l'interior hi havia dues sales ben ventilades, una de 10 x 8m. i l'altre de 4 x 6 m., i dependències de cuina i lavabos equipats segons les normes higièniques.
Plànol del pavelló de Porto Cristo
Colònia Escolar de 1927
Finalment, l'estiu de 1927, les colònies de la Diputació Provincial de Balears, que es van desenvolupar a Porto Cristo (Manacor) i Santa Catalina (port de Sóller), van comptar amb 50 xiquets i 25 xiquetes, d'edats compreses entre 9 i 14 anys i 8 i 14, respectivament, procedents de diversos municipis de les illes (Llucmajor, Sóller, Marratxí, Puigpunyent, Inca, Bunyola, Calvià, Artà, Montuïri, Santanyí, Manacor, Campos, Porto Cristo, La Pobla, Felanitx, Binissalem , Palma, Maó, Mercadal i Eivissa). 
Les colònies, sota la direcció de Joan Capó, van comptar amb els mestres Miguel Deyà i Pedro Rotger i l'alumne normalista Antonio Sagrera, per a la de xiquets, i amb les mestres Margarita Bordoy i Maria Pont, com auxiliars, i Efigenia Taltavull, com a directora, per a la de xiques. Diàriament, els xiquets i xiquetes s'aixecaven, feien els llits i es rentaven, es banyaven al mar, feien exercicis de gimnàstica, jocs pedagògics, treballs instructius, lectures comentades i lliures, excursions, converses i cants, a més de diversos menjars i descansos després d'elles.
Així escrivia en la memòria Joan Capó:
"La marcha de la vida de los niños en las Colonias se desprende del examen del horario que se acompaña. Debemos hacer, sin embargo, algunas observaciones para aquellos que no hayan sido testigos de la forma en que se desenvuelven las horas de la Colonia. 
Los Sres. Maestros Auxiliares y el Vice Director, tenían sus camas y dormían en la misma sala dormitorio de los niños, uno en cada rincón de la sala. Así la vigilancia, sin parecer tal, era continua y verdadera, y podiase atender las pequeñas necesidades durante toda la noche. En todo momento se estaba con los niños, lo mismo que en una familia. Las comidas se celebraban como una Fiesta en la que se agrupan seis niños alrededor de un maestro, y charlan con él, durante la comida, en el que hay prodigó siempre, vigilancia educadora hasta que han aprendido a manejar el cuchillo, tenedor y servilleta ... 
El Trabajo que se hace en la Colonia no es más que el pasatiempo educador a base de lecturas comentadas de algún libro similar en su desarrollo en la vida que llevamos en la Colonia como el Diario de una colonia en el que se describen parajes conocidos o que deben conocer y escenas cremas o menos se repiten cada día, Dos años de vacaciones de Julio Verne, además de una porción de libros de cuentos y de viajes y del fondo general de una Biblioteca ya permanente de libros de todo tipo, al alcance de las jóvenes inteligencias que aquí pueden hallarse. 
El Diario de Clase, como es sabido, ha pasado a ser un trabajo más serio, al tiempo que más entretenido y educador.
Dejar los niños abandonados a sí mismos para que escriban lo que han hecho en el día anterior, es permitirles un amaneramiento en la expresión y un abandono en su desarrollo. Los niños que ya saben observar y ver, y redactar o expresar más o menos perfectamente sus pensamientos o sus observaciones, podrían hacer algo aceptable, y tal vez digno de atención, pero la mayoría de los niños que se presentan no saben redactar, por un lado, y lo que ven es todo nuevo ... 
A fin de evitar esa monotonía, pobre y sosa composición, se hace cada día una verdadera lección en el sentido más pedagógico de la palabra, en la que intervienen todos, charlando y concretando el encadenamiento de los pensamientos y observaciones, en una redacción de todos que después es copiada por todos en sendos cuadernos con dibujos [...]. 
En este modo, cada lección ocupa un tiempo bastante largo, y se les entretiene en una forma para ellos agradable, durante las pesadas horas de sol, bajo un umbráculo fresco que bordea la casa de Portocristo, o el amplio comedor de Puerto de Sóller. El número de trabajos no es muy grande, pero es selecto y comprende una serie de ideas bien determinadas que se llevan bien grabadas. 
Uno de los trabajos que se improvisa cada año es el de DECORACIÓN DE LOS LOCALES. A base de un tema repetido las veces que permiten las dimensiones, y cortando papeles que se pegan sobre otro de color diferente, dedicamos los primeros días de cada colonia a dar carácter a la misma.
Gimnasia y canto; La Gimnasia que se hace desde el primer día y a la que damos toda la importancia que se merece, es la de la Cartilla escolar. Hecha con toda sujeción a las normas en la misma establecidas resulta fácil, eficaz y de una gran vistosidad. En cantos, este año, además de los Himnos patrióticos que entonan diariamente al enarbolar el pabellón nacional por la mañana, y arriar la tarde, hemos procurado y conseguido que aprendieran un himno de cada una de las regiones de España. Llegaron a cantar con tal ajuste y delicadeza que eran la admiración de los visitantes.
El éxito de nuestras Colonias, ha sido como en años anteriores el carácter de su movilidad. Es ya sabido que desde que la Excma. Diputación puso esta tarea en nuestras manos tratamos que los colonos conozcan el máximo del país. Y así el plan de excursiones ha sido grande, y no excesivamente costosas por halago con que los pueblos y los particulares nos reciben siempre".
Joan Capó dirigí la Colònia Escolar del Port de Sóller (1927)
Els colons a la sala-dormitori (AGCM
Les colònies provincials tenien greus problemes de finançament ja que la subvenció habitual del Ministeri d'Instrucció Pública arribava tard o algun any no arribava. Per això l'any 1928 es va recórrer a la sol·licitud d'ajudes a entitats públiques i privades. La generositat d'alguns ajuntaments i de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Balears, que va subvencionar dos grups, va possibilitar que aquell estiu es formessin cinc grups de colònies, tres de 25 xiquets i dos de 25 xiquetes. El dia 27 de juliol tres grups van instal·lar-se a Porto Cristo, al Port de Sóller i a l'escola graduada de Bunyola que s'estrenava com a base colonial i que encara no s'havia inaugurat oficialment.
Francesc Rosselló Gil, director de la Colònia de Porto Cristo en la tanda del 29 d'agost de 1928, va publicar dues interessants cròniques a la premsa. Per aquests articles ens assabentem d'alguns detalls de la instal·lació de la base de Porto Cristo. Davant el pavelló, batejat com "Colònia del Carme", –escrivia– "se ha levantado un toldo-cobertizo, de ramas de pino y debajo se almuerza, come y cena …El dormitorio espacioso, siempre limpio, con sus camas cubiertas con colchas de esa "lista" que tanto gusta, blanquiazul, con sus pajarracos, tiestos y flores; con un friso de los mismos colores, de curvas graciosas, y de gran efecto; con perchas para los colonos,queda convertido en un algo familiar, íntimo" (ELMABA 1928a).
Davant el pavelló de Porto Cristo. 1928
Horari Colònia escolar en Porto Cristo
L'any 1929 hi hagué també cinc grups de colònies, dos dels quals, un de masculí i un de femení, van ser finançats totalment per la Caixa de Balears. Els grups de nins van ser dirigits per Llorenç M. Duran, Albert Castell i Miquel Deyà; i els de nines, per Efigènia Taltavull i Maria Pont Darder. L'organització va ser similar a la de l'any anterior i el seu desenvolupament va resultar tan reeixit que Capó va fer constar a la Memòria que "las colonias del año actual han respondido de una manera casi perfecta al ideal que sustenta el Museo Pedagógico"

No pot estranyar, per tant, que les colònies posteriors seguissin la pauta establerta aquell any mantenint, fins i tot, en la mesura que va ser possible, el mateix personal docent. Els canvis polítics dels anys següents, però, van condicionar fortament la realització de les colònies. La dimissió de Primo de Rivera a finals de gener de 1930 i la substitució del dictador pel general Berenguer tingué repercussions immediates en l'organització de les colònies. El canvi de govern va comportar un cert caos administratiu i la Diputació Provincial va tenir dificultats per cobrar la subvenció de l'Estat. De primer moment es va denegar perquè no constava que s’hagués enviat la sol·licitud al Ministeri d’Instrucció Pública. Després,quan es va desfer el malentès, se va argumentar que no s'havia enviat la justificació de comptes de les colònies de l'any anterior, cosa que era falsa i que va provocar una resposta contundent del president de la Diputació. En aquestes circumstàncies, sense saber si hi hauria diners per al finançament,van començar amb més retard que els altres anys, el dimarts dia 5 d’agost, tres grups, dos de nins i un de nines que s'establiren a les bases de Porto Cristo, Port de Sóller i Bunyola, intercanviant les residències cada cap de setmana.



Les colònies durant la Segona República
Amb l'arribada de la República les colònies provincials no van rebre una empenta tan forta com la que reberen les municipals a través de la Comissió de Foment, Beneficència i Sanitat presidida pel Dr. Emili Darder. L'estiu de 1931 el Museu Pedagògic no va comptar amb l'ajuda econòmica de la Caixa de Balears que des de l'any anterior organitzava les seves pròpies colònies a Can Tàpera (Terrón & Fullana, 2009) i la subvenció estatal que s'obtenia a través de la Diputació va minvar enlloc d'augmentar. Per altra banda, la nova direcció d'aquesta entitat va manifestar una certa desconfiança vers el protagonisme de Joan Capó i va enviar al director del Museu Pedagògic un ofici on imposava la intervenció de l'inspector Fernando Leal Crespo en l'organització de les colònies.
Se formaren tres grups, dos de nins i un de nines, de 28 alumnes cada un, que rotaren la seva estada de deu dies a Porto Cristo, Port de Sóller i Bunyola. visita al Palau de la Diputació on els colons solien esser rebuts pel president i obsequiats amb un aperitiu.

El finançament de les colònies provincials de 1932 va ser molt millor que l'any anterior ja que, a més d'un increment de l'aportació estatal (4.000 pta.) i de la Diputació (3.000 pta.), van obtenir una ajuda de la Caixa de Balears (500 pta.) i de donatius sense especificar (2.500 pta.). Amb aquestes quantitats es van poder muntar dues tandes de tres grups cada una que per torn ocuparen les bases de Porto Cristo, Bunyola i Port de Sóller. La primera tanda va començar el 20 de juliol amb dos grups de nins dirigits, respectivament, per  Albert Castell i Llorenç M. Duran, i un grup de 25 nines barcelonines dirigit per Efigènia Taltavull.
La segona tanda va començar el dia 20 d'agost amb el mateix equip de mestres que tingueren al seu càrrec un grup de nins d'Eivissa, un altre grup format per nins de les escoles municipals de Barcelona, i un grup de nines procedents de distintes escoles de les Balears.
No hem pogut esbrinar les circumstàncies que propiciaren que aquell any,i només aquell any, el Museu Pedagògic acollís en la seva xarxa organitzativa dos grups de colònies procedents de les escoles de Barcelona. La única referència que en tenim és aquesta notícia apareguda a la premsa barcelonesa:
"Debido a la entusiasta aportación del Museo Pedagógico de Palma de Mallorca que dirige el inspector de primera enseñanza, señor J.Capó, y a la generosa colaboración de aquella Diputación Provincial de Baleares, este año se ha organizado una colonia escolar para alumnos de los últimos grados de los Grupos Escolares de Barcelona y de las Escuelas Municipales, que como premio a su aplicación irán a pasar un mes a la isla de Mallorca, recorriéndola detenidamente para conocer y admirar sus bellezas" (LAVANGUARDIA, 1 julio 1932, p. 5).
L'estiu de 1933 van assistir a les colònies provincials 108 infants, 64 nins i 44 nines, distribuïts en tres grups dirigits per Llorenç M. Duran, Albert Castell i Efigènia Taltavull. Només hi va haver una tanda perquè no van rebre la subvenció del Ministeri i van haver de finançar-se amb aportacions de la Diputació i donatius de la Caixa de Balears (500 pta.) i del Foment Agrícola (100 pta.). 
Particularment interessant, perquè concentra l'esperit de les colònies escolars, és el testimoni del mestre Llorenç M. Duran sobre l'organització i funcionament del grup que ell va dirigir.
"Allí no preteníem ensenyar res. Els nins no van a les colònies per fer escola sinó per descansar, jugar fer salut. Per tant, si es pot dir projecte, lo que ens proposàvem fou
conseguir el respecte mutuu, el convenciment de la cooperació per el treball comunitari i aprofitar I’afany col·leccionista dels infants.
El primer dia el dedicarem a motivar-los, a fer-los veure que érem una gran família que s'ho passaria molt be si tots ens ajudàvem. Havíem de repartir-nos el treball fent cadascú el que li semblis millor, però no hi podia haver ningú sense uno altre càrrec. Es feren equips de treball: anar a cercar aigua a les coves, neteja d'alguns llocs del local, parar taula, biblioteca, servei meteorològic amb quadres murals de gràfiques, etc. Cada nin es podia inscriure a un equip i podia canviar d'equip, si ho consentia el comitè directiu que els nins mateixos anomenaren.
Per allunyar-los de tota rigidesa a la taula no obligàvem a menjar a un nin allò que li repugnava. Per anar a dormir tenien I'espai d'una hora, com també per aixecar-se i
se'ls permetia de dur-se'n el matí, al llit, llibres o tebeos de la biblioteca. L'única condició: el silenci per no molestar als qui dormien.
No teníem hores fitxes. Per exemple es cantava, o no, després de dinar però més encara quan venia bé, perquè algú ho havia iniciat. L'única norma era respectar el desig de la majoria i sobretot no perjudicar a tercers. El respecte a la correspondència dels nins era absoluta, per part dels mestres.
Les hores d'ensenyaments estaven suprimides, fins i tot la redacció d'un diari,que moltes vegades no es més que una ficció per quedar bé amb les autoritats
acadèmiques.
En canvi fèiem, a fons, concursos de les coses més puerils: col·leccions de pedres, col·leccions d'insectes, col·leccions de fòssils que per allà hi eren molt abundants. Treballs d'adornar amb frisos i quadres de paper retallat i aferrat, la sala del dormitori o els indrets més escaients. Aprofitàvem, això sí, per parlar de coses d'història natural al observar insectes, cucs, aranyes, aucells, etc.
Lo mes interessant va ser la festa major de la colònia. Es varen organitzar campionats de joc de dames, de parxís, de dibuixos amb els ulls tapats. Es van adornar els exteriors de I'edifici amb guirnaldes fetes de mata o murta. Molt
especialment es varen redactar programes de la festa: s'en feu un de mural però, també cada nin en va fer un de mà, il·lustrat amb llapis de colors, que s'intercanviaren entre ells.
En fi, els nins es passaren una bella mesada entre Porto Cristo i el Port de Sóller i fou vertaderament admirable la capacitat d'adaptació que obtenguérem d'uns nins procedents d'escoles i pobles tant distints" (DURAN 1988, 182-183).
De les colònies posteriors a 1933 es conserva poca documentació. Se sap que l'escola graduada de Bunyola va ser substituïda com a base pel Consolat de Mar on s'havia traslladat el Museu Pedagògic Provincial. L'any 1934, i probablement també l'any 1935, hi hagué una primera tanda amb tres grups, dos de nins i un de nines, i una segona tanda amb dos grups, un de masculí i l'altre femení.

El projecte de la colònia de 1936 que no es va realitzar 
La victòria del Front Popular va posar la Diputació Provincial en mans d'una Comissió Gestora i aquesta comissió, com a l'any 1931, va voler impedir que Capó fos l'únic i principal director d'orquestra en l'organització de les colònies. El dia 16 de juny de 1936 se li feia saber que s'havia acordat delegar Pere Oliver Domenge  "para que juntamente con Vd. como Director del Museo Pedagógico Provincial, cuiden de la organización de las colonias escolares provinciales".
No sabem fins a quin punt Oliver Domenge, diputat d’Esquerra Republicana Balear, va intervenir en la programació de les colònies d'aquell any que per causa del cop franquista no s'arribaren a realitzar. El projecte que se conserva a l’AGCM (signatura XIII-150/102) preveu la formació de sis grups de colònies de trenta escolars cada un. No hi figura la relació de mestres designats per assistir-hi però, en canvi, s'hi troba detallat el cost total pressupostat: 9.000 pta. que es pensaven obtenir de la subvenció estatal (2.500 pta.), de la Diputació Provincial (3.000 pta.), de la Caixa de Balears (500 pta.) i de donatius diversos (3.000 pta.).
Hi ha, finalment, una interessant descripció de l'estat en què es trobaven les tres bases d'aquell any.
L’oratori de Santa Caterina –es diu- estava ubicat "en lo alto de una sierra y a unos cincuenta metros sobre el mar, del cual le separan unos doscientos en la parte de Levante, cayendo el comedor perpendicularmente sobre el mismo en la parte Poniente. El edificio, que en parte es escuela nacional, está constituido por un gran salón dormitorio, y tres dormitorios independientes. Un gran patio descubierto. Otro cubierto. Y un gran jardín. Un espacioso comedor mirando al mar con cocina y despensa. El mobiliario es análogo al de Porto Criso. El agua es abundante para bebida y limpieza".
La segona base era el Museu Pedagògic Provincial que ocupava part del’edifici del Consolat de la Mar. La colònia –llegim en el projecte– s’havia d’instal·lar, com en anys anteriors des de 1933, "en los altos del Museo Pedagógico rodeado de Jardines de cara al mar y minando el puerto y la bahía. Consta de un gran comedor con cocina. Ocho dormitorios con capacidad para treinta niños y maestros. Agua canalizada, waters, etc. El mobiliario es análogo al de las colonias anteriores"
La base de Porto Cristo és descrita com "una instal·lació situada al cim d’un turonet poblat de plantes aromàtiques, ben damunt les Coves del Drac, a 40 m. d’altitud sobre el nivell de la mar i a 500 m. de distància d’una magnífica platja. El local, completament separat de tota vivenda, tenia un gran dormitori amb sis finestres per a l'adequada ventilació, habitacions per al director i mestres auxiliars, cuina, rebost, menjador, mobiliari i equipament suficient per atendre 30 colons. Com a nota curiosa es diu que el agua para beber se poza en pequeños lagos procedentes de la filtración que existe en la misma cueva y para los demás uso se emplea la de un pozo".
El document complet està en aquest enlaç:
Les colònies escolars provincials a Porto Cristo 1924 i 1936

L'ESCOLA NORMAL I LA COLÒNIA ESCOLAR DE PORTO COLOM (1 935)
Crida molt I'atenció que aquesta colònia escolar hagi estat l'única que mai hagi organitzat I'Escola Normal. Efectivament D. Miquel Porcel i Riera regent de l'Escola Anexa de Practiques des de I'any 1891 fins I'any 1931, i D. Joan Capó,' Inspector d'Ensenyament Primari des de I'any 1915 fins I'any 1939, feren possible un important moviment de renovació pedagògica mitjançant les colònies escolars. Els principis teòrics no podien ésser altres que els inspiradors de I'Escola Nova (vida a I'aire lliure, mètodes actius, educació de la llibertat i responsabilitat, etc ...) amb una forta preocupació biologicísta i higienicísta -les mesures antropomètriques realitzades abans i després de les colònies ho demostren- i una gran preocupació social (els infants més necessitats d'ajut per al seu desenvolupament físic pertanyien, en general, a classes modestes)
Tot aixo dins el context dels corrents pedagògics europeus (D. Miquel Porcel era un gran coneixedor pels seus viatges i lectures de la pedagogia europea) i de la tradició institucionista (no oblidem que D. Joan Capó s'havia format a 1'Escola Superior de Magisteri de Madrid, fonamentalment inspirada en les aportacions de la Institució Lliure d'Ensenyança.

L'Escola Normal mai havia tingut ni pressupost ni "competència legal" per a organitzar colònies escolars. Pero
"Por Orden de la Dirección General de Primera Enseñanza de 6 mayo de 1935 se dispuso que, a titulo de ensayo, varias Escuelas Normales, entre ellas la de Baleares, organizasen Colonias Escolares que, al mismo tiempo que realizasen de un modo ejemplar esta función circum-escolar, sirviesen para que seis alumnos de la Normal se adiestrasen en la practica de tales instituciones. Y en 7 del mismo mes fue concedida a esta Escuela Normal la cantidad de 12.500 ptas. para tal fin.

Reunido el Claustro de la Escuela en 16 de Mayo acord6 organizar en principio dos Colonias Escolares, una de niños y otra de niñas, de 28 dias de duración, encomendando la dirección de las mismas a los profesores numerarios D.ª Catalina Vives y D. José M.a Eyaralar, dándoles un amplio voto de confianza para que, en unión de la Directora del Centro, D.ª Mercedes Usúa, redactasen el correspondiente

plan, hiciesen los nombramientos de personal y resolviesen cuantas incidencias se presentasen. En 25 de Mayo fue remitido a Madrid el proyecto de Colonia Escolar solicitado por la Dirección General y en 1.º de Julio (Gaceta del 11) se dispuso con carácter general y con motivo de economia la reducción a 8.000 ptas. de la subvención concedida.

En vista de ello, de acuerdo con la Directora y colaborando con ella, intentamos que la reducción afectase a los gastos de Instalación, gestionando que la Diputación de Baleares, Ayuntarniento de Palma y Comandancia Militar el que nos proporcionasen las camas y demás enseres que hubieran evitado estos gastos. Fracasaron en absoluto nuestras gestiones y en vista de ello acordamos organizar solamente

una Colonia y que esta fuese de niños, por la mayor facilidad que presentaba el encontrar el personal necesario.

El dia 5 de julio se recibió e hizo efectivo el libramiento de 8.000 ptas. procediéndose inmediatamente a la organización de la Colonia"

Es tria l'escola de Porto Colom (Felanitx) com a local de la colònia, tenint en compte les seves característiques d'ubicació, autoritzant D. Joan Capó l'ús de l'edifici (encara no estava estrenat com a escola) i col·laborant en tot. 
Escola de Porto Colom (Felanitx)
Si voleu ampliar la informació cliqueu al següents enllaços:

EL PLA ESCOLAR DELS ANYS 20

L'any 1923 comença la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Durant els anys 1923 a 1926, es va treballar per donar a conèixer la necessitat de l'ensenyament i de l'educació primària. Es començaren a sol·licitar i a crear moltes d'escoles rurals, i a graduar les escoles dels nuclis urbans.

El conflicte sorgí quan es va detectar la manca de locals per a escoles. La solució en aquest problema la va oferir l'inspector Sr. Joan Capó, com es pot llegir en el següent text:

Y en la mañana del dia 10 del mismo mes, se celebró, en el salón de actos del Museo Pedagógico, la dicha Asamblea, asistiendo a la misma todos los Alcaldes de la provincia y todas la Autoridades. Después de un exordio para explicar las causas del llamamiento, el Inspector Capó, presentó el problema y la solución, que leyó, ya concretada en una instancia del Sr. Leal, siendo aprobada por aclamación y según la cual los pueblos, mancomunados, se comprometian a construir todas las escuelas de la provincia en un plazo muy breve y con gran economia del Estado, si se autorizaba el funcionamiento de una Comisión Provincial sujeta a las normas(...)

L'inspector Joan Capó impulsà el 1926 un pla de construccions escolar, que era el complement al desenvolupat el 1917, que fou quan es crearen la majoria d'escoles de les zones rurals. El pla de Capó significà la construcció de molts edificis escolars i la creació de moltes escoles per a xiquetes, que eren les que mancaven.

Però Joan Capó no únicament planificava, sinó que també reunia els pares i els explicava la necessitat d'estendre l'educació entre els infants. El gener de 1927 va realitzar un viatge a Eivissa i aprofità per recórrer molts dels pobles. Així, a Santa Gertrudis va exposar la necessitat i els beneficis de la constitució d'un camp d'experimentació agrícola, annex a la futura escola. La visita a Eivissa acabà amb una reunió amb les autoritats i mestres de tota l'illa a la ciutat d'Eivissa, on explicà els projectes que s'havien de realitzar a l'illa.

Així, el dia 29 de juny de 1926, a Son Negre es va posar la primera pedra per començar a construir l’escola:

En el caserio de Son Negre, dia 29 de junio de 1.926, reunido el Ilmo. Ayuntamiento de Manacor bajo la presidencia del Sr. Alcalde D. Jose Oliver Billoch, la Junta Local de Primera Enseñanza, el Sr. Inspector Provincial D. Juan Capó Valldepadrinas y el Patronato constituido para la construcción de la Escuela Nacional, procediendose a la bendición y colocación de la primera piedra para el edificio-escuela donde ha de forjarse el espiritú de los hijos de sus fundadores cuya memoria sabran enaltecer el dia de mañana.(...)

Els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera foren construïdes algunes les escoles que es posaren en marxa, amb edificis ben sòlids que la majoria han arribat amb un magnífic estat fins als nostres dies. A final de 1927 s'acabaven les escoles de Sant Francesc de Formentera, amb casa per a mestres.

El 1926 es començaren també les escoles de Sant Josep de sa Talaia i que, després de moltes dificultats, es pogueren inaugurar l´octubre de 1929, aprofitant la visita que el rei Alfons XIII va realitzar a Eivissa amb ocasió d'unes maniobres militars que es desenvoluparen a l'illa.

L'escola de Santa Eulalia es trobava enllestida a començament de l´any 1932 i s'esperava la visita del governador civil Joan Manent per inaugurar-la. Però les deficiències observades va fer que s'ajornàs l'estrena per a més endavant. En aquell moment els mestres eren el senyor Lluch Mir i la senyora Ossó Massip, de nenes. En aquest viatge, com en altres que efectuà a les Pitiüses, el governador Manent anava acompanyat per l'inspector Joan Capó. El 1934, després de moltes dificultats, es pogueren inaugurar.

Les antigues escoles rurals del municipi de Manacor, que es varen començar a construir l'any 1926, durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera, són un dels testimonis de la lluita contra l'analfabetisme i contra la precarietat de l'ensenyament a les Illes Balears. Entre els anys 1923 i 1926, l'aleshores inspector educatiu Joan Capó havia informat de la manca d'espais educatius a les autoritats i als batles i va sol·licitar a la Direcció General de l'Ensenyament la construcció de noves escoles.

LA SEVA APORTACIÓ A INCA
La presència de l'inspector Capó a la vida ciutadana d'Inca, com un veí més que fou de la Ciutat, al voltant de l'any vint -sobre el 1917 al 1923, més o menys- va fer que Inca tingués un cert protagonisme a les activitats innovadores que sobre educació es varen dur a terme per aquella època, activitats que sempre comptaren amb 'empenta d'en Capó. Podem parlar de les següents fites:
1.- La presència i el contacte d'en Capó amb els mestres d'Inca, tal com s'evidencià amb la reunió que tingué lloc a l'Ajuntament d'Inca el darrer dia lectiu de l'any 1915. En aquesta ocasió, Capó dictà una conferència que informava els mestres de la ciutat dels darrers corrents pedagògics internacionals, al mateix temps que els donava notícia de la celebració de les Escoles d'Estiu i dels seus valors formadors, que des del 1914 tenien lloc a Barcelona. Després de l'acte es va celebrar un dinar de germanor a l'Hotel Domingo.
2.- La diada de la llengua catalana, celebrada a Inca el dia 1 de gener de 1916.per tal de contrarestar els greus insults que la nostra llengua rebé en el Parlament a Madrid. Fou presidida per l'inspector Capó, i hi assistiren els mestres i molts d'escolars. Per nosaltres, a més del valor conscienciador que tal fet i participació implica, trobam un altre valor afegit, molt propi del tarannà de l'Escola Nova, i és la participació cívica i pública de l'escola en els temes que afectaven la comunitat. En el cas d'Inca, aquest i altres fets semblants que trobarem, ens indiquen un intent de fer sentir l'escola com a necessitat social.
3.- La festa de l'arbre i dels ocells. Es celebrà el 14 de febrer de 1926. Si bé es tracta d'una activitat originària de Càceres, els valors pedagògics de la mateixa van fer que en Capó la instauràs a l'illa ben aviat. Fins i tot, moltes entrades i sortides dels nostres pobles que avui presenten un esplèndid arborat, són fruit de la sembra d'arbres que els nins de les escoletes feien públicament en el seu municipi. Es tracta, com hom pot veure avui dia, d'un precedent del que ara s'anomena educació ambiental, puix en definitiva es pretenia que els col.legials en primer lloc, i després la població en general, s'adonàs del valor que tenen les aus i els arbres en tots els ordres de la vida. Molts de pics es feia incidència en els beneficis que reportaven per a l'agricultura, tal com era en el cas d'Inca.
En el llibre Escola i poble de Miquel Barceló Grimalt es parla de la celebració de la festa de l’arbre dins els actes organitzats per a la col·locació de la primera pedra de l’Escola Graduada de Santanyí, actualment C. P. Blai Bonet. En el llibre es reprodueix la crònica que va ser publicada en el diari “El Día” el 16 de febrer de 1926.
Segons aquest diari, dia 14 de febrer de 1926 varen tenir lloc tres actes aprofitant l’assistència del Governador Civil i d’altres autoritats: la benedicció de la bandera del Somatén, la Festa de l’Arbre i la inauguració del nou edifici de l’Escola Graduada.
La diada festiva va començar a l’Ajuntament amb la rebuda del Governador Civil, que va venir en automòbil des de Palma acompanyat del Delegat governatiu Don Cosme Parpal i de l’Inspector en cap de primera ensenyança, don Juan Capó. Seguidament es varen traslladar cap a davant el portal de l’església parroquial, on s’havia muntat una tribuna per a seure les autoritats i els convidats. Allà va tenir lloc la benedicció de la nova bandera de Somatén. A continuació van entrar tots a l’església, on es va entonar el Te-deum, i després varen anar a dinar a la casa del batlle, don Lorenzo Bonet.

A les tres de la vesprada a la Plaça es va tornar a organitzar la comitiva, que estava formada pels xics i xiques de les escoles de Calonge, S’Alqueria Blanca, Es Llombarts, Sa Costa de Son Vidal i Santanyí: “Formaban una comitiva de cerca de 700 niños, ostentando cada escuela su bandera y colores distintivos que daban al conjunto un hermosísimo golpe de vista”. Darrera els xiquets hi anaven les autoritats, seguides de la banda de música, a més d’una gran multitud de gent del poble. Es varen dirigir cap al solar on s’havia de construir l’escola per beneir la primera pedra. Finalment varen tornar cap a la Plaça on es va celebrar la Festa de l’Arbre.
La descripció que fa el diari “Día” de la festa de l’arbre deia: “Este acto resultó muy simpático. El recinto fue ocupado por los 700 niños de las escuelas del término municipal, cuya enumeración hemos hecho más arriba. Se destacaron tres niños y niñas de cada Escuela los cuales procedieron a la siembra de los árboles que les habían sido previamente asignados. Se sembraron 50 plateros. Mientras tenía efecto este acto, los restantes niños, acompañados de la banda de música, ejecutaron el “Himno al Arbol” y el “Himno a la bandera””.
4.- Els "retiros" pedagògics que Capó organitzà pels mestres d'Inca a Lluc, l'estiu de 1917, i que significaren una alternativa de formació a les Escoles d'Estiu catalanes així com una vertadera revolució en les formes de preparació del magisteri illenc. Cal dir que aquests cursets de formació s'iniciaren a l'Ajuntament d'Inca, amb una conferència pronunciada per Joan Capó. Gairebé totes les intervencions es feren en català, com un intent més de normalitzar la nostra escola, que no era sinó una forma d'apropar-la a la comunitat i a la cultura a la qual tenia que servir, idees aquestes molt clares i que formaren part d'un dels vessants ideològics d'en Capó més permanents i afiançats.
5.- Conferència en el Cercle d'Obrers Catòlics, al desembre de 1917 sobre les necessitats culturals d'Inca, que malgrat el seu esperit crític va tenir un gran ressò a la ciutat.
6.- Totes aquestes activitats, i sobretot, la presència i el tracte d'en Capó amb l'Ajuntament va possibilitar que la primera institució cívico-política de la ciutat començàs a implantar una certa política educativa pròpia, o al manco de reforçament de l'escola. 
Algunes d'elles són les següents:
* Els premis que l'Ajuntament instaurà pels alumnes més brillants de les escoles primàries per valor de 500 pts. així com la seva voluntat de fer-se càrrec de les despeses dels estudis de batxillerat de dos atlots pobres o sense mitjans, els quals serien triats mitjançant un sistema d'oposicions.
* L'interès de l'Ajuntament envers l'educació, tal com ens n'adonam, mitjançant una crida del batlle que ordenava els pares de família que recordassin "l'obligació que tenen d'enviar els seus fills a l'escola, des de l'edat de 5 anys als 12 advertint (sic) que seran multats els pares o tutors qui (sic) infants es trobin pels carrers a les hores de classe"
* El millorament de l'educació fou quan aquesta institució aportà l'espai necessari -tot llogant unes quarterades- per tal que l'escola pública gaudís, pel seu ús exclusiu, d'un camp d'experimentació agrícola, ja que es considerava l'agricultura no sols corn un saber fonamental pels nens sinó també, i aixà és el més important, com un sistema actiu d'educació.
* Míting a favor de l'ensenyança que varen organitzar el batlle de ta ciutat el Sr. Ramon Reus i el mateix inspector Capà. Es tractà d'una concentració d'autoritats, mestres i alumnes, que es va fer, en català, al teatre d'Inca, i al qual també assistí, tot representant l'escola dels franciscans, el pare Cerdà. Cal dir que el parlament d'en Capó fou molt crític i clarificador a la vegada, ja que denuncià públicament el fet que dels 800 nins que hi havia a Inca aleshores entre 6 i 12 anys, sols estaven inscrits a les escoles de la ciutat menys de la meitat, exactament 390, la qual cosa feia necessari insistir davant les autoritats i els pares per tal d'invertir aquest costum o tendència.
7.- Inca, el 1921, comptava ja amb una escola que desenvolupava un dels mètodes més emblemàtics de tot el moviment de renovació educativa, per la qual cosa podem dir que de forma genèrica, o ben bé concretament, com experiència, el moviment de renovació educativa a Inca fou conegut i aplicat. Faig referència al mètode Montessori, ja que a l'abril de 1921, a l'escola del Convent de la Sagrada Família de les religioses terciàries funcionava una escola montessoriana, que, per cert, en Capó havia ajudat a instal·lar i desenvolupar. Aquesta data tan primerenca ens fa sospitar que després de Palma, Inca, fou el lloc on primer s'aplicà Montessori a tot Mallorca.
8.- A Inca, el 2 d'agost de 1922, tigué lloc una festa infantil de grans connotacions pedagògiques i cíviques, i que ha quedat a la nostra història com un dels esdeveniments pedagògics i de masses més importants. Era el darrer dia de les festes patronals, i· la trobada de mestres, autoritats i alumnes començà amb una concentració a la Plaça Major. Els nins duien banderes nacionals i mallorquines.
Duien també llaços de colors vius, diferents per a cada collegi. Darrera, hi anaven el batlle, el Sr. lnspector i els regidors. Davant, al lloc de les reliquies dels Sants patrons, hi deixaren rams de flors i alfabagueres. A la plaça de toros es repartiren premis d'un concurs i les típiques ensaïmades. Primerament, actuà l'Orteo Arpa d'Inca, i a continuació uns 80 nins feren gimnàstica rítmica, dirigits per Ramon Morey, mestre dins l'òrbita de la pedagogia renovadora mallorquina, i assistent a tota activitat que convocava en Capò. Cridà l'atenció per la novetat i bellesa. Acabà la festa amb un parlament del batlle i el cant de l'himne a Mallorca, acompanyat per la Banda Municipal. Òbviament tot això presidit pel Batlle i pel nostre infatigable inspector Capò.
9.- Capò publicà l'any 1923, a l'editorial Mallorca (o Ca Nostra), propietat de Miquel Duràn, pare del mestre Llorenç Duràn, el llibre subvencionat per "l'Associació per la Cultura de Mallorca", Inca de Mallorca i ses glòries contades als infants. Es tracta d'una obra que evidencia un nou sentit escolar, centrat ara en la cultura i en l'ambient més proper al nin. Es tracta, en definitiva, d'aportar un tipus d'ensenyament més realista, menys alienador i que integri els alumnes en els valors culturals
autòctons. Capò sempre utilitzà formes i maneres per tal de fer una educació nacionalista, tant a nivell lingüístic com a nivell cultural, i per això intentà sempre la utilització escolar de la llengua, la publicació de material escolar amb català, servir de pont entre els mestres mallorquins i del Principat, i, fins i tot, construir escoles amb l'estil arquitectònic que més mallorquí es considerava (el regionalista, que es deia aleshores).
10.- A partir de 1923, amb l'adveniment de la primera dictadura, aquestes manifestacions públiques i lingüístiques acabaren a la força o gairebé per la força. Capò, a més, es reintegrava a Palma a on seria nomenat inspector en cap l'any 1924, després d'un escàndol que afectà l'antic cap de la nostra inspecció. Capò no tenia ja tant de temps, i les seves obligacions s'orientaven ara cap a altres indrets,
fonamentalment, dur a terme un pla de construccions escolars que contemplava tots els municipis de les illes. Malgrat tot, encara va organitzar unes diades pedagògiques pels mestres d'Inca i la seva comarca, el 1924, a on es parlà de temes tan novedosos i importants com són ara, la psicologia del nin, l'educació física, moral i intel·lectual, els programes i plans d'ensenyament i les noves perspectives en edificis escolars, tema aquest que com ja queda dit era aleshores del seu màxim interès. Per cert, el 1926, va aconseguir per Inca una escola graduada en sis aules, quatre dedicades als nins i dues per nines, essent Inca uns dels primers pobles que, gràcies al pla d'escoles ideat per en Capò, va tenir graduat el seu ensenyament públic.
Reunió de Joan Capó, a la dreta, amb un grup de mestres-1925-1930
Visita de Joan Capó (al centre), als mestres d’Eivissa. 14 de desembre 1930
La gran embranzida de l’escola pública a Eivissa i Formentera
En la dècada dels anys vint del segle XX és quan l'escola pública creix d'una manera decidida. Tenim una generació de mestres imbuïts pel reformisme educatiu liberal que feren créixer de manera exponencial el nombre d’escoles i, en especial, la qualitat educativa. En primer lloc cal apuntar la tasca de l'inspector Joan Capó i Valls de Padrines, que l'11 de febrer de 1925 va reunir la junta d'ensenyament primari a Eivissa per exposar un pla d'eradicació de l'analfabetisme de la Part Forana, que encara era d'un 90 % de la població. D'aquella reunió va sortir l'acord de celebrar una assemblea amb totes les juntes rurals, de les quals eren presidents els batles corresponents. Aquesta assemblea es va fer al Teatre Pereira i s'hi acordà la creació d'un patronat escolar, presidit pel rector de la Universitat de Barcelona, Andrés Martínez Vargas, i format per l'inspector en cap de Balears, batles de tots els pobles, dos mestres de l'illa i un representant de l'Església, un de la indústria, un del comerç i un de les societats agrícoles i obreres. El patronat escolar que presentà Capo, amb l'aprovació de tots els ajuntaments, proposava la construcció de 48 escoles en dos anys i, d'altra banda, la creació de beques, a fi de facilitar que els estudiants eivissencs poguessin cursar estudis de magisteri i així donar estabilitat al cos de mestres, per resoldre un problema secular de l'escola pitiüsa. 
L'anomenada Assemblea de Forces Vives, de la qual era secretari Joaquim Gadea Fernández, va redactar una acta en aquest sentit, la qual va ser signada per tots els assistents i enviada al president del Directori Militar, a Madrid, per conducte del rector de la Universitat de Barcelona. Des del primer moment en què es parlà de la creació d'una escola graduada, la idea va trobar en l'inspector Joan Capó una disposició i un entusiasme totals. 
També d'aquest patronat sorgí la idea de construir l’Escola Graduada d’Eivissa. Capó compta amb l’ajuda d’una generació de mestres que han deixat un record inesborrable: Joaquim Gadea i Fernández, que desenvolupà una gran labor primer a Sant Carles de Peralta, després, com a alcalde, al municipi de Santa Eulària des Riu i, posteriorment, com a director de l’Escola Graduada; Climent Riera (Sant Antoni de Portmany), Margarida Anckermann i Josep Albiñana (Santa Eulària des Riu),
Lluís Andreu i Minguet (Formentera), Lluís Rovira Miralles (Sant Vicent de sa Cala i Sant Llorenç de Balàfia), Emili Garcia Rovira, Francesca Riera Roca o Emília Noya i Casanovas (ciutat d’Eivissa).

La Segona República
El període de la II República i fins i tot l'època anterior, foren temps molt convulsos. El 1928 arribava un nou bisbe a la diòcesi d’Eivissa, Salvi Huix. Feia 75 anys que la mitra estava vacant. L’arribada del bisbe català significà un reforçament de l’escola confessional i un refermament per a les institucions més dretanes. S’obriren diverses escoles confessionals, tant a la ciutat d’Eivissa com en alguns pobles com Sant Antoni de Portmany i Santa Eulària des Riu.
Per contra, el període republicà destaca pels avenços en la creació i construcció de noves escoles. L’inspector Joan Capó i l’arquitecte escolar Guillem Forteza ja els últims anys de la Dictadura de Primo de Rivera s’havien implicat per aconseguir que les Pitiüses superassin l’endarreriment secular que patien en la qüestió escolar. A partir de 1928 s’inauguraren diversos edificis escolars com els de Sant Francesc de Formentera, Santa Gertrudis, Sant Josep, Sant Antoni, Santa Eulària, Sant Jordi,
Sant Llorenç, Sant Miquel, Sant Vicent, Sant Agustí...
Però el fet més important és la construcció de l’Escola Graduada d’Eivissa, la primera escola no unitària de les Pitiüses. La seua creació fou molt llarga; s'adquirí el solar el 1925, i onze anys més tard les obres estaven finalitzades, però la Guerra Civil impossibilità l'estrena; mentrestant, l’Escola Graduada ocupava diversos edificis de manera provisional.

La postguerra 
Significà un empobriment de l'escola pública: escassesa de recursos, precarietat del professorat a causa de la depuració que molts mestres patiren, locals inadequats, massificació d'alumnes, etc. Però en aquest moment agafa embranzida l'escola confessional, amb la consolidació i el creixement d'ordres religioses.

LA CONSTRUCCIÓ D'ESCOLES A LES ILLES
La tasca de construcció d'escoles, promoguda í dirigida per l'inspector de Primera Ensenyança Joan Capó i per l'arquitecte escolar Guillem Foneza, i executada en un període d'una durada real aproximada d'uns dotze anys (1924-36), va adquirir en el conjunt de les IllIes Balears, per la seva intensitat i abast geogràfic, característiques de vertadera institucionalització dels edificis escolars. Foneza i Capó varen ésser els executors d'una política de construccions escolars inspirada, en el conjunt de l'Estat espanyol i durant la dictadura de Primo de Rivera, per la ideologia liberal burgesa de caràcter específicament urbà, que considerava necessària una modernització en el camp de l'educació, i justificava, davant el règim que havia fet desaparèixer les formes democràtiques i reprimia les llengües i cultures no castellanes, la construcció d'escoles com una necessitat tècnica i una obra pública prioritària, i, durant la Segona República. sobretot en el primer bienni (1931-1933), que pretenia secularitzar el Sistema Educatiu i estendre la cultura, de forma massiva, entre els sectors més populars de població.
Però Joan Capó no únicament planificava, sinó que també reunia els pares i els explicava la necessitat d'estendre l'educació entre els infants. El gener de 1927 va realitzar un viatge a Eivissa i aprofità per recórrer molts dels pobles. Així, a Santa Gertrudis va exposar la necessitat i els beneficis de la constitució d´un camp d´experimentació agrícola, annex a la futura escola. La visita a Eivissa acabà amb una reunió amb les autoritats i mestres de tota l´illa a la ciutat d´Eivissa, on explicà els projectes que s´havien de realitzar a l´illa.

Promotor de la Magna Assemblea de batles de les Illes 
Joan Capó davant de les carències existents d'edificis escolars va propiciar la celebració de la Magna Assemblea de batles de les Illes el 10 de juny de 1926  a les 10 del matí a la seu del Museu Pedagògic Provincial per tal de sol·licitar la creació d'edificis escolars a tots els municipis illencs. Es van reunir en compliment de la circular de l’Excm. Sr. Governador Civil, publicada en el BO extraordinari de 7 del mateix mes. Presidida per l’Excm. Sr. Governador Civil, Pedro Llosas, acompanyat a la presidència pel president de la Diputació, José Morell, els delegats governatius Sr. Parpal, Sr. Martínez i Sr. Ehler, el vicepresident del Museu Pedagògic i diputat provincial Sr. Oliver, i els batlles de Palma, Manacor, Inca, Maó i Ciutadella, Sr. Crespo de Estrada, Sr. Oliver Billoch, Sr. Pujadas, Sr. Victory i Sr. Pereira. Ocupaven altres seients, sota la presidència, els inspector de primera ensenyança, Sr. Capó, Sr. Leal i la senyoreta Sempere i el professor de la normal Sr. Eyaralar, el regent de l’Escola pràctica Miguel Porcel l’arquitecte escolar provincial Guillermo Forteza, el secretari del Museu Pedagògic José Balaguer, el president de l’Associació Provincial de Mestres Jaime Rosselló, representant de la premsa, com també altres persones convidades a l’acte. Hi assistiren tots els batlles de Mallorca, Menorca i Eivissa personalment o representats per un delegat.
L’inspector cap de Primera Ensenyança, Sr. Capó va dir: «Se trata de examinar un proyecto mediante el cual quede solucionada totalmente el problema de la primera enseñanza en Baleares. La campaña pro-escuela es fruto de un anhelo colectivo. Estamos ahora realizando uno de los actos más graves y también más trascendentales para el porvenir de Baleares. Cada una de vosotros sois autoridad. Autoridad viene de la palabra autor, que significa hacer, hacer el bien a todo trance. El mejor bien que podéis hacer a vuestros conciudadanos es darles un corazón y un cerebro. Se necesitan en Baleares muchísimas escuelas. Desde este punto de vista, somos la provincia española más desatendidaEn España, en general, existe una escuela por cada 700 habitantes. En Baleares nos resulta una por cada por cada 1.400. Si se reúnen los municipios de Baleares serán oídos. Contamos, pues, con la mitad de medios de instrucción que ya posee el resto de España. Si se reunen los municipios baleares, serán oidos. Pedimos que se nos equipare a los demás españoles. Pedimos que se nos ponga en el mismo nivel cultural que los demás, y que se nos concedan las escuelas que nos hacen falta, hasta llegar a la misma proporción de la que tienen otros. Es una petición justa Los que tenemos la obligación de visitar escuelas hemos advertido que cada pueblo tiene su problema, mejor dicho, es un problema. »Nuestro problema es doble: La escuela y el edificio escolar. No es posible continuar, como hasta aquí, metiendo la escuela en una casa particular, alquilada. Al pedir mayor número de maestros, pedimos también nuevos edificios escolares. En estos momentos en que se confeccionan los presupuestos, debemos levantar nuestra voz. ¿No se proyecta un gran presupuesto para obras públicas? Pues, el edificio escolar es una obra pública. Pero no vaya pidiendo cada pueblo para sí. Pidan todos para todos. Y se conseguirá. Sería un contrasentido que unos pueblos pudiesen mostrar bellos edificios escolares, y otros las destartaladas casas en que tienen instaladas sus escuelas"
L'arquitecte Forteza va presentar a l'acte les característiques tècniques dels edificis escolars que es podrien construir, amb models d'1, 2, 3, 4 i 6 graus. 
Model d'escola unitària
Model d'escola graduada
Aula simulada
Model escola unitària (distribució)
Model escola graduada (distribució)
L'inspector Fernando Leal Crespos llegí la que fou aprovada per aclamació i després signada pels batles o els seus representants. Incloïa un totals de 323 edificis escolars (522 seccions o unitats), amb la distribució següent: 
- 47 escoles graduades de nins (186 seccions) 
- 22 escoles graduades de nines (82 seccions) 
- 90 unitàries de nins (90 seccions)
- 118 unitàries de nines (118 seccions)
- 24 mixtes (24 seccions) 
- 22 de pàrvuls (22 seccions) 
Un cop aprovat el projecte teòric de Capó i Forteza, es posa en marxa la seva materialització. Cal, en primer lloc, el suport econòmic de l’Estat. Per això, una comissió encapçalada pels Inspectors Joan Capó i Fernando Leal i per l’arquitecte Guillem Forteza es desplaça a Barcelona per entrevistar-se amb el rector de la Universitat, sobre el qual recau aleshores la màxima responsabilitat educativa de les Balears. Un cop obtingut el seu suport, viatgen en tren a Madrid, on mantenen reunions amb el Director General de Ensenyança i amb el mateix Ministre, a qui sol·liciten:
«1ª Que se consideri la subvenció de 5.000 pessetes per escola unitària o secció graduada que se construesqui.
2ª Que se consideri modificat l’arreglament escolar en el sentit que se puguin crear les escoles que se detallen.
3ª Que pel nomenament dels mestres se consideri la condició de preferències per les escoles, així com s’acabin els respectius edificis.
4ª Que el total d’escoles unitàries o seccions de graduada que se considerin incloses en el següent projecte sia de 522.
Que pels efectes de la subvenció se necessiten 2.500.000 pessetes.
La quantitat es molt reduïda en relació amb les obres que s’han de realitzar i molt
econòmica per l’Estat, que si les hagués de subvencionar aïlladament amb 10.000 pessetes per grau253 li costaria el doble.
5ª Que pels efectes de rapidesa se nomeni un Patronat Escolar Provincial... per poder entregar partides als Ajuntaments així com avancin les respectives edificacions.
6ª Que se consideri el termini de 3 anys a comptar la data de la concessió per tenir acabades totes les escoles del projecte».
El treball de construcció d'escoles, promoguda i dirigida per l'Inspector de Primera Ensenyança Joan Capó Valls de Padrinàs i per l'Arquitecte escolar Guillem Forteza i Pinya, i executada en un període d'una durada aproximada d'uns dotze anys (1924-1936), va adquirir en el conjunt de les Illes Balears, per la seva intensitat, característiques de veritable institucionalització dels edificis escolars.
Les construccions escolars d'aquesta època, projectades moltes d'elles pel qual era arquitecte-director de les construccions escolars de l'Estat a Balears, Guillem Forteza i Pinya, són un model de qualitat i bellesa arquitectònica. No totes les escoles projectades durant aquest període van poder realitzar-se immediatament. Els problemes financers i sobretot el triomf a Mallorca de la revolta militar de 1936 i la guerra van paralitzar molts projectes.
Relació d'escoles projectades o dirigides per Guillem Forteza:
-Alaró, El 31 agost 1931.
-Algaida, El 31 agost 1931.
-Artá, El 5 setembre 1931.
-Bañalbufar, El 6 setembre 1931.
-Binissalem, El 26 setembre 1931.
-Buñola, El 5 setembre 1931.
-Calviá, El 3 setembre 1931.
-Consell, El 17 novembre 1931.
-Costitx, El 1 setembre 1931.
-Esporlas, El 2 setembre 1931.
-Felanitx, El 12 novembre 1931.
-Lloseta, El 11 març 1935.
-Llubí, El 31 agost 1931.
-Lluchmajor, 2 de febrer 1932.
-Manacor, El 5 setembre 1931.
-Marratxí, El 25 de novembre de 1937.
-Montuiri, El 24 febrer 1935.
-Muro, El 31 agost 1931.
-Petra, El 5 setembre 1931.
-Sa Pobla, el 25 febrer 1937.
-Pollensa, El 5 setembre 1931.
-Porreres, El 23 setembre 1931.
-Puigpunyent, El 31 agost 1931.
-Ses Salines, el 11 setembre 1931.
-Sant Llorenç, el 25 de novembre de 1937.
-Santa Maria del Camí, el 31 agost 1931.
-Santañy, El 5 setembre 1931.
-Selva, El 18 de Febrer 1932.
-Sineu, El 14 setembre 1931.
-Són Carrió, el 30 agost 1931.
-Són Servera, el 31 agost 1931.
-Valldemossa, El 2 setembre 1931.
Arquitecte Guillem Forteza Pinya
Escola de nines a Sant Joan, visita de l'inspector Joan Capó 19 desembre 1928
Joan capó a la inauguració de l'escola de Bunyola 23 de setembre de 1928
Grup Escolar a Son Espanyolet, la sala de professors esdevinguda menjador col·lectiu 
un dia de visita de l’Inspector Joan Capó-1932
Inauguració de l'Escola de s'Arenal (25/12/1933)
Inauguració de l'Escola de s'Arenal (25/12/1933) pel batle de Palma Emili Darder,
el governador civil Joan Manent i l'inspector en cap Joan Capó.
Inauguració Escola des Coll d’en Rabassa 14 d’abril de 1934
Inauguració Escola des Coll d’en Rabassa 14 d’abril de 1934
Inauguració del Grup Escolar de Montuïri el 24 de febrer de 1935.
Les autoritats provincials visiten les dependències. Al centre de la fotografia veiem el batle, Joan Mas Verd - Collet -, al seu costat el governador civil de Balears, Joan Manent Victoy i l'inspector en cap d'ensenyament primari Joan Capó Valls de Padrinas, arrera d'ells, davallant la petita escalonada, el regidor Bonaventura Roca Mayol - Piadós -
/Fotografia i text reproduït de Montuïri l'esclafit de la crispacio de Guillem Mas i Antoni Mateu.
Escola la Soletat (1933)
Un exemple ho tenim al municipi de Marratxí (Mallorca). A partir d'aquesta reunió el consistori marratxiner, encapçalat pel seu batlle Bartomeu Ramis Vidal, posa fil a l'agulla i decideix emprendre la construcció de nous edificis escolars totes elles inaugurades dia 17 de novembre de 1929.
 Escola de  es Pla de na Tesa


 Escola de Pòrtol

Escola de sa Cabaneta

Escola de  Es Pont d'Inca


La gent surt al carrer i es concentra les places i front als edificis municipals. Palma i molts de pobles continuen construint edificis escolars.És un temps de gran il·lusió pel magisteri que veu en la República en seu gran benefactor.
L'escola unitària de Pòrtol es converteix en una escola graduada. Les demés no es toquen.



Construccions d'escoles a Felanitx, el seu poble natal. Durant els anys 30 l'ajuntament de Felanitx governat per Esquerra Republicana inicià una sèrie de reformes i construccions d'edificis públics. Joan Capó va ser decisiu en el referent a les escoles, del qual hi ha constància en un llibre summament interessant, íntegrament en català, que porta per títol "L'Obra de la República a Felanitx"






Construcció d'escoles al municipi d'Algaida.
Al cap de pocs dies de la proclamació de la República, exactament el 23 d’abril de 1931, sorgeix la inquietud per dur a terme un conjunt d’obres necessàries de millora del poble, entre les quals les escoles, tan aviat com sigui possible.
Com a conseqüència d’un escrit de l’inspector en cap de Primera Ensenyança, Joan Capó, que havia visitat les escoles nacionals del municipi algaidí, té lloc a l’Ajuntament la deliberació i el posterior acord per sol·licitar del Govern la creació d’una escola unitària de nins i una altra de nines i la tramitació amb urgència dels expedients corresponents. Una de les raons que s’hi assenyalen és l’excés de nins i nines que assisteixen a les escoles nacionals.
El 12 de juny de 1931, el batlle, Antoni Mulet, dirigeix al director general de Primera Ensenyança la petició següent:
"Considerando que és el primer deber que pesa sobre las autoridades fomentar el porvenir de nuestros pueblos sobre la única base sólida de la formación humana. »Creemos urgente la necessidad de crear las siguientes escuelas:
* Una unitària de niños.
* Una unitària de niñas.
»En el más breve plazo posible.»
El batlle Sr. Mulet va assistir al consell de l’inspector Sr. Capó, i vist el seu ofici i abans de l’examen del problema del nostre poble, com a cosa urgent, s’estudia la resta dels aspectes educatius i principalment les construccions escolars.
En sessió extraordinària de 30 de juliol de 1931 s’acorda, per unanimitat:
—Construir una escola de quatre graus per a nins i una altra per a nines.
— Encarregar els plànols a l’arquitecte Sr. Forteza5 i que en redacti l’informe reglamentari, a fi de poder sol·licitar de l’Estat la subvenció que s’indica al RD de 10 de juliol de 1928.
— Que tinguin tot el necessari, però d’una manera senzilla i sòlida, sense luxes, a fi de gastar el mínim, però alhora sense suprimir res del que sigui necessari.
El Sr. Capó fou un gran animador de la nostra pedagogia. Coneixia les experiències de primera mà. Va ser format per homes de la Institución Libre de Enseñanza.
Des que arribà a Mallorca, el 1915, va voler impulsar el canvi educatiu. Amb escoles unitàries ben
poques coses es podien fer, d’aquí l’afany d’anar transformant els edificis escolars en graduades.
Guillem Forteza i Pinya (l'arquitecte) i Joan Capó varen ésser els executors d’una política de construccions escolars inspirada, en el conjunt de l’Estat espanyol i durant la dictadura de Primo de Rivera, per la ideologia liberal burgesa de caràcter específicament urbà, que considerava necessària una modernització en el camp de l’educació, i justificava, davant el règim que havia fet desaparèixer les formes democràtiques i reprimia les llengües i cultures no castellanes, la construcció d’escoles com una necessitat tècnica i una obra pública prioritària, i, durant la Segona República, sobretot en el primer bienni (1931-1933), que pretenia secularitzar el Sistema Educatiu i estendre la cultura, de forma massiva, entre els sectors més populars de població

L’Eixida pedagògica de 1925: crònica d’un viatge pedagògic

Es tracta d’un viatge pedagògic que dirigí l'any 1925, en el qual prengueren part un grupet de mestres inquiets que representaven, en aquell moment, les ànsies renovadores del magisteri de les Balears.

Els viatges a l’estranger per ampliar estudis foren una de les estratègies de modernització -de clara influència institucionista- més consolidades abans de la guerra del 36.
De fet el mateix Estat disposava d’un organisme jurídic ministerial encarregat de dinamitzar aquesta modernització científica a través, entre d’altres actuacions, d’una política de pensions (beques), delegacions i missions a l’estranger. L’organisme jurídic al qual faig referència fou la JAE (Junta para la Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas), creada per RD d’11 de gener de 1907. Des de l’any de creació i fins que la Guerra Civil acabà amb aquest ambiciós projecte d’apropar Espanya a l’Europa més moderna, la JAE concedí milers de beques -individuals o en grup- a diferents col·lectius professionals, d’entre els quals el relacionat amb la pedagogia -mestres, professors de
Normals, inspectors, etc., fou el més nombrós, amb clara diferència.
Joan Capó, sent ja mestre per oposició a Sansellas (Balears), va realitzar els estudis de l'Escola Superior del Magisteri. Va ser deixeble del senyor Cossío a la Universitat Central "tomando parte activa en todas las conversaciones que sobre pedagogia se han venido y se vienen haciendo" en aquesta Universitat. Aquesta frase, escrita per ell per demostrar a la Junta quina classe d'estudiant era, apareixia en la primera instància, que Joan Capó va enviar el 1913, on demanava una beca a fi d'ampliar estudis a l'estranger. (Instància amb data, Madrid, 15 de febrer de 1913).
El 1919, ja inspector de primera ensefianza de Palma de Mallorca, va insistir en el seu propòsit de sortir a l'estranger. Aquest cop, probablement perquè Europa estava en un moment difícil just acabada la guerra, volia anar a Chicago a estudiar amb Dewey. En 1920 i 1921 va tornar tenaçment a demanar beca, per estudiar a Europa, recuperada ja de la guerra. EI tema que desitjava treballar el senyor Capó ja no era la pedagogia en general sinó l'Organització d'escoles primàries a França, Bèlgica i Suïssa. Es notava que la seva activitat professional era mes practica ara que el 1913 i, per tant, les seves motivacions havien canviat.
A l'any següent va tornar a sol·licitar l'ajuda. Estava cursant llavors el tercer curs a l'Escola Superior del Magisteri. Volia anar a Alemanya a estudiar amb Rein a la Universitat de Jena i en la de Marburg amb Natorp i li interessaven tots els temes de la pedagogia a la qual: "(...) desde años me dedico y a cuyo efecto he procurado especializarme en este sentido, acudiendo a las lecciones y tomando parte en los diálogos que el profesor don Manuel B. Cossío celebró en el Museo Pedagógico" . (text de l'instància presentada a Palma de Mallorca en gener de 1914)
A la fi l'any 1924 va aconseguir la desitjada beca de la JAE. Havia aconseguit l'objectiu que s'havia traçat 9 anys enrere quan era deixeble de Cossío. Visità institucions educatives a França, Bèlgica i Suïssa- quan inicià les gestions pertinents per aconseguir que la Junta li concedís una beca en grup exclusivament per a mestres de les Balears. No s’havia concedit, fins aleshores, cap beca per a un grup de mestres d'una província -els grups es formaven amb mestres de diferent procedència-, però la tasca dinamitzadora duta a terme per Joan Capó des de la Inspecció de Balears i els efectes que havia provocat sobre el magisteri de les Illes, fou decisiva perquè la JAE fes una excepció.
Fou d'aquesta manera com l'any 1925 la Junta permeté a l'inspector Capó escollir un grup de mestres de les Illes per realitzar una excursió semblant a la que ell mateix havia efectuat quatre anys abans. L'elecció dels becats o pensionats aniria a càrrec del mateix inspector, així com la direcció del grup, mentre que la Junta s'encarregaria de sufragar totes les despeses del viatge i d'assessorar-los en tot el que fes falta.
Taula dels pensionats per la JAE
(J. Capó fos becat en 1921 i 1925)
Els preparatius del viatge El mes d’abril de 1925, Joan Capó adreçà una proposta a la JAE on constava el nom dels mestres que, segons ell, podrien formar part del grup. Tots eren joves i gaudien d’un expedient brillant. Tots ells, endemés, havien participat en les nombroses activitats de formació del professorat que l’inspector havia promogut des del Museu Pedagògic, tals com xerrades o cursets de perfeccionament. Així mateix, tots havien merescut informes de lloança i vots de gràcies de la Inspecció Provincial de Balears en les seves visites regulars. Estaven, per tant, entre els millors i més renovadors mestres de les Illes, i, en conseqüència, eren els que podien aprofitar millor les observacions a l'estranger i la posterior difusió d'aquestes entre els seus companys.
A principis de maig de 1925, designades les pensions i, per tant, format el grup de mestres de les Illes, l'inspector Capó els reuní en un dinar amistós al Gran Hotel per començar a familiaritzar-se entre ells i iniciar una primera planificació del viatge.
Conèixer aquest viatge, excepcional tant per les seves característiques com per la qualitat dels coneixements generats, resulta imprescindible per entendre la renovació pedagògica succeïda a Balears abans de la guerra del 36.

Els preparatius del viatge
-- Seguint la proposta que féu Joan Capó, la Junta pensionà un total de deu mestres de Mallorca i Eivissa.
-- El viatge era a França, Bèlgica i Suïssa, visitant institucions educatives, assistint a cursos i conferències, i coneixent, en definitiva, el panorama educatiu europeu d'aquest moment. 
-- La subvenció que s'acordà concedir a cada un dels pensionats fou de 1.000 pessetes, equivalents a vint-i-cinc pessetes diàries durant els dos mesos que estava previst que duràs el viatge.
-- Els mestres haurien de portar un diari del viatge.

L'estada a Madrid
El grup sortí del port de Palma, dirigint-se cap a Barcelona i després Madrid, on arribaren el 17 de maig de 1925. Durant els tres dies següents, els mestres pensionats visitaren la Junta para la Ampliación de Estudios, on foren rebuts per Adolfo Buílla i Luis Álvarez Santullano, el Grupo Escolar Cervantes, l’Instituto-Escuela de segona ensenyança, la Residencia de Señoritas, l’Escola Superior de Magisteri, l’Exposició d’Art Regional, el Ministeri d’Instrucció Pública, el Museu del Prado, el Palau Reial, San Francisco el Grande, etc. 
A la Residencia varen tenir el privilegi de poder assistir a una conferència de José Ortega i Gasset, professor de Filosofia de la Universitat i membre del Patronat de la Residencia. El tema del qual tractà a la seva intervenció fou «Antropología filosófica: el hombre interior, de los sentimientos y especialmente el amor», que agradà molt als nostres mestres. 
Quant a la visita a l’Instituto-Escuela, el mateix mestre Vidal ens diu: «Fuimos amablemente recibidos por don Luís Zulueta y por los directores del Instituto-Escuela: D. José Sánchez Pérez (de la parte del Instituto), y Dª María de Maeztu (de la Escuela primaria), quienes sirviéndonos de cicerones nos enseñaron las dependencias del Instituto y nos permitieron la asistencia a algunas clases, pudiendo, de esta manera, hacernos cargo de cómo se da la enseñanza en este centro
El darrer dia d’estada a Madrid abans d’iniciar el viatge cap a l’estranger, els pensionats visitaren el Ministeri d’Instrucció Pública, on foren rebuts pel subsecretari d’Instrucció Pública, el director general de Primera Ensenyança, i el cap de Comptabilitat. Així mateix, no passaren per alt l’oportunitat d’arribar fins a l’Escuela de Estudios Superiores del Magisterio, on foren rebuts pel pare de l'inspector Fernando Leal, Teodosio Leal, que era professor de l'esmentat centre.

L’estada a França, Bèlgica i Suïssa
Segons consta a la memòria anual de la JAE, l'itinerari del viatge en grup dirigit per Joan Capó i format per nou mestres mallorquins i un d'eivissenc, fou el següent:
Día 21 de mayo. San Sebastián.
Día 22 de mayo. Burdeos.
Día 23 de mayo. En Burdeos. -Paseo por la ciudad. El Garona y su tráfico. Visita al Consulado. La Catedral de San Andrés. La Torre Pey Berlant. La Basílica de San Miguel. Escuela de niños en la calle de Paul Bert. Conferencia de M. Duffieux sobre orientación profesional.
Día 24 de mayo. Paseo por el puerto. El Jardín de plantas. El monumento a los Girondinos. Museo de Pintura y Escultura. Visita a jardines municipales para niños.
Día 25 de mayo. Grupo Escolar Godard. Una sesión de canto. Lectura comentada. Examen de los cuadernos escolares. Escuela de Reeducación de inválidos. Salida para París. La llanura francesa. Los ríos mansos.
Día 26 de mayo. De viaje. -Restos de la Gran Guerra. La región industrial y carbonífera. Llegada a Bruselas. Ruenión en casa de la inspectora Mme. Daems-Bries. El Director general de Enseñanza de Bruselas.
Día 27 de mayo. Bruselas. En Bruselas. -M. Devogel “Jardins d’enfants” de la rue des Fleuristes. Trabajos de los niños: juegos-cantos. Material de enseñanza. Cuidados higiénicos. “Jardins d’enfants” de Sachen, acompañados de la inspectora Mme. Duterme.
Día 28 de mayo. “Jardin d’enfants” de la rue Saint Guislain. Sección de tamaño, color y forma. La sopa escolar. Museo Real de Pintura y Escultura. La Escuela Flamenca. Concierto en el Parque.
Día 29 de mayo. “Jardin d’enfants” de la rue de Canon. Lecciones prácticas ante las inspectoras y compañeros. La “Creche” de la rue Charpentiers. Su organización por Mme. Van Capelle. “Jardin d’enfants” de la rue Cureghem.
Día 30 de mayo. Escuela Normal froebeliana. Clases y organización. Las normalistas haciendo prácticas en la Escuela-jardín aneja.
Día 31 de mayo. Iglesias y monumentos: Santa Gúdula, San Miguel, Notre Dame des Victories. El Gran Sablon. Le Petit Sablon, Jardín de Lacken.
Día 1 de junio. Lovaina. -Reconstrucción de la ciudad. La Colegiata de San Pedro. Palacio de Justicia. Monumento de Remy. Malinas. Monumento a Margarita de Austria. El Hotel de Ville. La Torre de la Catedral. Concierto de carillón.
Día 2 de junio. Bruselas. -Escuela primaria núm. 2 de la rue Haute. Su organización: 760 alumnos, 22 clases ordinarias y cuatro especiales. El Jardín Botánico y Museo de maderas. Conversación de M. Moll, director general de Justicia, sobre Protección de la Infancia.
Día 3 de junio. Amberes. -El Palacio Real. La Bolsa. La Catedral y sus Rubens. La fuente Rambeau. El puerto. El Museo Steen. EL Museo Plantin. El Museo Foklore. El Parque Zoológico.
Día 4 de junio. Bruselas. -Escuela de niñas núm. 15, rue Haute.
Día 5 de junio. Escuela de niñas núm. 19, rue Veronese. Escuela media Bd. Cloris.
Día 6 de junio. Escuela “d’enfants de Justice” en Moll. Establecimiento central de Observación en Namur.
Día 7 de junio. La copa Gordon Benet.
Día 8 de junio. Escuela de niños núm. 10, rue Rollebeck. M. Smelten nos explica su organización. Aplicación del método Decroly a la Escuela elemental. Sociedades de Antiguos alumnos y de Amigos de la escuela. La Clínica de Shaberkek. Piscinas de natación.
Día 9 de junio. Escuela de niños núm. 3. La obra de protección a la infancia. Escuela al aire libre de Uccle.
Día 10 de junio. Escuela Normal de Maestras. Granja-Escuela de Waterloo. El campo de batalla. Explicación del panorama por M. Schepers.
Día 11 de junio. En 4º grado y la escuela Morichard. Los baños públicos municipales. Insituto de M. Decroly en Uccle. Conferencia de M. Decroly sobre su sistema y principios que la fundamenta. Exposición de material de enseñanza. Los “Foyers des Orphelins”.
Día 12 de junio. Escuela Normal “Charles Buls”. Su organización. La Escuela primaria aneja. Visita a la Casa- Ayuntamiento de Bruselas y la Casa del Rey. 
Día 13 de junio. Escuela media de niñas de Sant Guilles. Museo del Congo.
Día 14 de junio. Lieja y Spa.
Día 15 de junio. Bruselas. -Instituto Normal Superior de economía “ménagère” de Lacken. Conferencia por De Vuyst. La pedagogía del sentido común. La Granja y la escuela. Decroly de la rue del Ermitage. Los centros de interés.
Día 16 de junio. Instituto médico pedagógico de Santa Isabel en Rixensart. La Escuela de Agricultura de Vilvorde.
Día 17 de junio. Escuela “ménagère rotulante” en Bonsbrougue. Su organización y funcionamiento. Excursión a Brujas.
Día 18 de junio. Brujas. -Paseo por la ciudad. Notre Dame. “L’Hôtel de Ville”. El Hospital de San Juan. Gante. La Catedral de San Pavon. El Hotel de Ville. El beffroi.
Día 19 de junio. Escuela-jardín de Anderlesh. Visita de despedida a M. Devogel.
Día 20 de junio. Salida de Brujas. Los Ardenes. Luxemburgo. Strasburgo.
Día 21 de junio. En Strasburgo. La Catedra. El Rin. Biel. Neuchatel. Ginebra.
Día 22 de junio. En Ginebra. -Comienza la Semana Pedagógica española. Visita al Instituto J. J. Rousseau. Sesión de apertura: Discurso de M. Bovet. Introducción al cursillo por el señor Roselló. Conferencia de M. Claparède sobre Psicología aplicada. Visita al Hotel de Villa. Conferencia de M. Bovet sobre Pedagogía experimental. Conferencia de M. Malche sobre Pedagogía social. Recepción en casa de M. Claparède.
Día 23 de junio. Visita a la “Maison des Petits”. Su organización y finalidades. Conferencia de M. Duvillard sobre la organización escolar suiza. Escuela primaria de Mall. Visita al Instituto Dalcroze.
Día 24 de junio. Visita a la clase de anormales de Mlle. Descourdes. Visita a la Escuela de actividad manual. Conferencia de M. Malche sobre Ortografía francesa. Excursión en canoa por el lago Leman.
Día 25 de junio. Escuela al aire libre del “Bois de la Bâtie”. Conferencia de M. Piaget. La Sociedad de Naciones: su espíritu, su funcionamiento, su influencia en la vida internacional.
Día 26 de junio. Visita al Laboratorio de Psicología experimental de M. Claparède. Experiencias de inmediata explicación. Curso de Psicoanálisis.
Día 27 de junio. Visita al “Bureau” de referencias públicas. Seminario de Psicología. Sesión final de la Semana Pedagógica.
Día 28 de junio. Salida para Lyon. Estancia en Lyon. Paseo por la ciudad.
Día 29 de junio. Viaje de Lyon a París. Llegada a París.
Día 30 de junio. París. -Visita a M. Lapie, director general de Primera enseñanza de Francia. Escuela maternal de la rue Saint Denis. Visita al Museo de Artes y Oficios.
Día 1 de julio. Escuela de niños de la rue Dussoubs. Su funcionamiento. Visita a la Exposición de Artes decorativas.
Día 2 de julio Visita a la Escuela de niñas de la rue Dussoubs. Su funcionamiento. Programas de trabajo. Visita al
Museo de Cluny. Museo de Luxemburgo.
Día 3 de julio. Escuela Superior municipal Turgot. Subida a la Torre Eiffel. Museo de Escultura comparada.
Día 4 de julio. Escuela municipal Estienne. Museo del Louvre.
Día 5 de julio. Palacio de Versalles. El Parque. Los Museos. Los Trianons.
Día 6 de julio. Escuela Normal de Maestras del departamento del Sena. Bosque de Bolonia. Jardín de
Aclimantación.
Día 7 de julio. Escuela de Artes aplicadas a la Industria.
Día 8 de julio. Visita a la Escuela Normal de Maestras de Fontenay aux Roses. Parque de Monceau.
Día 9 de julio. Excursión a Fontainebleau.
Día 10 de julio. Paseo por la ciudad. Librería Nathan. El Panteón. Parque de Monceau. El Cementerio del P. Lachaise.
Día 11 de julio. Visitas de despedida a las autoridades.
Día 12 de julio. Viaje a Montpellier.
Día 13 de julio. En Montpellier. -Visita al Rector de la Universidad. La Inspección de primera enseñanza. Una Escuela primaria. El problema del lenguaje.
Día 14 de julio. Visita a una Escuela de niñas. Viaje a Barcelona.
Día 15 de julio. En Barcelona. -Visita al señor Rector de la Universidad. Visita al Ayuntamiento. Visita al Grupo Baixera. Al Tibidabo.
Día 16 de julio. Escuela de mar. Las colonias escolares de Madrid en Barcelona. Escuela del Bosque en Montjuic. Grupo escolar en construcción de Sans.
Día 17 de julio. Escuela de Guinardó. Escuela de Farigola. Instituto de Cultura y Biblioteca popular de la Mujer. Instituto de orientación profesional.
Día 18 de julio. Regreso a Mallorca.»

Tasca post viatge
Acabada l'expedició per Europa, Joan Capó va continuar, des de Mallorca, informant a la junta de la seva feina d'inspector-cap d'aquella província, escrivia a Castillejo amb freqüència i li informava de com havia organitzat a l'illa un Museu pedagògic a l'antic palau del Consolat de Mar, cedit per la Diputació. Deia així en una de les seves cartes a José de Castillejo:
"(...) es una casa magnífica. Tenemos capacidad y comodidad. Yo quisiera que usted lo viera. Y viera la labor que hacen los maestros. Creo que vale el sacrificio, por parte de Vd., para hacer una escapada y ver lo que hay (...) y sobre todo orientarnos para un plan de nuevas realizaciones (...)"
Els projectes de Joan Capó eren grans. Pensava convertir aquest edifici en una llar on, en cada període de vacances, es allotgés algun personatge estranger de fama en el món de la pedagogia. A canvi d'oferir hostalatge a ell i a la seva família, els mestres s'actualitzarien en qüestions pedagògiques perquè no perdessin aquest afany de superació que els impulsava feia anys i que, segons el propi Capó, es devia sobretot a l'impuls de la Junta, del Sr. Castillejo en concret, del Sr. Cossio, de la Residència, "de lo que pude coger, bien poco por cierto, de ustedes"
El seu projecte de rebre professors estrangers era ja una realitat en 1928, ja que en aquest any havien residit, durant tres setmanes, vint-i-cinc professors d'alts centres culturals anglesos de la Play House. Joan Capó es va afanyar a comunicar-ho al Sr. Castillejo i aquest va agrair la seva carta i li va contestar en aquests termes:

"El proyecto me parece excelente. Puede usted pasar por ahi y convivir con los maestros, algunos de los pensadores, y sobre todo hombres de corazón y de entusiasmo. sean españoles, sean extranjeros. Creo que no debe usted adoptar reglas uniformes, ni respecto al tiempo de estancia ni respecto a la forma de colaboración. Hay personal que dan su mayor rendimiento en forma de conferencias, otras en conversaciones sin solemnidad, algunas en comentarios de lecturas, en excursiones y quién sabe si hasta haciendo practicas y ensayos en las escuelas"
En definitiva desenvolupà una segona tasca continuista d'aquest viatge, adreçada a difondre tot el que s'havia vist i après a l'estranger. Articles, conferències, pràctiques innovadores, etc.; els mestres que formaren aquest grup de pensionats dugueren a terme una lloable tasca a partir del seu retorn. L’activitat més estretament relacionada amb el viatge —conseqüència directa de l’objectiu de difondre entre els mestres de les Balears els coneixements adquirits a l’estranger—, fou un cicle de conferències que realitzaren els mestres pensionats l’any següent. 
Així doncs, durant els dies 15 i 16 de febrer de 1926 se celebrà un cicle de conferències que, segons algunes publicacions com El Magisterio Balear o La Almudaina, tingueren una assistència massiva de públic.
Heus aquí reflectit l'esperit ampli de la ILE i del seu continuadora, la JAE, a l'hora de projectar qualsevol activitat: flexibilitat, molta flexibilitat. L'important era aprofitar al màxim totes les possibilitats de renovació cultural i pedagògica. Res de normes fixes i estereotipades. Joan Capó, receptiu, es va anar formant a l'escola del Sr. Castille-jo. A través de les seves cartes i escrits va demostrar aquest becat un entusiasme, una iniciativa, una activitat i uns desitjos de renovació pedagògica, poc comuns. Per tot això, la Junta ho va proposar perquè fos ell qui dirigís, en 1925, un grup de mestres i inspectors que va estudiar "els establiments escolars" a França, Suïssa i Bèlgica. Potser també aquest entusiasme per la renovació pedagògica fos el gran mèrit per tornar a ser becat per tal de visitar diverses escoles europees, abans de modificar l'organització escolar a la seva zona, amb la qual es van tancar les relacions d'aquest inspector mallorquí amb la JAE , relacions que duressin fins a 1936, al final de l'activitat de la Junta, en el que a beques de postgraduats es refereix.
Podeu consultar el viatge complet enaquest enllaç:
Eixida pedagògica de 1925

Conclusió. Joan Capó, junt a Rosa Roig, que des de 1913 fins a l'inici de la Guerra Civil va ser professora d'història a la normal de Balears, han estat imprescindibles per analitzar la renovació educativa a les Balears. Publicacions, conferències, cursos, experiències didàctiques, etc., tant Roig des de la normal com Capó des de la inspecció van revolucionar l'ensenyament de la seva època i van crear escola en aquest sentit. Ambos van donar a conèixer a Balears la pedagogia renovadora que s'estava desenvolupant a l'estranger, i que havien pogut observar de primera mà durant els seus viatges.
Pensionats com Gabriel Comas, Joan Capó, Rosa Roig, José María Eyaralar, Fernando Leal, Rafel Colom, Andreu Ferrer, Francesca Catany, Joaquim Gadea, Antoni Salleres o Miquel Riera, van ser protagonistes de la renovació educativa a les Balears.

Ja eren professionals innovadors quan la JAE els pensionà, amb el que al seu torn no només havien millorat els seus coneixements i els seus ànims, sinó que també van dur a terme un enorme esforç de difusió entre la resta de mestres de les Balears mitjançant cursos, conferències, etc.
La influència innovadora, la van exercir aquests pensionats principalment de tres maneres:
A través d'activitats de difusió, com conferències, cursos, xerrades, etc.
En el cas de Balears, més de la meitat dels pensionats van participar en activitats d'aquest tipus per donar a conèixer entre els seus companys la seva experiència com a pensionats per la JAE així com els coneixements adquirits. Hi ha que destacar que, durant la dècada de 1910, aquestes activitats van ser puntuals, normalment per iniciativa dels propis pensionats, a partir de 1920 la majoria d'activitats de difusió estaran relacionades amb els programes de dinamització de la pròpia Inspecció de primer ensenyament. De fet, qui més difusió va fer de les seves pensions va ser l'inspector Joan Capó, juntament amb els mestres que el van acompanyar en aquest viatge de 1925 (Comas, 2003a).
A través de publicacions (llibres i / o articles). La presència d'aquests pensionats es va deixar sentir també en revistes professionals d'àmbit nacional (sobretot en la Revista de Pedagogia) o local (premsa diària, revistes professionals, etc.).
■ A través de la seva pràctica educativa. Tot i que les fonts són més escasses, hem pogut reconstruir, amb fonts documentals, materials i orals, diversos detalls de la pràctica educativa d'alguns dels pensionats per la JAE relacionats amb Balears que demostren la seva inequívoc caràcter innovador. No hem d'oblidar, però, que també van exercir una importantíssima influència sobre els seus companys i alumnes a un nivell molt més informal. Les poques fonts orals directes amb les que vam poder comptar ens van confirmar aquest fet: els que havien estat pensionats per la JAE compartien un mateix esperit renovador i un gran optimisme pedagògic.
Finalment, pel que fa als coneixements i / o experiències que van aportar, hem de parlar de tres grans àmbits sobre els quals van insistir principalment els pensionats relacionats amb Balears:
La modernització escolar
La renovació metodològica
El desenvolupament del coneixement i investigació pedagògica
Alguns dels pensionats, com Joan Capó, per la seva banda, va ser qui va aconseguir que tots els ajuntaments de les Balears es comprometessin a construir una escola graduada en els seus municipis. La majoria dels mestres pensionats van crear materials escolars a imatge dels que van veure en les escoles belgues i suïsses, com els decrolinianos. Podem afirmar, en aquest sentit, que van ser els pensionats per la JAE qui van donar a conèixer a Decroly a Balears mentre el doctor belga encara perfeccionava el seu mètode a Brussel·les. En la dècada de 1920, amb la incorporació de l'Institut JJ Rousseau en els itineraris, els pensionats van poder conèixer els treballs de Bovet, Piaget o Claparede, i fins i tot van assistir a conferències o seminaris que aquests eminents personatges van oferir en exclusiva per a ells. No ens ha d'estranyar, doncs, que a partir d'aquesta època no només s'introduïren experiències i coneixements pedagògics innovadors a Balears, sinó que també es desenvolupés el coneixement i la investigació pedagògica en les illes. A través del Museu Pedagògic creat per Joan Capó (pensionat en dues ocasions per la JAE), es van crear seccions d'estudi que van permetre als mestres de les Balears accedir a una formació pedagògica contínua i actualitzada, i a participar activament en la investigació educativa.




IMPLICACIÓ EN EL MÓN DE LA CULTURA
Associació per la Cultura de Mallorca
A Mallorca, Jaume Sastre, Joan Capó i Elvir Sans, entre d'altres funden l'Associació per la Cultura de Mallorca, que malgrat que fou constituïda al marge de tot moviment polític, tingué per objecte difondre i impulsar la llengua catalana com a suport de la cultura autòctona.
La difusió de la llengua catalana i de la cultura pròpia van ser els objectius de l'Associació per la Cultura de Mallorca, que havia estat creada el 1923 i que va reiniciar el 1930 les seves activitats després d'un obligat parèntesi a causa de la dictadura de Primo de Ribera.
Aquesta associació va néixer d'una proclama del mateix any (22 de febrer de 1923) dirigida als mallorquins, en la que consta el programa que es pretén dur a terme i signada per noms tan il·lustres com Jaume Sastre, Andreu Bordoy, Joan Capó, Guillem Colom, Miquel Duran, Llorenç Garcias, Pere Oliver i Josep Claverol, sent presidia successivament per Elvir Sans i Roselló (1923- 1924), Emili Darder Canaves (1925-1931), Miquel Massuti (1932-1933) i Josep Sureda i Blanes (1934-1936).
A continuaciótenim un fragment del text de dita proclama:
"(...) Feia falta a Mallorca una entitat que allunyada de tota concupiscència política tal com avuí se practica, s'establís per aünar primer tots els esforços individuals i entendre per tot arreu una neta i veritable cultura mallorquina"
l'Acta de constitució que va ésser cursada al governador civil per al seu registre. 
«A la Ciutat de Mallorca, dia 1 d'abril de 1923, es constitueix la societat "Associació per la Cultura de Mallorca i firmen els senyors següents: Joan Capó, Joan Ferrer, Miquel Garau, Jaume Busquets, Elvir Sans. Andreu Bordoy, Emili Darder, Guillem Foneza, Julià Oliver. Josep Claverol, Enric Vives, Rafel Ramis, Miquel Marquès, Jaume Sastre, Pvre., Ignasi For-teza Rey, Nicolau Dameto, Antoni Quintana i Alfons Aguiló, en el carrer Bis-be Maura, 2 (Quadern. de l'associació núm. 1, maig 1923).
En el seu reglament marcava els següents objectius:
 «Volem, en primer terme, dur pertot arreu els coneixements de la nostra història; fer renéixer les sanes costums mallorquines, avui tingudes en oblit, que són la característica dels pobles per excel·lència; conservar com un tresor llegat dels avis la dolça parla nostra; l'eurítmia dels nostres balls i la tonada dels nostres cants; en fi, volem despertar l'ànima mallorquina i fer-la reviure sola i resplendent perquè ella sia la que ompli tots els cors de sang novella fent-los bategar a l'amor de Mallorca. — I no és això solament, lo que proposa fer l'Associació", sinó que pensa emprendre també altres camins, per afavorir i emparar tota sana iniciativa de pur mallorquinisme; un dels primers és l'edició d'obres d'autors mallorquins i traduccions d'obres estrangeres, ja que el llibre bo és la primordial font de cultura; altres, la protecció a les investigacions científiques; l'ensenyança gramatical de la llengua, implantant normes d'ortografia general; la creació de biblioteques escollides, pertot arreu; conferències al poble; Jocs Florals de Mallorca, masses corals; excursionisme; esport, i tot lo que harmoniosament cap dins la més superlativa cultura en general» (butlletí Mallorquisme polític, pàgs. 2-3). 

En definitiva, constituïda al marge de tot partit polític, pretenia convertir-se en una plataforma unitària en la qual convergirien nacionalistes i regionalistes, tingué per objecte de difondre i d'impulsar la llengua catalana com a suport de la cultura autòctona. Es a dir, la missió de què el poble assolís el coneixement dels valors propis mitjançant la promoció cultural. Per tal d'aconseguir-ho s'organitzaren cursets de llengua, d'art i d'arqueologia; també conferències de matèria diversa (alguns d'una especialització important); actes commemoratius i d'homenatge, publicacions, etc.

La dictadura de Primo de Rivera va suposar un fre momentani de les activitats a favor de la cultura de Mallorca. Només va romandre la publicació anual L'Almanac de les Lletres (annuari, calendari, miscel·lània literària i crònica de l'activitat cultural) i d'ençà el 1928 publicaren la revista mesual La Nostra Terra (integrament en català i amb continguts culturals i científics de molta vàlua).

Fou reprès el 1930 a Palma, Felanitx, Sóller, Inca, Capdepera i Pollença. Les principals activitats foren l'organització dels Jocs Florals de Felanitx (1923), Sóller (1924) i Palma (1935); conferències sobre temes científics, culturals i higiènics; cursets de llengua, història, art i arqueologia; exposicions de flors, homenatges i commemoracions (com l'Exposició del llibre mallorquí de la Renaixença 1833-1933, amb la col·laboració de la Societat Arqueològica Lul·liana, el 1934), etc. A més del butlletí, publicà texts elementals d'història (com els d'Inca i Felanitx, de J. Capó), l'Almanac de les Lletres i un Calendari mallorquí (1924-36).

La fi de la dictadura facilità la represa de l'activitat associativa en plenitud. Així ja dins la Repúlbica va ser un dels principals impulsors de l'Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia. En conjunt, l'entitat representà durant tretze anys un lloable intent d'unió d'esforços i un eficaç impuls a l'educació i a la cultura del poble.

Entre el maig de 1923 i el desembre de 1925, publicà un quadern mensual, editat primer a Sóller i desprès a Palma, amb un total de 26 números. Estava redactat totalment en català i incloïa monografies o números extraordinaris dedicats a personatges destacats de l'Illa (Miquel Costa i LLobera, Bartomeu Ferrà Juan, Marià Aguiló Fuster, entre altres)

L'aixecament del 19 de juliol de 1936 acabà amb l'Associació per la Cultura de Mallorca


INFLUÈNCIA DE JOAN CAPO EN LLORENÇ DURAN
Llorenç Duran és fill de Miquel Duran Pastor. El seu futur en el camp de l'educació neix d'un fet fortuït, qui determinarà en aquests anys la seva vida. Em refereixo al fet que D. Juan-Capó, es traslladarà a viure a Inca per els anys 1917 i 1918. Aviat Capó, veritable ànima mater de la pedagogia renovadora mallorquina en aquests anys, entrarà en contacte amb el seu pare, doncs en la seva impremta es publicava l'Ignorància, setmanari en el qual l'inspector publicava alguns treballs. També coneixerà al seu fill Llorenç, ja que ell s'encarregarà de corregir les proves d'impremta dels esmentats articles.
Entre l'inspector i el seu pare, decideixen que Llorenç sigui mestre, estant, en l'ànim del segon, que aquests estudis seran de gran conveniència perquè el seu fill pugui encarregar-se, el dia de demà, del negoci ja que els mestres formaven part important de la clientela. Va ser el propi Capó, que va preparar al jove adolescent per al seu ingrés a la Normal de Palma i fins i tot qui li va dirigir els estudis de primer curs ja que va fer la carrera com a alumne lliure. No obstant això, almenys un dia a la Setmana, assistia a classe pel que va tindre un tracte continuat amb el professorat, sobretot amb els que eren amics de Capó o del seu pare.

Serà en els seus anys d'estudiant, quan Duran i gràcies a Joan Capó, entrà per primera vegada en contacte amb els mètodes de l'Escola Nova. Corria el curs 1922-1923 quan Capó va posar a les seves mans tot un seguit de papers, apunts, fullets i material divers referit al mètode globalitzat - centres d'interès i ensenyament ideovisual de la lectura- de Decroly, que havia aconseguit en un dels seus viatges pedagògics a l'estranger. Aquest material va ser utilitzat per Duran per realitzar un treball de curs per a l'assignatura de D. Miguel Porcel (Pràctiques d'Ensenyament). així com les activitats de l'Institut Joan J. Rousseau de Ginebra i l'obra de Clapared.Dins de les activitats del Museu Pedagògic, l'any 1930, Joan capó li assignà una de les sessions d'estudi, "Estudio del niño"
També participa en les colònies escolars organitzades per Joan Capó, primer com a estudiant l'any 1922 en el que va assistir com a auxiliar a les que es van realitzar a Sant Salvador de Felanitx, repetint l'experiència en 1924 (a Porto Cristo). Però serà, quan arribi a Mallorca, exactament en 1929 quan l'Inspector Capó l'anomena director de Colònies estrenant-se com a tal en la que es va celebrar aquest mateix any; colònia que, com era ja costum, organitzava el Museu Pedagògic i subvencionava la Diputació. Des de llavors, Duran serà l'encarregat de dirigir les Colònies del Museu i fins i tot, el 1932, va dirigir a més, una altra que organitzada i subvencionada per l'Ajuntament de Barcelona, premiava als millors alumnes de les seves escoles municipals.

CARTES DE MIQUEL FERRÀ A MIQUEL DURAN (1914-1929)
En aquests anys Miquel Duran Saurina col·laborava amb el pedagog Joan Capó i en les cartes 22 i 23 es veula presencia de Capó i la feina que feien conjuntament (Capó també era amic de Miquel Ferrà) com l'antologia  Flors de Mallorca que era de poemes per ésser llegits pels infants.
L’any 1920 Duran va ser elegit regidor de l’Ajuntament d’'Inca i Ferrà li dóna l'enhorabona a la 22. A l’Ajuntament Duran defensà el regionalisme i treballà, amb la col·laboració de Capó, en la millora educativa i cultural.
Algunes de mostra:

10 novembre 1918
Amic Duran:
Mercès a vos i a l'amic Capó, dels llibres que m'enviau. Tots dos son una obra meritoria. El vostre de S. Abdón i S. Sennen, té, apart del seu valor literari-popular, un interés històric vertader, per Inca i per Mallorca. Vos felicit.

11 març de 1920
Amic Duran:
Estan molt bé aquells versos vostres, encara que algunes petites coses s'hi podrien modificar.Com encara és temps los he enviat als Jocs de Barcelona.
Com campau?
Fins fa poc no va tornar el Sr. Ramos de Mallorca, i encara no he vist cap prova de les fotografies que dugué.
No extranyeu si vos torbau a tenir-ne noves, perque es home mallorquiníssim de temperament. 
Escoltau, si mai poguessiu haver un llibre escolar titulat La lectura, enseñanza práctica delmallorquín y el castellano, vos agrairé que el me guardeu.
Hi tenc viu interés, i està agotat.
Recordau-ho a n'En Capó, a qui li vaig recomanar lo mateix. M'alegr de debó de que sigueu dins l'Ajuntament. Ja era hora de que els nostres ocupassin els llocs des d'on poden treballar.
Enhorabona!
Records a la vostra familia i un abraç d'aquest amic,
M. Ferrà

EL COP D'ESTAT DE FRANCO
Amb l'arribada del nou règim a les Illes, Joan Capó es ratificat com a Inspector en Cap pel Governador Civil (1 de setembre de 1936) i al mateix temps Cap de la Comissió de Depuració, Per tant s'havia adherit al Moviment, renunciant els seus ideals republicans, recordeu que tenia relació amb Esquerra Republicana i havia signat el Manifest procatalanista; però que se n'havia desdit.
S'inicia un procés d'involució de manera arbitraria, repressiva, violenta i sanguinària. Amb un atac indiscriminat frontal als docents i a les escoles, en què pensaven que hi pogués haver esquerranisme, republicanisme, catalanisme, laïcisme, i maçoneria, de manera arbitrària i contundent, a vegades per revengisme, altres per intimidació o per exemplificació, per no dir per odi i sense pràcticament cobertura legal a nivell estatal. Era temps de guerra. 

Pel que fa a la castellanització es pot esmentar la circular del 31 d'octubre de 1936 on es deia: 

«En todas las clases de los centros de enseçanza primaria y secundaria, oficiales y particulares, las explicaciones se darán en lengua castellana, tanto por ser la oficial del Estado, que todo ciudadano español viene obligado a saber, como por ser vehiculo principal de la cultura patria y nexo espiritual de nuestra unidad nacional, la lengua verbácula solo será empleada cuando necesidades de carácter pedagógico lo exigieran para exclarecer vocablos o expresiones cuyo sentido no aceptaran a comprender los respectivos, inspectores cuidaran y me respondenán del cumplimiento de esta circular» (La Almudaina de 4 de novembre de 1936).

Un altre exemple del que es pretenia del magisteri és el que representaven els «Cursillos de formación del Magisterio», com és el cas de 16 d'agost de 1937, amb la presència de B. Bosch, l'inspector Maesues. Ortega de Lerena. Tous i Maroto, Rosselló Ordinas, amb l'assistancia de 163 mestres i 217 mestresses, a més d'altres persones adherides amb un total de 400, amb una representant de l'Escola Normal, Carmen Cascante, que va pronunciar una conferencia sobre «La Pedagogia en Oriente y Roma» (Correo de Mallorca de 19 d'agost de 1936, pàg. 2), que natural-ment fou una de les professores d'aquesta institució que no fou depurada. Precisament el 15 d'octubre de 1936 s'havia suspès el funcionament de l'Escola Normal:

«Considerando que los estudios de Magisterio en su orientación actual pueden ser fumdamentalmente modificados en su dia. en su finalidad y en su orientación. y encanto se dicten por el Gobierno Nacional normas para el funcionamiento de las Escuelas Normales, vengo a decretar: 1ª Se suspende el funcionamiento de la Escuela Normal. (Correo de Mallorca de 16 d'octubre de 1936).
El 28 de març de 1937, Joan Capó encara era inspector, i assistia a un acte d'afirmació d'educació catòlica, a la Graduada, per a celebrar el dia «de los Educadores», amb la presencia del Bisbe Miralles i professors i professores de l'Escola Normal (Correo de Mallorca de 28 de març de 1937, pàg. 3). De tota manera, el Bisbe Miralles no tenia gaire bon concepte de Capó:
«Con informe de los inspectores de primera enseñanza, cierre de las precepturias de latin establecidas por el Prelado de Sancellas, Santanyi, Els Llombarts. En Santanyí se recurrié contra la clausura al Gobernador. quien desestimó el recurso, previo informe del Inspector Capó.

Este Inspector y sus compañeros D. Miguel Suilex Dna. Marta Josefa López D. Luis Maria Mestras y D. Fernando Leal clausuraran, desde el 14 a 16 de julio de 1936 treinta Colegios, de uno y otro sexo, dirigidos por individuos de Congregaciones Religiosas. Al estallar el glorioso Movimiento, se cometió la improvisación de mantener en sus puestos a varios de dichos inspectores, en vez de pedirles actuar en una provincia donde tanto mal habian causado"

(Correo de Mallorca de 13 d'abril de 1937, circular d'abril de 1937, pdg. 2).

De fet, no s'alliberà de la depuració, atès que posteriorment el destituïren i, com ja hem dit, l'enviaren a la Península. 
El control que anava dirigit a potenciar la nova mentalitat educativa sorgia de la Delegació d'ensenyament, i de Balears a través de la Inspecció, l'abril de 1937 es feia en els termes següents:
"Para mi debido conocimiento de la orientación religiosa y patriótica que se da en las escuelas primarias de la Isla, ruega a V.S. se sirva informarse de las prácticas que sobre dichos aspectos en ellas se sigue.

Para mejor cumplimiento de dicha orden, los maestros nacionales de Mallorca se serviran de informar a esta Inspección, en el plazo máximo de diez dlas, de las prácticas religiosas y prácticas que se siguen en sus respectivas escuelas. En las Graduadas será el director quien informe". (Capó Valls de Padrins, J. 7 i 21 de setembre de 1937).

En aquests moments ja Capó havia començat a caure en desgràcia, i l'havia substituït l'inspector Luis Maria Mestras, que va ser un bon emissari del poder, que en aquells moment actuava d'anticatalanista i nacionalcatolicista, quan també provenia de la República. Això segurament era fruit de les intimidacions i de la pressió de les pistoles, tant en el seu cas com el de Joan Capó.

Malgrat així, Joan Capó, el 21 de setembre del 37, encara expressava la seva condició d'ideòleg educatiu del Movimiento, on la familia havia de ser l'aliada de l'escola en un mateix front que l'Església:

«Pero la !glesia es también enseñante. El caudal de fórmulas oraciones es enseñado por la Iglesia y sus miembros. En ella, por medio de sus sacerdotes y catequistas se enseña las palabras que constituyen el Padre nuestro, el Ave maría y el tesoro de plegarias con que luego ha de elevarse a Dlos» (Correo de Mallorca de 12 d'abril de 1937).

El moment culminant d'aquest procés fou quan el capellà Bartomeu Bosch fou nomenat president de la Comissió Depuradora de Magisteri de l'ensenyament primari rellevant a Joan Capó.


JOAN CAPO I LA DEPURACIÓ DEL MAGISTERI
LA DEPURACIÓ
La depuració fou un tipus de repressió motivada per la Guerra Civil i va afectar a tots els funcionaris de l’Estat, inclòs el personal administratiu i subalterns, així com als funcionaris municipals i a tots els treballadors relacionats o inscrits amb institucions o organismes oficials (personal d’Ajuntaments, Ministeris, jutges, policies, ...)
La depuració es va dur a terme de forma similar per part del Govern de la República i també als territoris ocupats per les tropes sollevades.
A les Illes Balears, Mallorca i Eivissa sofriren la depuració franquista i Menorca, una doble depuració (en un primer moment republicana i franquista després).
PRIMERA MESURA: CESSAR TOTS ELS FUNCIONARIS (CESSEN TOTS ELS I LES MESTRES D’ESCOLA)
PER TORNAR A EXERCIR EL PRIMER QUE HAVIEN DE FER ERA SIGNAR L'ADHESIÓ INCONDICIONAL AL “MOVIMIENTO NACIONAL”

MESTRES DEPURATS/DES: TOTS/TOTES
MESTRES SANCIONATS/DES: ALGUNS/ALGUNES
Hi hagué dos processos de depuració:
Un de setembre de 1936 – març de 1937. En aquest va intervenir Joan Capó
I un altre del març de 1937-desembre de 1943.

PRIMER PROCÉS DEPURADOR
(setembre de 1936 – març de 1937)
El 4 de setembre de 1936 se suspengué la Junta Provincial de Educación i es creà la Comisaría General de Enseñanza:
      * President el Bovernador Civil de la Província
      * Cap de la secció administrativa.
      * Inspector en cap Joan Capó i Vallsdepadrines, 
Es constituí la primera Comissió Depuradora del Magisteri a Mallorca el 19 de setembre de 1936. 
Des del mes d’agost fins al 13 d’octubre de 1936, de 577 mestres en declararen 147 no aptes (25,47%), i sen publicaren els noms al BOP.(19 de setembre de 1936)

Antecedents. Inici convuls curs 1936-1937
* Alçament Militar

* Els generals Bosch i Godet son afusellats

* Desembarcament de les tropes de Bayo a Porto Cristo.

* Vacances escolars. Alguns docents no eren a Mallorca.

Joan Capó i Valls de Padrines, Inspector en cap d’Educació.

Li donen poders absoluts per reorganitzar el nou sistema i actuar en conseqüència a les necessitats del

règim franquista.
Elabora unes llistes internes de mestres: uns seran promocionats i altres depurats.
(Comença el ball de places: 1 d’octubre de 1936)

ORGANITZACIÓ PRIMER TRIBUNAL
Va ser un procés dirigit per Alfredo Llompart, president del tribunal, i Joan Capó Valls, inspector en cap.
Era una autodepuració. Cada mestre rebia les fitxes i s’encarregava que s’emplenassin i després les remetia al tribunal.
La Comissió Depuradora demanava de cada persona (mestre/a) informes del comportament (privat i públic) a:
• Capellà
• Batle
• Comandant de la Guàrdia Civil
• Pare de família de reconeguda solvència moral (del poble o ciutat on estava l’escola)


Ja el dia 1 de setembre de 1936, Joan Capó havia elaborat unes llistes internes de mestres de Mallorca per actuar sobre ells. A alguns els traslladava, a altres els cessava i altres –els seus fidels– eren encarregats d’importants funcions de control. A més a més, sembla que preparà tota la documentació per a què pogués funcionar la primera Comissió Depuradora.
Aquest procés es pot considerar veritablement com a d’autodepuració, tota vegada que eren el propis mestres els encarregats de dur-la a terme. Es lliurava a cada mestre un conjunt de targes –de diferents colors per facilitar-ne la seva classificació– que l’interessat havia de lliurar emplenades. La primera era, a la pràctica, una declaració jurada; la segona era per a un informe del batle del municipi; la tercera per al comandant de la guàrdia civil i una darrera per presentar diversos avals. S’ha de fer notar que no es contemplava de manera oficial i obligatòria un informe de la Falange o de l’església. I és que en tot el procés de depuració del Magisteri, de manera oficial, la Falange hi tengué molt poc paper. En canvi els preveres n’arribaren a tenir un de fonamental.
Amb aquests documents, i en altres que encarregava la Comissió o que li trametien, es prenia la decisió. A més a més, s’havia fet arribar al tribunal tota la documentació –com la de l’Associació Balear de Treballadors de l’Ensenyança (FETE)– que pogués servir per prendre decisions. El Bolletí Oficial de la Província, paulatinament anava publicant llistes de mestres declarats aptes, però no deia res més. Per aquest motiu, la lectura d’aquest Bolletí es va fer anguniosa i habitual entre els mestres. Els que sortien publicats alenaven amb tranquil·litat –encara que passarien sols a cobrar el 50% del seu sou– i els que no sortien, anaven emmalaltint de dia en dia. S’ha de tenir en compte que aquest model és el que es va seguir a Eivissa fins a principis d’abril de 1937.
Segons el Dr. Serra i Barceló de 577 mestres de Mallorca i Pitiüses, 147 forenses declarats no aptes (25,47%)
Quan va començar la guerra, va coincidir amb el període de vacances escolars i molts mestres que treballaven a l'illa estaven a la península. En un clima de desordre, l'inspector Capó va reorganitzar totes les escoles, recol·locant a molts mestres. El primer procés de depuració va ser més'light'.

SEGON PROCÉS DEPURADOR
(març de 1937-desembre de 1943)
La Formació de la Comisaria General d'Enseñanza, estava dirigida per Bartolomé Bosch Sancho, catedràtic de l'Institut Ramon Llull, Diego Zaforteza Musoles, rector de l'Escola de Comerç, Pedro J.Barceló, rector de l'Escola d'Arts i Oficis, Antonio Sancho Nebot, falangista, rector del Conservatori de Música, Joan Capó Valldepadrinas, antic impulsor de l'Associació per a la Cultura de Mallorca, i inspector en cap d'Educació Primària i Magisteri. El seu secretari era el falangista Pedro Crespí Cánaves. Altres membres de la mateixa eren Antonio Villalonga (CNS), Gabriel Cortès Cortès, advocat, José Vilanova Salcedo, José de Oleza y de España, Rafael Isasi, José Martín Mariscal, i Eugenio Blando.
En un mes varen obrir 402 expedients i proposar 142 sancions. Del seu exercici repressor resultaren penalitzats 154 mestres.
A principis del mes de novembre de 1936, el Bolletí Oficial publicà les primeres normes i a més a més, el cap de tot el sistema –el poeta José María Pemán– es va traslladar a Mallorca on va ser rebut com a poc manco que un heroi. La normativa establia l’organització d’unes Comissions de Depuració més estrictes i amb uns criteris més uniformes. Es llevava als mestres el paper d’intermediaris que, de fet, havia provocat nombroses irregularitats. En teoria, aquesta comissió no tenia potestats executives. Havia de remetre a Burgos els expedients i les propostes i era, al cap i la fi, el Servei Nacional el que decidia. El conjunt del procés era aberrant. El mestre no sabia mai de què se l’acusava –les acusacions eren genèriques i molt vagues– ni qui havia realitzat els informes negatius. Com que es tractava, aparentment, d’un acte administratiu i no judicial, els mestres no tenien dret a l’assistència jurídica. Certament, la Comissió no tenia atribucions executives, però a la pràctica n’exercia. I aquesta era la seva defensa quan els mestres o altres persones els acusaven d’haver actuat de manera injusta o parcial. Aquesta segona Comissió es va fer càrrec de tota la documentació de la primera, però en moltes ocasions no acceptà les seves resolucions. De fet, tot el professorat patí un nou procés de depuració a partir de l’abril de 1937 i mestres que havien estat declarats aptes per la primera, varen ser sancionats per la segona.
En aquest segon procés ja no hi va participar Joan Capó i finalment, també li afectà, malgrat el seu càrrec i la seva actitud inicial vers el nou règim Fou portat uns mesos a Can Mir 
Can Mir servi de presó només esclatar la guerra
L’any 1938 el varen destinar com a inspector a Almeria, perquè «aprendiese castellano» on estigué fins l'any 1944.
L’any 1944 li permetran canviar de localitat, si bé li prohibeixen tornar a Mallorca, i agafa el destí de Castelló.

L'ordre de resolució d'expedients de depuració d'Inspectors de 1ª Ensenyança va eixir publicada al:
BOLETIN OFICIAL DEL ESTAFO 
AÑO IV. LUNES 8 DE MAYO 1939. -AÑO DE LA VICTORIA NUM. 128
En el seu sumari es pot llegir (ressaltat en roig) el següent:
Ordenes de 4 de mayo de 1939 resolviendo expedientes de depuración de Inspectores de 1ª Enseñanza.—Páginas 2525 y 2526, 
En dites pàgines apareix desenrotllat l'ordre.
Pàgina 2525
Pàgina 2526
El text diu el següent:
TOMÁS DOMINGUEZ AREVALO
Ilmo. Sr. Jefe del Servicio Nacional de Primera Enseñanza
Ilmo. Sr.: Visto el expediente de depuración instruido por la Comisión Depuradora C) de la provincia
de Baleares, con arreglo al Decreto número 66, de 8 de noviembre de 1936, y Ordenes que le complementan;
De conformidad con la propuesta de la Comisión Superior Dictaminadora de expedientes de depuración y el informe de la Jefatura del Servicio Nacional correspondiente,
Este Ministerio ha resuelto: 
El traslado forzoso, con prohibición de solicitar cargos vacantes durante un periodo de cinco años e inhabilitación para el ejercicio de cargos directivos y de confianza en Instituciones Culturates y de Enseñanza de don Juan Capo Valls, Inspector de Primera Enseñanza de la província de Baleares.
Lo digo a V. I. para su conocimiento y efectos.
Dios guarde a V. I. muchos años.
Vitoria, 4 de mayo de 1939.— Año de la Victoria.

LA SEVA OBRA
Joan Capó publica un nombre important de llibres i articles en diverses revistes i especialment a El Magisterio Balear ("La mujer" pàg 354-355. 1909), el Boletin Pedagògico («Don Juan Benejam», pàg. 684-685 de Boletín Pedagógico, núm. 119. Palma, 10 de març de 1922), la Revista de Pedagogia ("La iniciación agricola en la escuela rural"8, 1922, 291-295); però la seva producció escrita, en castellà i català, es mou més en el camp de la divulgació, i les seves obres estan mancades del nivell teòric que caldria esperar d'una personalitat tan influent en la pedagogia balear d'aquella època. Joan Capó escriu fonamentalment obres de tipus didàctic. Els seus escrits, compostos, la majoria de vegades, en una prosa poètica, propera estèticament als escriptors de l'escola mallorquina, tradueixen un pensament profundament religiós combinat amb una exaltació de l’humanisme i del civisme arrelat a la cultura local i a la defensa de la llengua, que s'identifica amb els trets més significatius del noucentisme català.
Aquestes idees es mostren clarament en el pròleg a una obreta de lectura per a nens titulada Flors de Mallorca. Antologia de poetes mallorquins de l'any 1918, on escriu: “En la santa tasca de la nostra renaixença, no deu quedar reçaguer el noucentisme pedagògic.. Més endavant afirma: «les tendres ànimes dels nostres infants, són avui un verger ple de flaires de promeses, que en les hores lluminoses del triomf de l'Insistència, han de florir bellament.. I acaba dient: «Per això creiem que l'iniciació dels futurs ciutadans en els cants lírics dels nostres Poetes, és un factor de la seva completa educació.." Per acabar el pròleg, es fa referència a les noves orientacions que el noucentisme marcarà en relació amb els llibres escolars: "Desterrar per a sempre de les nostres escoles els llibres sense esperit. Fer que hi hagui emoció en les coses que es llegeix; i que la fruïció d'ella en les hores de l'infantesa, que tant s'evoquen després! no sigui quelcom xorc que’ls pugui fer envergonyir més tart."
En una altra de les seves obres, Educació a una democràcia, presenta com una de les obligacions bàsiques dels poders públics estatals, nacionals o locals el desenvolupament màxim, a través de l'educació, de les capacitats naturals de tots els ciutadans, insistint d'aquesta manera en aquell principi tan propi del pensament progressista de començament de segle i que en aquest cas implica una critica a la pervivència dels models caciquistes imperants en la societat illenca.
També publica obres recollint experiències pedagògiques com: Cursillo de perfeccionamiento para maestros, La Sinceridad, 1920; Viarge a Mallorca fet pels alumnes de les escoles d'oficis de Barcelona. Publica, així mateix, un bon nombre d'articles a diaris i revistes de Mallorca, Catalunya i València.
-- L'any 1915 aparegué a “De l’agre de la terra”, pàgina en català del “Sóller”, un folletí signat per Ivon (pseudònim de Joan Capó  descobert per una carta de Miquel Ferrà a Maria Antònia Salvà de 27-04-13 en la qual aquest li confessa que Ivon és Joan Capó)  i titulat "La Ben Amada". Quatre anys abans havia aparegut, a Barcelona,  l’obra d’Eugeni d’Ors titulada La Ben Plantada. Sembla podria ser els seus inicis com escriptor. 
Malgrat les diferències formals entre les dues obres, el professor Lladó destaca les coincidències entre la Teresa i la Camil·la com a models de submissió, laboriositat, filiació burgesa i amors platònics que deixen pas al valor de la maternitat i la procreació.
Joan Capó, presenta D’Ors com “el nostre mestre”. Explica que va començar a escriure els seus articles el 1911 mentre estudiava a Madrid i els va completar el 1914. Tampoc no amaga el caràcter autobiogràfic de l’obra. Per això no hi ha dubte que La Ben Amada és la seva dona, Camil·la Porcel Zanoguera, a qui compara amb una “Venus de Medicis ressuscitada”, encara que al text no arriba a esmentar mai el seu nom, més enllà d’assenyalar que té tres síl·labes. Capó presenta un model femení de dona forta que practica les virtuts cristianes, especialment la humilitat, la disciplina i el predomini de la consciència sobre l’instint. Al capítol IX parla de la conversió catalanista d’aquesta dona, a partir de la lectura d’un poema en català que li farà el seu estimat. Joan Capó descriu un passeig amb una posta de sol i el mar embravit com a teló de fons i altres paisatges en abstracte, però no hi ha dubte que la narració se situa al port de Sóller, la ciutat on es publica la revista que l’editarà.
Retall del Sóller, signat per Ivon, pseudònim de Joan Capó
En aquest enllaç trobareu un anàlisi de  La Ben Amada
-- El 1918 l'inspector d'ensenyament primari Joan Capó es va unir amb el seu amic Miquel Duran Saurina per crear al poble mallorquí d'Inca una editorial "Mallorca editorial" amb la finalitat de publicar-hi llibres escolars i infantils. Els dos socis mantenien en aquells moments posicions ideològiques properes al regionalisme conservador. La primera obra, publicada aquell mateix any, demostrava aquesta orientació. Es tractava d'un aplec de poesies d'autors mallorquins titulat "Flors de Mallorca"(1918). Antologia de poetes mallorquins. D'aquesta obra l'any 1932 se'n va fer una segona edició més ampliada pel que fa al nombre de composicions, però sense la introducció.
Joan Capó participa amb el poema "Matí de Primavera"
Enaquest enllaç podeu veure tot el llibre: 
Joan Capó publica sota el pseudònim d'Ivon a l'impremta de la família Duran, un "Libro de los ejemplos sacados de los mejores moralistas para los niños de diez a doce años y para los jóvenes adultos" (1918). L'ant següent escriu “Compendio de Història de Mallorca” (1919) Escrit en forma de narració senzilla, fixant principalment l'atenció sobre les nostres grans figures, i d'una manera especial sobre la del Gran Rei Jaume I 
8565
i el "Libro de la raza" (1919) Breus motius de la conversa sobre temes; "Educació a una democràcia" (1920) presenta com una de les obligacions bàsiques dels poders públics estatals, nacionals o locals el desenvolupament màxim, a través de l'educació, de les capacitats naturals de tots els ciutadans, insistint d'aquesta manera en aquell principi tan propi del pensament progressista de començament de segle i que en aquest cas implica una crítica a la pervivència dels models caciquistes imperants en la societat illenca. "Libro de las claras y virtuosas mujeres (1921) tret en la seva primera, segona i tercera part, del que amb aquest títol va escriure Álvaro de Lluna i completat en la seva quarta part" (1921), 
L'any 1923 apareixen diverses obres. Les dues primeres en català: "Inca de Mallorca i ses glòries contades an els infants" Es tracta d'una obra que evidencia un nou sentit escolar, centrat ara en la cultura i en l'ambient més proper al nin. Es tracta, en definitiva, d'aportar un tipus d'ensenyament més realista, menys alienador i que integri els alumnes en els valors culturals autòctons. i "L'història de Felanitx contada an els infants per un amic seu", amb la col·laboració de la delegació de Felanitx de l’Associació per la Cultura de Mallorca on fa una menció a la Guerra de Succesió del que reproduim un fragment:
"Mort el darrer rei de la casa d’Àustria s’armà una guerra per veure si seria rei de les Espanyes en Felip V, Borbó o en Carles III d’Àustria i encara que Felanitx se declarà amb entusiasme a favor del darrer que personificava la continuació del propi govern de Mallorca, quan en 1715 un exèrcit francès de 10.000 homes desembarcat a Cala Ferrera o a Cala Llonga, vengué aquí, les nostres autoritats s’hi sotmeteren acabant-se amb la victòria dels Borbons, la vida pròpia de la nostra Mallorca que se va veure privada de les llibertats i privilegis".
"Educació de nobles" (1924): breu llibret de notes i de reflexions fet per orientar els que tinguin a la seva cura la formació de fills de famílies de cavallers ".
El 1930 escriu "El libro de los ejemplos" 



"Lo que España espera de vosotros"(1930) Assaig de llibre de lectures per als nens de les seccions majors i classes d'adults; "Las cuevas del Drac" Notes indicadores dels punts més importants per recórrer i contemplar en aquestes coves, úniques al món per la seva grandiositat i bellesa, acompanyant notes i articles d'artistes i literats que les han visitat i descrit. En 1931 publica el Libro de la raza. "breus motius de conversa dedicat a tot els nens de les nacions hispano americanes". En 1938 publica "Soy flecha"manual d'instrucció per als nens i nenes. En 1947 publicà "MadresEnsayo de pedagogia familiar.
Si voler llegir el llibre ací teniu un enllaç: 










Interior "Libro de la raza"
Interior "Libro de la raza"
Interior "Libro de la raza"
Interior "Libro de la raza"
Madres! Ensayo de pedagogia familiar
CRONOLOGIA DE JOAN CAPÓ
1988. El 20 d'agost  naix a Felanitx, (Mallorca) 
1904. Obté el títol de Mestre Elemental.
1905. Aconsegueix a Barcelona el títol de Mestre Superior.
1907-1910. Dirigí l'Escola Obrera de la Congregació Mariana. Escola popular per a obrers.
1909. Va ingressar, per oposició, al cos del magisterio nacional, el destinaren al poble de Sencelles.
1911. * Aprova les oposicions per ingressar a l’Escuela Superior del Magisterio.
      * Inicia la seva faceta com escriptor escrivint articles en les revistes de l'època. Aquestes aportacions seguiren fins el 1914.
1913Publica els enunciats del test Binet-Simón i un estudi de com pot ser aplicat a l'escola.
1914Ocupà el càrrec d'inspector d'ensenyament primari de Tarragona.
1915. * Arriba com a inspector a Mallorca.
          * Escriu a “De l’agre de la terra”, pàgina en català del “Sóller”, un folletí signat per Ivon (pseudònim de Joan Capó titulat "La Ben Amada.
          * Imparteix una  conferència i anuncia la lelebració de lEscola d'Estiu.
1916.  Dirigeix ldiada de la llengua catalana, celebrada a Inca el dia 1 de gener.
1917. *Redacta el projecte d'un hipotètic Museu Pedagògic Provincial.
          * Dirigeix el Primer curset de Pedagogia al santuari de Lluc.
          * Organitzà pels mestres d'Inca a Lluc durant l'estiu Els "retiros" pedagògics.
          * Fa al desembre una Conferència en el Cercle d'Obrers Catòlics.
1918. * Inauguració del Museu Pedagògic Provincial de Balears a Palma, que s'ubicarà a l'edifici de la Misericòrdia i serà nucli important de la renovació educativa illenca.
          * S'associà a Miquel Duran amb la creació l’Editorial Escolar i la promoció de les diades mediambientals (Festa de l'Arbre) i de posada en valor de l'estalvi (Dia de l’Estalvi), i les colònies escolars. 
          * Col·labora amb el  poema "Mati de primavera"  en la publicació del llibre Flors de Mallorca.
          * Publica sota el pseudònim d’Ivon a l'impremta de la família Duran un Libro de los ejemplos  sacados de los mejores moralistas para los niños de diez a doce años y para los jóvenes adultos.
1919. * Dirigeix el Segon curset de Pedagogia. celebrat a Sineu-Lluc-Felanitx 
          *  Publica un Compendio de Historia de Mallorca i el Libro de la raza.
1920. Intent frustrat de dur a terme el Congrés Nacional de Pedagogia a Palma davant l'oposició dels sectors conservadors i catòlics illencs
1921. * Publica a Sóller un Libro de las claras y virtuosas mujeres.
          * A l'abril ajuda a instal·lar i desenvolupar  en l'escola del Convent de la Sagrada Família de les religioses terciàries una escola montessoriana.
1922. * Creació de la Comissió Central contra l’Analfabetisme.
          * El 2 d'agost participa a Inca, en una festa infantil.
1923. * El 1 d'abril naix l'Associació per la Cultura de Mallorca i ocupa la seva presidència.
        * Inici de la Dictadura de Primo de Rivera, (13 de setembre). Prohibició de l'ensenyament de català en tots els graus sent negativament determinant per a la renovació educativa a Mallorca.
          * Publica Inca de Mallorca i ses glòries contades als infants; L’història de Felanitx contada als infants.
          * Imparteix una conferència en l'Escola d'Estiu amb la ponència "Observacions a fer als mestres : Assaigs escolar" També intervinguí el castellonenc Carles Salvador que parlà sobre: "Influències de la literatura a l'escola"
          * Va ser expedientat per separatista.
1924L'1 d'abril presideix accidentalment la constitució de l'Associació per la Cultura de Mallorca, fent de secretari Joan Ferrer per constituir una societat encaminada al foment de la cultura a Mallorca. 
          * Dirigeix un nou curset de perfeccionament pedagògic, fet a Inca i Manacor.
          * Imparteix diferents conferències sobre higiene dirigida a mestres.
          * Reorganitza les colònies escolars. Dirigeix una colònia escolar.
          * Organitza la Festa de l'Arbre a la plaça Porta del Camp de Mallorca amb l'assistència de dos milenars de xiquets i xiquetes.
          * Publica Educació de nobles.
          * El 31 de desembre és nomenat inspector en cap de les Balears; substitueix Manuel Rueda.      
1925. * L'11 de febrer, va reunir a Eivissa la junta de primer ensenyament per exposar un projecte d'eradicació de l'analfabetisme
          * Encapçalà una expedició de mestres de l'arxipèlag per fer un viatge a Europa, visitant França, Bèlgica i Suïssa
          * Creà a Palma una "Residencia del Estudiante"
          * Dirigeix la Colònia escolar en puerto Sóller.
1926. * Promotor de la Magna Assemblea de batles de les Illes per desenvolupar un pla de construccions escolars a les Illes.
          * El 14 de febrer es celebrà La festa de l'arbre i dels ocells, amb la presència de Joan Capó.
1929.  Fa una edició corregida i augmentada del seu Compendio de historia de Mallorca.
1930.  Publica El libro de los ejemplos, Lo que España espera de vosotros i Las cuevas del Drac.
1931.  Pública el El libro de la raza.
1932.  Organitza colònies escolars a l'illa de Mallorca.
1933.  El Museu Pedagògic Provincial es trasllada a l'edifici del Consolat de Mar.
1934  * El 8 d'abril fou secretari de la fundació del partit polític d'Esquerra Republicana Balear d'ideologia republicana, progressista i mallorquinista i el mateix any nomenat representant per a la zona de Sóller.
            * En el mes de novembre, amb motiu dels vint-i-cinc anys d´exercici com a mestra del poble Santa Eulària de Margarita Anckermann va col·laborar amb un poema titulat: "Amunt els cors" i llegit per la mestra Emilia Noya.
1935.  El 24 de febrer assisteix a la Inauguració del Grup Escolar de Montuïri.
1936. * Forma part de la primera comissió de depuració.
          * Es tanca el Museu Pedagògic.
          * El dia 16 de juny se li feia saber que  no dirigiria les Colònies i s'havia acordat delegar en Pere Oliver Domeng.
1937. * Tancament i destrucció del Museu Pedagògic Provincial.
          * Se elimina la comissió de depuració i se'n crea una segona en la que ja no hi participa.
          * Fou empresonat a Can Mir.
1938. * Publica Soy flecha.
1939.  Orde del B.O.E. de 4 de mayo on se li comunica el trasllat forçós.
1940.  És deportat a Almeria com a inspector, perquè «aprendiese castellano» 
1944. Va ser destinat Inspector a Castelló.
1945. Crea el 25 de març a La Vall d'Uixó el Consell de Protecció Escolar. 
1947. * II Jornada de pedagogia a La Vall d'Uixó.
          * Publicà "Madres" Ensayo de pedagogia familiar.
1951. * Organitza a les platges de Moncofa (Castelló) les primeres Colònies Escolars
          * Realitza amb un grup de mestres de La Vall d'Uixó el segon viatge el qual ho publica en un llibret titulat: Segundo viaje de estudios de un grupo de maestos"
          * Article "Teoria de la iniciación a la escritura" publicat a la revista Escuela de Aprendices (Febrer de 1951, Num. 117; pag. 34)
1952. El 27 de desembre mor a Palma d'un edema pulmonar.

RECONEIXEMENT PÒSTUM
En reconeixement a la seva tasca, dos centres escolars mallorquins (CEIP Inspector Joan Capó a Felanitx i CEIP Joan Capó a Mallorca) i quatre carrers, un on està situada l'Escola Normal, de Palma,  un segon al seu poble natal de Felanitx, un tercer al poble de Marratxí i per últim un a La Vall d'Uixó, duen el seu nom.
CEIP Inspector Joan Capó a Felanitx 
CEIP Joan Capó a Palma de Mallorca
Carrer Joan Capó a Palma de Mallorca
Carrer Joan Capó a Felanitx
Carrer Joan Capó a Marratxí
Carrer Joan Capó a La Vall d'Uixó
El 5 de juliol de 1953, a La Vall d'Uixó i amb motiu de la defunció de l'inspector balear, es va organitzar una Jornada Pedagògica, al Col·legi Cervantes, en la qual li varen retre homenatge i van programar els actes següents: santa missa, festival escolar, lliurament de certificats d'estudis primaris, exposició escolar, acte necrològic, visites a escoles, menjar de germanor i salve de comiat.
Joaquín Escuder Aragonésen representació de l'alumnatva recitar un poema patriòtictitulat "Inmortalidad"
Ernesto Perez escrivia un article en la Revista Escuela Española (Madrid, 6 de febrero de 1953. Num. 625) amb motiu de la seva mort i que reproduïm a continuació:
Labor profesional en Vall de Uxó
Por falta de espacio para su reproducción integra transcribimos seguidamente en su parte principal el articulo que nos envía el Maestro Nacional de Vall de Uxó don Ernesto Pérez, con ocasión del fallecimiento del ilustre Inspector de Enseñanza Primaria don Juan Capó.
Ha muerto el que fué Inspector de Enseñanza Primaria de Castellón y Vocal asesor del Consejo de Protección Escolar de Vall de Uxó don Juan Capó Valls de Padinas. Verdadero padre de los Maestros, pasó sembrando el bien, laborando incansablemente, inculcando en sus Maestros su saber, sus enseñanzas y su experiencia en aras de la Escuela y el niño -su gran pasión-, haciendonos vibrar y sentir su santa obra de hermandad educativa.
Don Juan Capó -vocación auténtica-,soñador e idealista, pero también un gran realizador, cargado de experiencia, se impresionó de la magnitud de las instituciones fabriles i sociales de la Empresa Segarra e intuyó la posibilidad de que su tutela, su espiritu asistencial y su altruismo se extenderian a toda la población escolar. Y se entabló el dialogo. Y halló la acogida y la colaboración soñada. Cristalizó la idea y se creó el Consejo de Protección Escolar. Conjugados los afanes de dicha Empresa y el ideal educativo de don Juan Capó, dieron como fruto las instituciones docentes de que hoy goza nuestra ciudad, que culminan con la creación de nuestro Instituto Laboral.
A este fin idoneo de preparar a la niñez y a la juventud de nuestro pueblo dirigió don Juan sus esfuerzos en estos últimos años de actividad profesional. Y aquí estableció oficialmente la capitalidad de la zona. Y aquí se reunian todos los Maestros de la provincia en las inolvidables Jornadas Pedagógicas, de las que, como en todo, él era el alma.
Vall de Uxó es, gracias a su obra, el foco pedagógico de la provincia.

Article de Ernesto Pérez amb motiu de la seva mort
Durant els mesos de novembre i desembre de l'any 1988, i organitzats per La Direcció General d'Educació de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear (per iniciativa i sota la coordinació del seu titular, Bartomeu Rotger i Amengual), tingueren lloc a Mallorca, Menorca i Eivissa actes commemoratius del centenari del naixement de I'inspector Joan Capó. Entre altres, cal remarcar la creació dels premis Miquel Porcel i Riera al valor educatiu i Francesc de B. Moll a la defensa i la promoció de la llengua catalana, i la inauguració d'una làpida a la façana de l'edifici de La Misericòrdia, seu del Museu Pedagògic des de l'any 1918 fins al'any 1933. La mestra que pronuncià les paraules transcrites durant l'acte d'inauguració d'aquesta làpida fou Margalida Bordoy i Sansó.
"Els mestres rebíem de dues institucions la nostra formació i l'estímul per al treball. De 1'Escola Normal rebíem la preparació bàsica, d'un gran nivell, i una gran il·lusió. En el Museu Pedagbgic hi trobàvem l'orientació, l'amistat i la possibilitat de compartir tot allò que fèiem. Ni la formació rebuda a 1'Escola Normal hagués estat suficient per a la nostra vida professional sense el contacte amb el Museu Pedagògic, ni total'activitat del Museu Pedagògic hagués estat possible sense el fonament que en nosaltres havia posat 1'Escola Normal" L'Ajuntament de Felanitx en octubre de 1988 aprovà per unanimitat la creació del premi d'investigació Joan Capó. El Setmanari que es publicava a Felanitx en data 15 d'octubre de 1988 així ho informava.
Tex làpida a la façana de l'edifici de La Misericòrdia


 En el paràgraf emmarcat en roig es pot llegir:
"I diguem per últim que hi hagué unanimitat a l'hora de recollir una suggerència del collegi "Joan Capó". per tal de crear un premi d'investigació pedagògica "Joan Capó Valls de Padrines",  per a la qual cosa se destinaran 100.000 ptes. del pressupost de l'any que ve. Aquesta quantitat seria per a remunerar un treball dedicat al tema de l'ensenyament  dins del terme de Felanitx".
El 2 de desembre de 1988, el CEIP Inspector Joan Capó de Felanitx, va celebrar el centenari del seu titular, l'inspector Joan Capó valls i Padrines. Aquesta diada commemorativa del Collegi «Joan Capó» va consistir en, una conferencia entorn a la personalitat de l'Inspector, a càrrec de Maria Tous, el descobriment d'una lapida i la presentació del llibre realitzat pels alumnes, que es una reproducció manuscrita de la «Història de Felanitx contada an els infants per un amic seu», il·lustrada també pels escolars. El Centre havia convidat a la celebració, el seu fill D. Joan Capó i Porcel.
El setmanari Felanitx publicà la noticia el 3 de desembre de 1988
El 25 de març de 2012, amb motiu de la celebració del 25 aniversari de la creació del CEIP Joan Capó de Mallorca, els alumnes treballaren al voltant de la figura de Joan Capó i reberen la visita de la seva filla Carmen Capó Porcel.
Visita de D Carme Capó Porcel
FONTS DE DOCUMENTACIÓ
-- Etapa de Mallorca
    * Gran Enciclopedia de Mallorca
    * Bloc "Amic de les escoles"
    * El llibre "L'Obra de la República a Felanitx"
    * Boletin Oficial del Estado (08/05/1939)
    * L’«Eixida pedagògica» de 1925: crònica d’un viatge pedagògic Francesca Comas i Rubí
       Universitat de les Illes Balears.
    * UN MODEL DE DONA MALLORQUINA AL “SÓLLER” DE 1915 Francesc Lladó i Rotger
   * La construcció de les escoles a partir d’un cas conccret: Algaida, 1926-1936  Francesc Ramis Gómez IES “Antoni Maura” Palma.
    * Full Informatiu de la Societat Catalana D'Historia de L'Educacio Dels Paisos de llengua catalana.
    * Les colònies escolars al Port de Sóller (1893-1936). (Miquel Jaume i Campaner)
    * Les colònies escolars provincials a Porto Cristo entre 1924 i 1936 (Miquel Jaume i Campaner)
    * L'arquitectura escolar de Guillem Forteza 1917-1943 de Jaume Mayol Amengual.
-- Etapa en La Vall d'Uixó
    * Arxiu Municipal. Col·laboració de l'Arxiver Municipal Juan P, Galiana Chacón
    * Revista "Escuela de Aprendices" editada per l'Empresa Segarra. 
    * Formació professional, instrucció i adoctrinament a l’empresa Segarra (la Vall d’Uixó, Castelló) durant el franquisme. Andrés Payà Rico (Universitat de València).
    * Revista "Escuela Española"
    * Segundo viaje de Estudios de un  grupo de maestros. 1951. Propietat de Xavier Granel (Inspector de Castelló).
    * JOAN CAPO, més que un carrer. Xavier Granell (Inspector de Castelló)

2 comentaris:

  1. https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Capó_i_Valls_de_Padrines

    ResponElimina
  2. Un blog fantàstic. Crec que els noms del peu de la foto del grup del coll de la cisterna no correspon als fotografiats, si no m'equivoc. Gràcies!

    ResponElimina